El grafits, el pas del temps i la hipocresia

 

Això dels grafits urbans i del rebuig social que originen és una causa perduda. Ho sé molt bé. La campanya institucional “Barcelona, posa’t guapa” va fer molt mal: va posar en l’imaginari la idea que la ciutat ha d’estar neta, com si la netedat fos neutral, com si l’estat de les parets fos un símptoma d’igualtat. És a dir, a Barcelona i a totes les ciutats fa anys que s’expulsa ciutadans i comerços en favor del turisme i/o de les grans multinacionals, però el problema no és la gentrificació de la ciutat i l’augment superlatiu del cost de l’habitatge o de les botigues: el gran problema és que hi hagi gent que faci pintades a les parets d’aquesta ciutat que vol convertir-se en un aparador higienista. Encara que aquest aparador amagui desigualtat social, tragèdies humanes i especulació per part de les empreses adinerades.

 

És una causa perduda, ja ho sé. Però no em sé estar d’explicar fins a quin extrem arriben les contradiccions d’aquesta croada antigrafits. Especialment, per part de la gent presumptament progressista la qual, malgrat allò que diuen pomposament a les xarxes, s’apunten als consensos engegats pel poder, en aquest cas, a la persecució de la baula més feble de la societat. Ja és ben certa aquella frase atribuïda apòcrifament a Voltaire: “Aquells que poden fer-vos creure en absurditats també us poden fer cometre atrocitats.”

 

L’últim episodi d’aquesta croada faria gràcia, si no fos que posa l’èmfasi en aquest estat de les coses de la nostra societat tan hipòcrita i insolidària. Fa uns dies les xarxes es van fer ressò d’un grafit que algú va fer a l’edifici de l’Hospital de la Santa Creu, per l’entrada del carrer del Carme, a Barcelona.

 

És aquest (que no sé si l’ajuntament ja haurà esborrat, a hores d’ara):

 

A més de les habituals expressions, “arguments” i solucions per evitar aquesta forma d’expressió urbana (que si són vàndals i delinqüents; que només generen brutícia; que cal infringir cops als autors i empresonar-los; i entre més, com sempre, n’hi ha que aprofiten l’ocasió per insultar Colau...), en aquest cas se subratllava una característica especial: que aquest grafit s’havia pintat sobre unes inscripcions prèvies que algú va gravar fa molts anys a la mateixa paret.

 

Efectivament, l’edifici de l’Hospital de la Santa Creu allotja un “grafit” molt antic, en aquest cas fet per mitjà d’incisions sobre la pedra. La hipòtesi és que es tracten d’unes paraules feses (del verb fendre) fetes als voltant de 1640 quan, arran de les polítiques del comte-duc Olivares (privat —o “valido”, en espanyol— de Felip IV), es va desencadenar el Corpus de Sang i la guerra dels Segadors. I és que, entre les paraules anònimes gravades sobre la pedra n’hi ha unes que diuen “fueresse Oliveros”.

 

 

I, aleshores, sorgeixen algunes preguntes:

  • Per què unes gravacions de 1640 sobre les pedres de l’edifici són dignes de conservació i, en canvi, una de 2022 cal esborrar-la i perseguir-ne els seus autors?
  • Simplement perquè és antiga i tot el que ens arriba amb una pàtina d’envelliment ens pensem que forma part del nostre patrimoni, que gairebé mai és nostre sinó dels qui el custodien?
  • Perquè quasi quatre-cents anys després ens imaginem que estem d’acord amb aquell “fuérese Oliveros”, com donant a entendre que som antimonàrquics en temps del Barroc, però no diem res de la monarquia que ara mateix envileix el nostre present?

 

I, fruit d’aquestes preguntes, en sorgeixen algunes altres:

 

  • Si descobríssim que l’autor d’aquelles paraules inscrites sobre la façana de l’Hospital de la Santa Creu va ser detingut i castigat, estaríem satisfets? O, ben contràriament, mostraríem la nostra solidaritat retrosptectiva?
  • Si aquella expressió que suposadament exigia que el comte-duc Olivares marxés de Barcelona la considerem un document històric, per què les pintades que avui dia es registren en les parets de les ciutats es consideren brutícia i es prenen amb una hostilitat digna de queixes més profundes? No són, també, les pintades documents visuals que expressen un estat de les coses determinat?

