AIXÒ NO ÉS CENSURA, PEYU (La cultura de la riota, encara)

 

Quin enrenou que s’ha muntat amb la denúncia de l’humorista Peyu perquè TV3 havia decidit eliminar un gag del seu programa “Bricoheroes”! I uns es posen al seu favor i uns altres a favor del director de la televisió (posar-se a favor de Vicent Sanchis ha de fer molt mal de ventre) perquè el gag és masclista.

 

Jo voldria dir que, al meu parer, ni l’un ni l’altre. Perquè, en realitat, aquí no n’hi ha hagut de censura. Censura és el que ha patit Valtonyc (que s’ha hagut d’exiliar per no entrar a la garjola), o Pablo Hasél (que és a la presó), o tots aquells artistes visuals que no han acceptat imposicions i han retirat les seves obres d’un galerista o d’un museu, o tots aquells escriptors que han marxat d’un diari quan els seus manaires volien treure parts dels seus articles (d’això La Vanguardia i El País, en saben molt)...

 

Però denunciar una censura i acceptar continuar treballant en la mateixa empresa que t’ha censurat és fer-se passar per un heroi quan, en realitat, has acceptat dòcilment allò que tu dius amb altisonància que és inadmissible. Si continua treballant a TV3 i guanyant-se la vida del diner públic, seria millor que no parlés de censura, per no fer el joc brut davant de tots aquells que, elles i ells sí, no accepten censures de cap classe, i/o n’han patit les conseqüències.

 

Cal recordar que Peyu denunciava la presumpta censura i hores després Sanchis anunciava que el programa “Bricoheroes” tindria una nova temporada. Va, home, això sembla un gag, un molt millor que el que se sol veure per TV3.

 

Del fil de tuïts del Peyu es desprenia una altra cosa: que ell està pagat molt de si mateix, que pensa que el seu humor és tan bo que ningú pot retreure-li cap defecte i, menys encara, eliminar-ne alguna part. Potser si fos capaç de mantenir una certa distància amb el seu propi treball hauria vist que el seu gag, en realitat, més enllà de consideracions ètiques, era molt fàcil, d’una certa banalitat.

 

I això no és culpa d’ell, només n’és partícip actiu: ja fa anys que vaig publicar un article on deia que la televisió pública catalana (i la conselleria de cultura de la Generalitat) estava tendint a la banalització de tot a través del que jo anomenava la cultura de la riota. I la cosa ha empitjorat. Perquè hi ha un seguit de professionals que s’han arrapat als mitjans de comunicació públics a partir del supòsit que “fan riure” i que són capaços de fotre-se’n de tot i de tothom. Però això no és cert. En primer lloc, només riuen i volen fer-nos riure d’unes mateixes coses i d’uns mateixos personatges. Però mai van al fons per fer trontollar la passivitat de la societat catalana (quan no té un enemic exterior), com han fet tradicionalment els grans còmics i pallassos. Mai no fan res que permeti que els censurin de debò, no aquesta mala broma d’ara.

 

En segon lloc, aquesta cultura de la riota ha pres un mecanisme molt pervers: ells riuen les seves pròpies gràcies, i els qui estan al seu voltant (en els estudis de Catalunya Ràdio o en els platós de la televisió) esclaten a riure, també. Ells amb ells es coronen. I es pensen tots plegats que tothom que els escolta o/i els veu riuen amb ells, però aquesta llei és indemostrable. Fa uns anys Peyu va venir al nostre municipi en solitari: dalt de l’escenari no tenia ningú que li rigués les gràcies i quedaven en evidència les seves limitacions humorístiques (això és una opinió que no cal que compartiu, la resta són afirmacions que poden demostrar-se).

 

En resum, la censura és una cosa que malauradament existeix. I la llibertat d’expressió és una llibertat que sempre està vigilada, ho sabem de fa anys els qui escrivim, els qui muntem exposicions, ho saben els artistes i els dramaturgs. Però això del Peyu no va ser cap censura, bàsicament perquè ell s’ha plegat a les directrius dels qui manen. Encara que després hagi volgut fer molt soroll per les xarxes. Quina pena!

TV3: QUAN LA BANALITAT ES TORNA MALDAT

 

 

 

Una nota breu per a un fet que a mi em sembla irresponsable, d'un grau d'ignomínia que no sé si programes de la televisió escombraria que tan denostem seria capaç d'igualar. Cap al final del programa "Planta baixa" d'avui (dilluns, 8 de juny) han fet un concurs amb diverses preguntes que havien de respondre els espectadors; dic que havien de fer-ho perquè ningu no ho ha pogut fer atès que el sistema informàtic no funcionava, però això ara tant se val.

Una de les preguntes que es formulava al públic és la que veieu en la fotografia (una captura de pantalla del que s'ha emès per la televisió pública catalana). La pregunta era:

Com es deia l'home afroamericà assassinat per la polícia americana?

I s'oferien 4 opcions que respectaven el cognom Floyd i es combinaven amb quatre noms, entre els quals el de la víctima de la població de Minneapolis el passat 25 de maig.

És a dir, que mentre el món sencer assisteix a manifestacions multitudinàries i a protestes de tot tipus, també a Catalunya, en contra dels abusos policials i, més concretament, de caràcter racista, un programa de la televisió pública del país banalitza l'assassinat de Geroge Floyd i, implícitament, totes les respostes airades que hi ha pel planeta.

Ara no aprofitaré per a donar opinions sobre el programa "Planta baixa", presentat i codirigit per Ricard Ustrell. Sí que he de dir que, mentre hi havia la pregunta en pantalla, Ustrell i el seu col·laborador mantenien el to burleta o displicent d'un concurs qualsevol, incapaços ni que fos d'intuir que estaven demostrant una poca dimensió ètica inaudita. Els qui hem assistit en directe al moment hem vist com, amb el riure i la lleugeresa de tot plegat, s'estava tornant a matar simbòlicament George Floyd, aquell ciutadà que fa a penes dues setmanes havia estat una víctima més del terrorisme d'estat, com l'altre dia intentava explicar aquí mateix.

Fa anys que he parlat en articles i llibres del procés de banalització de TV3, d'aquesta concepció televisiva que ens pren a tots com a éssers incapaços d'aguantar programes seriosos, de plans únics i sostinguts, sense necessitat d'apel·lacions humorístiques. És aquella estratègia antiga d'ocultar o de rebaixar els conflictes que passen a Catalunya i al món; de fer humor, bo o dolent, això és irrellevant, en tota la graella de la programació. En general, els programes informatius s'havien mantingut aliens a aquest "ha!ha!ha!" constant. Avui, però, s'ha traspassat una línia: de tant conviure amb la banalitat, la televisió de tots els catalans ha passat de la frivolitat a la maldat.

ELEGIA PEL DESNONAMENT DE LAURA ROSEL. TV3, LA PERMANENT ESTUPIDITZACIÓ

 

 

"LA TELEVISIÓ ÉS EL MIRALL ON ES REFLECTEIX

LA DERROTA DE TOT EL NOSTRE SISTEMA CULTURAL." (Federico Fellini)

 

TV3 ha fulminat Laura Rosel com a presentadora d'un dels pocs programes (“Preguntes freqüents”) que desentonaven de la banalització que presideix des de fa tants anys la graella de la televisió catalana. Què ha fet malament, Laura Rosel? El problema no és d’audiències, ben al contrari, ella ha fet pujar la ràtio que tenia el programa quan el va agafar. Tenint en compte que les indústries culturals, com la televisió, el primer que miren és el benefici, el lucre, la resposta l’haurem de buscar en un altre lloc. Quin? La política, la ideologia poruga que la televisió catalana demostra com a reflex de la covardia explícita d’aquells partits que diuen que ens portaran a una República, però no fan res per a corroborar-ho.

No m’equivoco, no; no penseu que és una sortida de to de les meves. Tret dels noticiaris, la programació de TV3 està farcida de programes frívols, que fan veure que els problemes del país no són tan greus i ens els podem prendre per la banda del riure: “Polònia”, “La nit dels Òscars”, “Està passant”, “El foraster”... ara ja s’anuncia “Trenquin tòpics”. Ja no es tracta que tot s’ho emportin els mateixos de sempre des de fa tants anys. Tampoc no es tracta de la legitimitat de cadascun dels programes per si mateix. El problema és l’abús del to banal, del riure fàcil, en tota la graella de la televisió nacional catalana.

I quan hi ha un programa que desentona clarament d’aquest abús de la banalització, un programa en què Laura Rosel donava prioritat a la paraula, al diàleg, a la topada d’idees, on fins i tot l’humor solia tenir un to mordaç, gens procliu al riure fàcil... quan es donava tot això, els dirigents del país es posen d’acord per treure-la fora malgrat que s’hagués convertit en un programa de màxima audiència.

Jo no sé com ho farà la seva substituta, la periodista Cristina Puig, però és evident que la nova ha acceptat situar-se en allò que la productora El Terrat i TV3 han pactat: la nova etapa de “Preguntes freqüents” té “com a objectiu reforçar l’entreteniment a l’hora d’explicar l’actualitat“, segons un comunicat oficial. Reforçar l’entreteniment? Un cop més, ens tracten d’idiotes, com si l’audiència televisiva catalana necessités entretenir-se per a debatre la realitat. Quan assistíem a les entrevistes que Rosel feia a personatges incòmodes de l’actualitat (recordo especialment la que li va fer a Bussel·les a Valtònyc, d’on surt la fotografia que il·lustra aquest text), ho feia cara a cara, sense adminicles decoratius, no hi havia concessions a la distracció. Ens entreteníem per mitjà del coneixement, no abocant-nos a l’estupidització col·lectiva, com pretenen els dirigents televisius (amb Saül Gordillo i Vicent Sanchis al capdavant).

Diguem-ho ben fort: la societat catalana és prou madura i no necessita que la televisió del país la tracti com a nens tanoques. L’actualitat és tan crua com és, i l’entreteniment indolent hi sobra.

I tot això, us preguntareu, què té que veure amb la política? Doncs que a primers de desembre, el govern de la Generalitat (PdCat i ERC) va pactar amb el PSC i Ciutdanas una nova composició de la Corporació (CCMA). No ho veieu? Els partits del govern ens venen de paraula que estan fent el camí cap a una República, però per darrere pacten amb els seus adversaris per al control d’un mitjà tan important com és la televisió. Per què? Perquè als partits del Procés ja els va bé tenir una televisió fossilitzada en l’entreteniment. I Laura Rosel els feia nosa.