GUILLEM VILADOT NO ES MEREIX AQUEST OPROBI, SENYOR ARAGONÈS

 

 

 

La controvèrsia originada aquests darrers dies per la negativa de la Generalitat a commemorar el Centenari Guillem Viladot de manera oficial té moltes arestes. En voldria exposar algunes.

 

Però n’hi ha una d’incontrovertible: pel Departament de Cultura i per la Generalitat en pes (atès que les commemoracions oficials pengen de Presidència)

 

Guillem Viladot és una figura de segona categoria.

 

Ho demostra que, en la selecció de commemoracions oficials que ha fet el govern en matèria cultural, Viladot no hi aparegui. Però ho demostra encara més que, tenint en compte que aquesta exclusió ha estat rebuda com a una bufetada a Ponent i en molts sectors de la filologia i de la cultura catalana, va aparèixer ràpidament una plataforma que va redactar un manifest (el podeu llegir i signar aquí) al qual s’han adherit de moment més de mil cinc-centes persones (xifra gens menyspreable en un camp com el de la cultura i enmig de les festes de nadal). I va ser aleshores, i només aleshores, que el departament de Cultura va córrer a fer un comunicat lleig (un comunicat lleig és un comunicat fracassat) on venia a dir que no ens amoïnéssim, que se celebraria el centenari de l’escriptor de Ponent, però amb reduccions considerables. És a dir, ara passava a ser considerat un centenari de segona categoria.

 

Poques hores després, al web de la Generalitat es penjava una nota suplementària a la commemoració dels centenaris oficials en què es venia a dir que també (subratllo l’adverbi) es realitzaria una commemoració dels cent anys del naixement de Viladot atès l’arrelament del personatge a un territori català determinat. És a dir, que el Centenari Viladot es tindria en compte (també) però no de manera oficial.

 

I, a partir d’aquí, surten les arestes a les que em referia. Per començar pel final: resulta que el centenari Viladot es presenta per part de la Generalitat com de segona fila perquè només hagués estat important als territoris de Lleida. Ai, caram! Però, suposant que això fos veritat, Ponent no forma part de Catalunya? El que passa allà no transcendeix el marc estricte d’aquell territori?

 

No, no és veritat: ell no va circumscriure’s a la cultura local d’Agramunt (suposant que això no fos una cosa important en ella mateixa), o a la de les terres de Lleida. Per tant, s’infereix una veritat que fa basarda: al departament de cultura no saben qui va ser Viladot; en cas contrari, sabrien que va publicar a diverses editorials barcelonines, que va mantenir relacions intel·lectuals amb diverses personalitats catalanes (de Ponent o no) i internacionals, i que era un personatge d’ampli espectre que, vés per on, va decidir no viure a Barcelona de manera permanent (encara que hi va estudiar i hi tenia pis on acudia sovint, no sé si això pot comptar com a desgreuge).

 

Viladot amb Josep Maria Castellet, entre més

 

Si amb això no fos prou per a desacreditar un criteri tan centralista i provincià, fixem-nos que, entre els escollits a celebrar una commemoració oficial, es troba l’Ateneu Barcelonès, l’acció del qual és evident que ha tingut al llarg de la seva història un arrelament territorial selectiu, el de la ciutat de Barcelona; sobretot entre els membres de la burgesia barcelonina que n’eren socis i sòcies. Que l’Ateneu es mereix una commemoració oficial? És clar que sí. Igual com Viladot, i no a pesar que no visqués a Barcelona, sinó precisament perquè va escollir voluntàriament fer de Ponent una alternativa als cenacles culturals que dirigien Catalunya i que, pel que sembla, ho continuen fent.

 

Més arestes sobre la indignació que ha causat la decisió del departament de Cultura i de la presidència de la Generalitat. Una que suposa un problema endèmic que ja he començat a insinuar: l’oblit de la cultura sorgida de Ponent i, més encara, la de creadors que, com Viladot, són poc simpàtics amb el poder, el d’abans i el d’ara. Diguem-ho de manera clara:

 

Si Viladot no mereix la commemoració d’un centenari oficial, quin altre creador de Ponent s’ho mereixerà segons els criteris dels cenacles oficialistes, centralistes i miops?

 

Ens estan dient que només els qui publiquen als diaris de Barcelona són importants per la cultura catalana; que només si fas exposicions als centres d’art de Barcelona demostres rellevància? Aleshores, potser que en comptes de fer diaris i revistes a comarques; o de promocionar l’existència de centres d’art per tot el territori, millor que ho tanquem tot i, això sí, augmentem la fluència i la intensitat del transport públic per poder anar fins a la capital, allà on serem instruïts en les benevolències de la veritable cultura catalana, no la pagesa, ruca, desvergonyida i papissota.

 

I, per acabar, l’última aresta de totes. Que va de procediments. Sembla que la concessió de les commemoracions oficials es decideix a través d’una comissió de la qual no n’he pogut saber la composició nominal exacta (en això, la pàgina de la Generalitat és incomprensiblement inconcreta). Per cert, l’Ateneu Barcelonès forma part d’aquesta comissió i, ves per on, una de les commemoracions ha estat per a la insigne institució barcelonina. Ningú no hi veu algun problema ètic en què algú formi part d’una comissió que decideix premiar aquest algú? I en aquesta comissió també hi té vot Òmnium: potser també fora bo que aquesta institució que té seus per tot el territori (si no m’erro Òmnium La Segarra-Urgell ha votat a favor del centenari Viladot oficial, de primera categoria, signant el manifest a què he al·ludit abans; i Òmnium Lleida-Ponent, també) expliqués quina és la seva posició sobre l’afer. No trobeu? Per què la direcció “central” no ha sortit a defensar la commemoració oficial del centenari Viladot de manera inequívoca, al capdavall es tracta d’ampliar en un personatge més allò que s’havia previst.

 

En conclusió, han convertit una cosa lògica, que Viladot és un personatge interessant (l’any passat mateix es va veure a la Fundació Joan Brossa de Barcelona una exposició on això quedava en evidència), en un problema polític. I són els polítics els qui ho han d’arreglar sense excuses i comunicats que espatllen la cosa més del que ja ho està. Perquè si em permeteu un símil esportiu, a Barcelona han decidit unilateralment que Viladot és de segona divisió, i això no s’ha decidit al terreny de joc, ho han arreglat als despatxos. I als despatxos ho han de solucionar.