TERRORISME I TERROR, ELS TANCS I EL PODER

 

La paraula terrorista ha tornat a l’actualitat, si és que mai ha deixat de ser pronunciada per un o per un altre. L’ha dita el president dels Estats Units respecte a les protestes per l’assassinat de George Floyd portades a terme pels grups antifeixistes nord-americans; l’ha escopida Cayetana Alvárez de Toledo en contra del pare de Pablo Iglesias; el president de VOX l’ha insinuada en relació al partit Unidas Podemos... Segur que, mentre escric aquest text, algú més amb poder, molt o poc, sol ser així, haurà acusat algú altre de terrorista. Un tema difícil, perquè sempre hi ha víctimes. Jo vull exposar algunes idees, si arriben a ser-ho, sobre el terrorisme. I des d’ara mateix demano perdó si fereixo sensibilitats de persones afectades per qualsevol dels bàndols que han exercit o exerceixen la violència, ja sigui la que el sistema considera legal, ja sigui la que el sistema considera vandàlica.

 

José Bergamín explicava que, quan Franco va morir, li van preguntar a André Malraux: ¿i, ara, què passarà? I que l’intel·lectual francès (i combatent antifeixista a la guerra espanyola) va respondre amb una altra pregunta: "qui té els tancs?”

Els tancs, ja ho sabeu, se’ls van quedar els mateixos que els tenien mentre Franco era viu. Això és veritat, no hi ha discussió possible, tal com sona: quan el dictador va traspassar les claus del règim als borbons, l’exèrcit i totes les forces repressives del franquisme hi eren incloses. I, des d’aleshores, que han exercit la violència que tots els estats permeten als seus treballadors uniformats.

2.

Allò que la legalitat de tots els països denomina terrorisme és l’ús de la violència per uns grups armats que van en contra del sistema instituït. El dramaturg Alfonso Sastre, a mitjan desembre de 1980, amb ETA activa, va generar una polèmica bestial amb tres articles que el diari “El País” (aleshores, aquell mitjà era una altra cosa) va publicar-li. Sastre partia de les reflexions de Maurice Merleau-Ponty en el seu llibre “Humanisme i terror” per plantejar que a Euskadi hi havia una guerra i que la qüestió bàsica consistia en com podria acabar-se amb la violència armada per passar a un altre tipus de violència (aldarulls, manifestacions...).

Sastre venia a dir que, encara que ETA deixés les armes, per aconseguir els objectius que una part dels bascos cobejaven caldria exercir un altre tipus de pressió. I escrivia: “és utòpic pensar en una lluita sense violència i, més encara, en la possibilitat de canvis socials —i no diguem de «canvis revolucionaris— sense lluita, pel graciós atorgament dels enemics”. Ep!

3.

Després d’aquells articles, i de les respostes irades de molts polítics i periodistes, el diari “El País” va haver de fer un editorial, encara prou conciliador, en què tot i afirmant que Sastre s’equivocava, era lloable el seu intent de parlar, de poder parlar sobre la violència. Sastre va respondre a tot plegat, però el diari ja no li va publicar aquell darrer article.

No recordo que, després d’això, hi hagués alguna altra possibilitat de diàleg sobre el terrorisme no sistèmic. Potser n’hi va haver. En tot cas, l’estat espanyol negava radicalment que les accions armades suposessin cap guerra, eren atacs vandàlics. I no solament es van criminalitzar els seus atemptats, sinó que també es van il·legalitzar totes aquelles formacions polítiques (Herri Batasuna, la primera) que es consideraven difusores dels idearis polítics d’aquelles formacions. I, en conseqüència, es van il·legalitzar tots els ciutadans que votaven aquelles formacions.

Negar que allò era una guerra, que hi hagués conflicte polític va portar a negar el diàleg (encara que tots els governs espanyols van reunir-se amb dirigents d’ETA, ni que fos d’amagat); d’aquí s’entén el terrabastall que va ocasionar entre els “constitucionalistes” (aleshores encara no s’autodenominaven així) que la família d’Ernest Lluch demanés diàleg després de l’assassinat del polític català.

4.

Totes aquelles negacions i criminalitzacions eren el començament d’una mena de rentat ideològic: no solament es denunciava la violència no sistèmica dels grups armats en el període democràtic (democràtic, però tributari directament dels tancs franquistes, no sé si m’explico), sinó que també es posaven en qüestió les accions fetes durant la dictadura.

Quan les organitzacions polítiques armades (ETA, GRAPO, FRAP...) actuaven en plena dictadura, l’antifranquisme se n’alegrava i, alguns, en treien rèdit per a les seves estratègies polítiques. L’atemptat que va costar la vida a Carrero Blanco va ser rebut i elogiat com a un cop al feixisme. Però, vés per on, semblava —el sistema ho volia— que te n’havies de penedir d’haver sentit aquella alegria per haver matat un malparit que presidia el govern de Franco. (El cas de Cassandra Vera, una noia sentenciada a presó per haver fet bromes sobre l’atemptat contra Carrero entre 2013 i 2016, s’explica per aquí. El Tribunal Suprem espanyol va anul·lar la sentència, però cal recordar que l’impulsor de la denúncia era la Guàrdia Civil, un cos militar que també venia amb les claus que va rebre la monarquia espanyola del seu avalador.)

Torno a José Bergamin. En un dels seus darrers textos sobre la política espanyola, deia que “socialistes i comunistes, quan es disfressen de monàrquics (per raons d’estat), no es disfressen, es desemmascaren”.

5.

El gran problema de la violència és que deixa víctimes innocents. Perdoneu l’obvietat. El terrorisme sistèmic, el que practica l’estat, de vegades empra la violència directa. El policia que va matar George Floyd a Mineápolis va fer servir el mateix poder que tenen tots els uniformats del món per a practicar una violència arbitrària. A Catalunya ho sabem prou bé: tant els cossos policials espanyols com els Mossos d’esquadra l’han emprat. També és terrorisme d’estat, però, la violència implícita que suposen totes les disposicions (sempre legals, és clar) que atempten contra els drets de les persones: habitatge, expressió, arribada d’immigrants i un llarg etcètera.

“Al riu que tot ho arranca l'anomenen violent, però ningú anomena violent el llit que l'oprimeix”, sentenciava Bertolt Brecht.

 6.

Una de les singularitats del moviment independentista català és que ha optat, des del 2010, pel pacifisme, no hi ha hagut cap atemptat, cap víctima innocent. L’estat espanyol no ha necessitat els tancs; hi ha una frase que ara voldria escriure, concatenada amb l’anterior, però em recomano a mi mateix de no fer-ho.

Com que el terrorisme d’estat no ha pogut fer servir els tancs, ja sabeu que ha baixat el llistó: ha equiparat les morts d’ETA amb el suposat terrorisme dels qui canten contra la monarquia espanyola o els qui pugen dalt d’un cotxe en una manifestació. I, implícitament, els qui van a votar amb flors a la mà. I, en comptes de tancs, ha enviat la policia, la primera línia repressiva. I, després de la policia, ha fet servir la justícia, aquella que també prové del traspàs del règim franquista a la monarquia postfranquista. Sí, en les claus d’aquell relleu també hi havia la judicatura. I amb la justícia es pot fer tant terrorisme d’estat com amb els tancs.

7.

El gran interrogant de tot això és si amb el terrorisme legal es pot dialogar. O no.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *