M’ESTRENO SOTA LA DUTXA. RECUPERAR EL TEATRE INDEPENDENT!

Divendres passat vaig tenir una il·luminació. Encara he de reflexionar-hi, però vull fer-ne un primer avançament, que arribarà al final d’aquest escrit curt.

 

Vam anar amb la Montse fins a Agramunt per assistir a l’estrena d’una obra de teatre que ha preparat la companyia Cassigalls, de Juneda: M'estreno sota la dutxa. Errar per l'obra poètica de Guillem Viladot. Em van dir que, abans de l’estrena, l’obra ja tenia un calendari d’actuacions molt ple per les terres de Ponent. Però seria bo que no se circumscrivís a aquest marc territorial, creieu-me! Cada vegada que avança el centenari Viladot, tan ple d’activitats de tota mena, el greuge de la Generalitat es fa més gros, però ja s’ho faran.

 

Quatre intèrprets, una actriu i tres actors, van desplegar sobre l’escenari del Teatre Casal Agramuntí un espectacle teatral sòlid, que es nota que han preparat des de fa temps. Un espectacle que no consisteix en la representació d’una obra de teatre que hagués escrit Guillem Viladot expressament per al teatre. Això pot ser difícil, però la companyia Cassigalls han anat més lluny i van acarar un repte escènic més agut: portar al teatre la força de la paraula de Viladot, seleccionant-ne uns textos que no estaven destinats al teatre i construint-ne un espectacle on es combina la paraula (el teatre entès com a temple de la paraula dita) amb recursos escènics i visuals que facin entendre l’obra polièdrica del poeta d’Agramunt.

 

I l’espectacle flueix, i flueix... i flueix. Primer, perquè la selecció de textos (una de tantes que haguessin pogut fer) sap combinar diversos registres: els aspectes biogràfics de Viladot que ell mateix va deixar consignats a Temps d’estrena, les severes paraules que va dedicar als seus pares són escenificades i prenen noves dimensions; les seves reflexions sobre el món creatiu i el món polític; i alguns dels seus poemes més imaginatius es combinen en l’hora en què els actors van, no solament recitant, sinó interpretant aquells textos que no estaven pensats per a la dicció pública.

 

L’espectacle em va recordar (i ja m’acosto a l’epifania que vull compartir) alguns dels espectacles que Ricard Salvat havia construït fa molts anys per a engreixar el teatre català amb autors que no havien deixat un corpus dramatúrgic: Salvador Espriu, Adrià Gual, Salvat-Papasseit... Salvat explicava que el teatre català no tenia una nòmina de grans autors com passava en d’altres sistemes literaris i que, amb aquelles obres, intentava acostar al món escènic autors que haguessin pogut escriure teatre, però no ho van fer. Aquí, la companyia Cassigalls fa un exercici que en l’origen té una voluntat similar, però sense aquella cosa grandiloqüent que sovint aflaquia les propostes de Salvat. M’estreno sota la dutxa és una operació cultural interessant, però que no oblida mai que abans que res és teatre.

 

I quin tipus de teatre fa la companyia? Alguns deien que era teatre amateur. En sentit estricte ho és: ells no viuen del teatre. La condició amateur ha donat a la història de la cultura catalana contemporània moments molt brillants: en el teatre mateix, en el cinema, en la fotografia... Però jo prefereixo col·locar l’obra que vaig veure divendres passat en el rastre del que la historiografia ha anomenat teatre independent català, que va desplegar-se de manera munífica durant els anys de la dictadura i que va arribar diria fins als anys vuitanta, quan tothom va optar per la professionalització.

 

I acabo amb la il·luminació: l’espectacle de la companyia Cassigalls tindrà els seus defectes des de la perspectiva comercial o industrial: no hi ha una producció escenogràfica imperial al darrera (reconstrueixen una obra objectual emblemàtica del museu Lo Pardal), no hi ha mitjans escènics d’alta volada (una pantalla de centre cívic on es van projectant imatges que ells mateixos deuen haver enregistrat), no hi ha un músic de renom que hagi posat una banda sonora (i, tanmateix, els efectes sonors i musicals entren quan han d’entrar i ho fan amb perfecció dramatúrgica)...

De vegades he vist en els teatres comercials obres amb actors de gran renom que tenen tot això de què no disposa M’estreno sota la dutxa, però no m’he sentit tan captivat per la força escènica que allà vaig percebre.

 

I, aleshores, em pregunto: i si haguéssim de recular una mica en aquests desitjos que tots tenim d’escriure per a les millors editorials, d’exposar als millors museus, d’estrenar als millors teatres i sales de concerts...?

 

I si la millor cultura es troba en un altre lloc, com passava fa tants d’anys?

 

GUILLEM VILADOT NO ES MEREIX AQUEST OPROBI, SENYOR ARAGONÈS

 

 

 

La controvèrsia originada aquests darrers dies per la negativa de la Generalitat a commemorar el Centenari Guillem Viladot de manera oficial té moltes arestes. En voldria exposar algunes.

 

Però n’hi ha una d’incontrovertible: pel Departament de Cultura i per la Generalitat en pes (atès que les commemoracions oficials pengen de Presidència)

 

Guillem Viladot és una figura de segona categoria.

 

Ho demostra que, en la selecció de commemoracions oficials que ha fet el govern en matèria cultural, Viladot no hi aparegui. Però ho demostra encara més que, tenint en compte que aquesta exclusió ha estat rebuda com a una bufetada a Ponent i en molts sectors de la filologia i de la cultura catalana, va aparèixer ràpidament una plataforma que va redactar un manifest (el podeu llegir i signar aquí) al qual s’han adherit de moment més de mil cinc-centes persones (xifra gens menyspreable en un camp com el de la cultura i enmig de les festes de nadal). I va ser aleshores, i només aleshores, que el departament de Cultura va córrer a fer un comunicat lleig (un comunicat lleig és un comunicat fracassat) on venia a dir que no ens amoïnéssim, que se celebraria el centenari de l’escriptor de Ponent, però amb reduccions considerables. És a dir, ara passava a ser considerat un centenari de segona categoria.

 

Poques hores després, al web de la Generalitat es penjava una nota suplementària a la commemoració dels centenaris oficials en què es venia a dir que també (subratllo l’adverbi) es realitzaria una commemoració dels cent anys del naixement de Viladot atès l’arrelament del personatge a un territori català determinat. És a dir, que el Centenari Viladot es tindria en compte (també) però no de manera oficial.

 

I, a partir d’aquí, surten les arestes a les que em referia. Per començar pel final: resulta que el centenari Viladot es presenta per part de la Generalitat com de segona fila perquè només hagués estat important als territoris de Lleida. Ai, caram! Però, suposant que això fos veritat, Ponent no forma part de Catalunya? El que passa allà no transcendeix el marc estricte d’aquell territori?

 

No, no és veritat: ell no va circumscriure’s a la cultura local d’Agramunt (suposant que això no fos una cosa important en ella mateixa), o a la de les terres de Lleida. Per tant, s’infereix una veritat que fa basarda: al departament de cultura no saben qui va ser Viladot; en cas contrari, sabrien que va publicar a diverses editorials barcelonines, que va mantenir relacions intel·lectuals amb diverses personalitats catalanes (de Ponent o no) i internacionals, i que era un personatge d’ampli espectre que, vés per on, va decidir no viure a Barcelona de manera permanent (encara que hi va estudiar i hi tenia pis on acudia sovint, no sé si això pot comptar com a desgreuge).

 

Viladot amb Josep Maria Castellet, entre més

 

Si amb això no fos prou per a desacreditar un criteri tan centralista i provincià, fixem-nos que, entre els escollits a celebrar una commemoració oficial, es troba l’Ateneu Barcelonès, l’acció del qual és evident que ha tingut al llarg de la seva història un arrelament territorial selectiu, el de la ciutat de Barcelona; sobretot entre els membres de la burgesia barcelonina que n’eren socis i sòcies. Que l’Ateneu es mereix una commemoració oficial? És clar que sí. Igual com Viladot, i no a pesar que no visqués a Barcelona, sinó precisament perquè va escollir voluntàriament fer de Ponent una alternativa als cenacles culturals que dirigien Catalunya i que, pel que sembla, ho continuen fent.

 

Més arestes sobre la indignació que ha causat la decisió del departament de Cultura i de la presidència de la Generalitat. Una que suposa un problema endèmic que ja he començat a insinuar: l’oblit de la cultura sorgida de Ponent i, més encara, la de creadors que, com Viladot, són poc simpàtics amb el poder, el d’abans i el d’ara. Diguem-ho de manera clara:

 

Si Viladot no mereix la commemoració d’un centenari oficial, quin altre creador de Ponent s’ho mereixerà segons els criteris dels cenacles oficialistes, centralistes i miops?

 

Ens estan dient que només els qui publiquen als diaris de Barcelona són importants per la cultura catalana; que només si fas exposicions als centres d’art de Barcelona demostres rellevància? Aleshores, potser que en comptes de fer diaris i revistes a comarques; o de promocionar l’existència de centres d’art per tot el territori, millor que ho tanquem tot i, això sí, augmentem la fluència i la intensitat del transport públic per poder anar fins a la capital, allà on serem instruïts en les benevolències de la veritable cultura catalana, no la pagesa, ruca, desvergonyida i papissota.

 

I, per acabar, l’última aresta de totes. Que va de procediments. Sembla que la concessió de les commemoracions oficials es decideix a través d’una comissió de la qual no n’he pogut saber la composició nominal exacta (en això, la pàgina de la Generalitat és incomprensiblement inconcreta). Per cert, l’Ateneu Barcelonès forma part d’aquesta comissió i, ves per on, una de les commemoracions ha estat per a la insigne institució barcelonina. Ningú no hi veu algun problema ètic en què algú formi part d’una comissió que decideix premiar aquest algú? I en aquesta comissió també hi té vot Òmnium: potser també fora bo que aquesta institució que té seus per tot el territori (si no m’erro Òmnium La Segarra-Urgell ha votat a favor del centenari Viladot oficial, de primera categoria, signant el manifest a què he al·ludit abans; i Òmnium Lleida-Ponent, també) expliqués quina és la seva posició sobre l’afer. No trobeu? Per què la direcció “central” no ha sortit a defensar la commemoració oficial del centenari Viladot de manera inequívoca, al capdavall es tracta d’ampliar en un personatge més allò que s’havia previst.

 

En conclusió, han convertit una cosa lògica, que Viladot és un personatge interessant (l’any passat mateix es va veure a la Fundació Joan Brossa de Barcelona una exposició on això quedava en evidència), en un problema polític. I són els polítics els qui ho han d’arreglar sense excuses i comunicats que espatllen la cosa més del que ja ho està. Perquè si em permeteu un símil esportiu, a Barcelona han decidit unilateralment que Viladot és de segona divisió, i això no s’ha decidit al terreny de joc, ho han arreglat als despatxos. I als despatxos ho han de solucionar.