 

El corol·lari de tot això té diverses ramificacions, em sembla. D’una banda, el concepte de patrimoni, que sempre té una interpretació retrospectiva, com si el que és antic s’hagués de conservar pel simple fet de ser antic. Però mai es té en compte que hi ha una visualitat contemporània que, fora dels fastos que provenen del poder (les escultures que encarreguen, per exemple), caldria protegir, per no donar la sensació als historiadors del futur que la nostra societat no s’indigna de la manera que pot, o que la deixen. I, d’una altra banda, i entre més, hi ha una hipocresia política de primera magnitud amb tot això dels grafits o pintades urbanes: mirem amb complaença que algú (ves a saber amb quin propòsit) posés sobre la paret una expressió aparentment política, però ens escandalitza que els nostres coetanis embrutin l’aparador urbà que nosaltres mateixos contribuïm a enaltir.

DONES, ART, UNIVERSITAT I LLUITA DE CLASSES: 8 de març de 2018

 

Des que el març de 1993 em vaig incorporar a la plantilla docent del departament d’art de l’Autònoma he tingut el privilegi de tenir davant meu, a les seves aules, les d’elles i ells, una gran quantitat d’alumnes, dones i homes. Però, sobretot, dones. No sé quina és la proporció exacta, però des d’aquella època fins ara, el setanta per cent d’alumnes, pel cap baix, han estat dones. En la darrera dècada, la asimetria ha crescut, i molt. En una assignatura del darrer curs, per primera vegada en la meva trajectòria, totes les alumnes eren dones la majoria de dies, el cent per cent.

Amb el pas del temps, un se n’adona que aquesta proporció d’alumnat a les aules, s’inverteix en el món professional. Tampoc no tinc estadístiques, però no m’equivoco. No hi ha plaer més gran que, anys després d’haver-nos vist a la universitat, trobar-te amb alumnes que  estan treballant en museus, centres d’art, institucions culturals, escoles, entre més, i poden desplegar tota la seva potència creativa i intel·lectual (si no és que aquestes dues coses són la mateixa cosa). Però el plaer trontolla quan perceps que hi ha alguna cosa que falla en l’equació: aquella minoria d’homes a les aules ha invertit (o quasi) la seva presència en el món laboral. (Em refereixo al món laboral més o menys equilibrat, no a totes aquelles persones que són explotades per les empreses de subcontractació en museus i equipaments públics amb el recolzament d’institucions governades per presumptes formacions progressistes; de les altres ja poca cosa pot esperar-se.)

Sí, estudiar art (creació, gestió, anàlisi, crítica, història...) té un problema per tots els gèneres: que els polítics creuen molt poc en la nostra feina i aprofiten el sector per col·locar els seus correligionaris, encara que no sàpiguen res d’art i de cultura. Però les dones ho teniu pitjor.

Hi ha un factor que augmenta la crueltat  de la situació: si a més de dona, provens de classe treballadora, sortir-se’n és una feina molt més difícil. Per més que t’hi esforcis, per més que compensis la debilitat econòmica amb més hores d’estudi per dominar idiomes, llegir i llegir, la dificultat creix exponencialment. No parlo d’oïdes, no vull fer el resum dolent d’una novel.la de Dickens: tinc en la memòria els casos de molt bones estudiants que van arribar fins on van poder en la seva vocació, l’estudi de l’art i de la cultura, però que la situació de casa seva les va empènyer a haver de seguir uns camins laborals més directes per ajudar els seus pares, els quals ja s’havien esforçat molt a pagar-les una carrera, en la subsistència. Quina ràbia! Perquè una cosa és estudiar, però l’altra cosa és que un cop acabes d’estudiar hi ha persones, dones i homes, que parteixen d’una situació molt avantatjosa, van a l’estranger, cursen màsters caríssims, a sobre reben ajudes d’institucions financeres. També es mereixen el lloc on arriben, és clar, però pel camí hi ha tantes bones estudiants que podrien haver contribuït a millorar, des de la professió, la nostra societat!

Demà és 8 de març i, a pesar que sembla que pel fet de ser home se’m recomana que no faci vaga, jo la faré. No perquè no sigui conscient dels privilegis que com a home he tingut i tinc en la nostra societat, sinó pels privilegis que no he tingut per no haver nascut de la Diagonal cap amunt; per haver hagut d’estudiar i treballar tota la carrera; per haver hagut de suplir com he pogut les mancances en la meva formació. Si hagués estat dona, molt probablement, no me n’hagués sortit, ho sé. Ara vaig cap a classe i intentaré explicar a aquelles alumnes que no ho tinguin clar (que són poques) que dijous, no solament han de fer vaga, sinó que s’han de mobilitzar. I el que no penso fer és que mentre elles es manifesten, jo estigui tancat en una aula amb alguns nois parlant de l’art dels angelets.

He escoltat a l’Albert Rivera que les dones del seu partit no faran vaga perquè ells no són anticapitalistes. És a dir, ells no són feministes. Perquè el feminisme serà revolucionari o no serà, igual com la revolució serà feminista o continuarà sent un patriarcat de pijos.