VOSTÈ ÉS CUPAIRE, OI?

VOSTÈ ÉS CUPAIRE, OI?

Un periodista em vol fer una entrevista per videoconferència. Estriparé el final: aquesta entrevista mai no va arribar a ésser. Però torno a començar: un periodista em vol fer una entrevista per videoconferència. No sé què vol, no sé si ell sap què vol, si sap alguna cosa de mi, si pensa que tinc alguna cosa interessant a aportar. Se suposa que la cosa anirà sobre el món de l’art i de la cultura, un altre supòsit no sembla massa pertinent, és al que jo m’he dedicat des de —diguem-ne— sempre. Però la cosa es torça només en començar. La primera pregunta és aquesta:

 

—Vostè és cupaire, oi?

Jo li plantejo que no sé quin interès pot tenir ningú per les meves eleccions electorals, que la pregunta és en si mateixa un parany, si responc que sí o responc que no, se’n poden derivar algunes suposicions que en tots els casos no respondran a la veritat. O, si més no, no tindran cap utilitat. Que si la pregunta me l’hagués feta enmig de la conversa, si és que parlàvem de política, cosa segura si tenim en compte que sempre (sí, sempre) que parlem d’art i de literatura estem parlant de política, potser hauria tingut algun sentit periodístic, però plantejada així, només acabat de rajar el primer raig de l’entrevista, fa tota la fila d’acollir-se al periodisme superficial que tan estès està en la nostra societat.

Ell balbuceja alguna cosa, sembla que vol replicar-me, però jo no el deixo.

— No sé què em diràs, ara, però no pots arribar a imaginar-te com m’emprenya que em preguntis això. Que m’ho preguntis a mi, però pitjor i tot que siguis d’aquells que pensa que sabent què vota la gent ja la coneixes, que siguis tan ignorant per creure que dónes als teus lectors informació suficient per a col·locar-lo —per a entaforar-me— en un lloc còmode per tu i pels qui et segueixin com a periodista. I què, si voto a la CUP? Deu ser que el director del mitjà pel qual treballes o, pitjor i tot, l’empresari que us paga un sou de merda per mantenir un diari virtual que té una audiència de pena, és monàrquic, reaccionari i enyora els temps del franquisme, encara que no pot ser massa vell per enyorar res directament, sinó que ho deu enyorar per transmissió hereditària, per pura gasòfia ideològica. I tu? Llepaculs sense un bri d’ètica em fas aquesta pregunta perquè així deixaràs content el teu director i el teu empresari, sobretot perquè abans de les meves paraules hauràs posat una introducció on insultaràs tots els cupaires o suposats cupaires, els atorgaràs paraules dites des de la misèria en què et mous com a membre de la infàmia del periodisme.

No diguis res, no vull sentir més la teva veu de perdiueta gregària dels teus caps, sense cap pensament propi o, si el tens, amb aquella convicció que tens en el teu interior que et fa creure que necessites aquesta feina i no fas cap mal contravenint allò que suposo que et van explicar a la facultat. Si és que això t’ho van explicar, és clar. Perquè d’ètica a les facultats de periodisme n’hi ha només per aules, en unes sí, en unes altres no; com vols que hi hagi ètica en segons quines classes si alguns professors de periodisme han estat còmplices de mitjans periodístics que s’han dedicat a ocultar veritats incòmodes de partits, banquers i membres de la nova noblesa de la infàmia? T u saps que treballes pels prebostos de la ignomínia moderna?

Saps el pitjor de tot? Que reduir el joc polític al que votes (o no votes) un diumenge assolellat, o ombrívol, què més dóna?, és rebaixar la cultura política de tota una societat. A Catalunya, l’important no és si ets cupaire, dels comuns, independentista o dels altres; l’única cosa rellevant és si ets demòcrata, si et refies del poder de la comunitat per a decidir el seu propi futur, com a comunitat...

 

— Però vol callar, maleït sàtrapa, arrogant de merda, la mare que el va parir en mala hora per mi i per tota la humanitat. M’importa un munt d’excrements totes les seves idees sobre el periodisme, jo no hi he anat a la facultat, no tinc doblers per a fer-ho, desgraciat. Un grup d’amics del centre cívic estem fent una revista de combat i ens vam pensar que vostè era un tipus interessant. Bé, la veritat és que no tenim ni idea de si el que diu és interessant o no, però un company el segueix per les xarxes i fa temps va veure aquesta foto, tros d’imbècil, anava a dir tros de quòniam, però ara el Torra fins i tot ens ha pres aquest insult que nosaltres havíem mamat llegint el Tintin, ja no ens queda res, ni paraules per a insultar amb delicadesa autòctona. La veu, aquesta foto, gran prepotent?

 

Aquesta entrevista no va arribar a ésser. Sembla lògic, no? El noi es va enfadar amb mi. Mentre ell acabava la seva darrera intervenció, aïrat i colèric, va aparèixer en el monitor una foto on fa un temps devia mostrar el meu recolzament a la CUP en unes eleccions, ni ho recordo, potser anava borratxo, potser n’estava cofoi. Vaig preguntar a casa i em van dir que en les videoconferències pots compartir imatges que tens en el teu ordinador. I aquell xicot devia haver vist aquella foto, amb aquell lema que m’hauria d’avergonyir, “Bon CUP de puny”, mare meva, quina simplicitat, i me la va mostrar un segon abans que tanqués la connexió i em deixés amb la pantalla en negre i la persistència retinina d’aquell retrat meu no m’abandonés fins que van passar un segons, uns instants eterns. Vaig buscar la foto a les meves xarxes i, efectivament, existia. L’he esborrat, no perquè no cregui en les lluites, no perquè no pensi que s’ha de ser anticapitalista i antisistema. Com es pot estar a favor del sistema en els nostres temps? L’he esborrat, ben mirat, perquè he de rumiar una mica abans de dir segons què, diantre!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *