LES PERSONES I LES OBRES D’ART. LA MEDICINA I LA RESTAURACIÓ

 

 

Al Museu de Belles Arts de Bilbao hi ha, ara mateix, una exposició en què es mostren un conjunt molt nombrós d’obres de la col·lecció del museu que han estat restaurades a través del finançament d’Iberdrola. L’empresa del ram elèctric forma part del patronat del museu des del 2001, i en els darrers 9 anys ha finançat la restauració de moltes (subratllo: moltes) peces d’art.

 

Avui, passejant-me per les sales on ensenyen una part d’aquestes restauracions (tan higiènicament, amb anestesia cultural, com solen fer els museus), he entès alguna de les intuïcions que fa anys que expresso. Jo he escrit més d’una vegada que, als museus, les obres d’art viuen millor que les persones que hi treballen. Però em quedava curt: resulta que les obres d’art són restaurades, guarides dels seus presumptes mals, bàsicament ocasionats per la vellesa, mentre que les persones pateixen per ser ateses per la sanitat pública o, pitjor encara, les de les capes socials mes baixes mai no són ateses de cap de les maneres.

 

Que no? Resulta que Iberdrola, una empresa que controla la distribució energètica en milions de llars de l’estat espanyol, i que promou el tancament dels domicilis que no poden pagar aquestes factures tan altes que emeten, es gasta una mínima part dels seus beneficis en la restauració d’obres d’art. Ho trobeu normal? Les peces artístiques són estudiades amb alta tecnologia i reparades per deixar-les (presumptament) com eren quan van néixer. I, mentrestant, la companyia i el museu no fan res per evitar que la gent mori de fred.

 

Direu que exagero, que potinejo, però el que faig és mirar de posar en qüestió els consensos artístics que arrosseguem. I un d’ells, perdoneu-me, és aquesta cura intensiva de les obres. I aquesta mentida que diu que les restauracions tornen les peces artístiques al seu estat original: mentida! Però una mentida de les grosses. Les pel·lícules dels primers temps es restauren, però mai no sabrem com eren els colors (les anhilines) amb els que s’il·luminaven les còpies positives acabades de sorgir del laboratori. Els grans edificis religiosos medievals s’emblanquinen, s’hi treu la brutícia amuntegada en les seves pedres durant segles, però no és veritat que quan es van consagrar tenien aquests aspectes d’hospital recent pintat; entre d’altres coses, eren construccions que trigaven tants anys a acabar-se que, quan s’inauguraven, per lògica les pedres que s’havien col·locat cent anys abans ja tenien una pàtina de brutícia. I de les pintures i gravats què cal dir? Per més estudis que es facin, els materials no són els mateixos i els procediments inicials tampoc. En conclusió, els restauradors s’inventen una nova realitat material, cromàtica i, probablement, estilística. I això té també conseqüències historiogràfiques i analítiques, és clar.

 

No exagero, no; ni potinejo. Puc dir sense merèixer insults de la majoria de col·legues que si les persones envellim i morim, les obres d’art també poden envellir, degradar-se i que no cal agredir-les ni ressuscitar-les amb aparences noves? Bàsicament, per no donar-me la raó: el capitalisme (Iberdrola n’és un exemple insultant, amb aquesta torre que a Bilbao, com a metàfora, es deixa veure des de qualsevol racó) té més cura de les obres d’art conservades als museus que de les persones.

 

Ja em perdonareu amics restauradors. Un altre dia explicaré tots els diners amb què he treballat en projectes culturals que, vist en perspectiva, també calia invertir en altres indrets de la societat.