DONES, ART, UNIVERSITAT I LLUITA DE CLASSES: 8 de març de 2018

 

Des que el març de 1993 em vaig incorporar a la plantilla docent del departament d’art de l’Autònoma he tingut el privilegi de tenir davant meu, a les seves aules, les d’elles i ells, una gran quantitat d’alumnes, dones i homes. Però, sobretot, dones. No sé quina és la proporció exacta, però des d’aquella època fins ara, el setanta per cent d’alumnes, pel cap baix, han estat dones. En la darrera dècada, la asimetria ha crescut, i molt. En una assignatura del darrer curs, per primera vegada en la meva trajectòria, totes les alumnes eren dones la majoria de dies, el cent per cent.

Amb el pas del temps, un se n’adona que aquesta proporció d’alumnat a les aules, s’inverteix en el món professional. Tampoc no tinc estadístiques, però no m’equivoco. No hi ha plaer més gran que, anys després d’haver-nos vist a la universitat, trobar-te amb alumnes que  estan treballant en museus, centres d’art, institucions culturals, escoles, entre més, i poden desplegar tota la seva potència creativa i intel·lectual (si no és que aquestes dues coses són la mateixa cosa). Però el plaer trontolla quan perceps que hi ha alguna cosa que falla en l’equació: aquella minoria d’homes a les aules ha invertit (o quasi) la seva presència en el món laboral. (Em refereixo al món laboral més o menys equilibrat, no a totes aquelles persones que són explotades per les empreses de subcontractació en museus i equipaments públics amb el recolzament d’institucions governades per presumptes formacions progressistes; de les altres ja poca cosa pot esperar-se.)

Sí, estudiar art (creació, gestió, anàlisi, crítica, història...) té un problema per tots els gèneres: que els polítics creuen molt poc en la nostra feina i aprofiten el sector per col·locar els seus correligionaris, encara que no sàpiguen res d’art i de cultura. Però les dones ho teniu pitjor.

Hi ha un factor que augmenta la crueltat  de la situació: si a més de dona, provens de classe treballadora, sortir-se’n és una feina molt més difícil. Per més que t’hi esforcis, per més que compensis la debilitat econòmica amb més hores d’estudi per dominar idiomes, llegir i llegir, la dificultat creix exponencialment. No parlo d’oïdes, no vull fer el resum dolent d’una novel.la de Dickens: tinc en la memòria els casos de molt bones estudiants que van arribar fins on van poder en la seva vocació, l’estudi de l’art i de la cultura, però que la situació de casa seva les va empènyer a haver de seguir uns camins laborals més directes per ajudar els seus pares, els quals ja s’havien esforçat molt a pagar-les una carrera, en la subsistència. Quina ràbia! Perquè una cosa és estudiar, però l’altra cosa és que un cop acabes d’estudiar hi ha persones, dones i homes, que parteixen d’una situació molt avantatjosa, van a l’estranger, cursen màsters caríssims, a sobre reben ajudes d’institucions financeres. També es mereixen el lloc on arriben, és clar, però pel camí hi ha tantes bones estudiants que podrien haver contribuït a millorar, des de la professió, la nostra societat!

Demà és 8 de març i, a pesar que sembla que pel fet de ser home se’m recomana que no faci vaga, jo la faré. No perquè no sigui conscient dels privilegis que com a home he tingut i tinc en la nostra societat, sinó pels privilegis que no he tingut per no haver nascut de la Diagonal cap amunt; per haver hagut d’estudiar i treballar tota la carrera; per haver hagut de suplir com he pogut les mancances en la meva formació. Si hagués estat dona, molt probablement, no me n’hagués sortit, ho sé. Ara vaig cap a classe i intentaré explicar a aquelles alumnes que no ho tinguin clar (que són poques) que dijous, no solament han de fer vaga, sinó que s’han de mobilitzar. I el que no penso fer és que mentre elles es manifesten, jo estigui tancat en una aula amb alguns nois parlant de l’art dels angelets.

He escoltat a l’Albert Rivera que les dones del seu partit no faran vaga perquè ells no són anticapitalistes. És a dir, ells no són feministes. Perquè el feminisme serà revolucionari o no serà, igual com la revolució serà feminista o continuarà sent un patriarcat de pijos.