El patronat de la Fundació Tàpies fa trampes

 

Ha sortit la convocatòria del concurs per a dirigir la Fundació Tàpies de Barcelona. Podeu llegir les bases en aquest enllaç.

I vull fer algunes consideracions. I una crítica rotunda a la composició del jurat que ha de determinar el proper director o directora de l’equipament cultural.

Una de prèvia.

1) Hauríem d'alegrar-nos-en? En condicions normals, segur que sí; es tracta d'un equipament que està esperant retrobar els seus períodes d’excel·lència. I feia molts mesos que la fundació no tenia director (des que Carles Guerra ho va deixar de ser de manera que ningú no ha explicat mai). Però cal recordar que l'entitat està sumida en problemes endèmics, amb aportacions de diner públic per a assegurar-ne la subsistència. (La professora i amiga Lola Jiménez-Blanco, abans de deixar el ministeri de cultura espanyol, va atorgar un ajut quantiós per a aconseguir-ho, si estic ben informat.) I, en aquestes circumstàncies, no se sap el grau de compromís de la família Tàpies amb la pròpia fundació; compromís econòmic vull dir, ja se suposa que el compromís anímic hi és tot. Perquè si les fundacions privades se sustenten amb diner públic, aleshores la societat hauria de poder opinar sobre el seu futur. Veritat?

 

Una d’important.

 

2) He llegit per sobre el redactat de les bases del concurs. Suposo que són correctes, hi ha tanta faramalla retòrica que, si no t’hi has de presentar, com és el meu cas, per raons òbvies, te’n saltes bona part de l’enunciat. La bona notícia és que el nou director o directora tindrà un contracte d’alta direcció, no aquests invents de les licitacions (és a dir, tractar al professional com si fos una empresa) als quals les administracions públiques tant addictes s’han tornat.

 

On la cosa grinyola i molt és en la composició del jurat. Les bases del concurs diu que

 

Les sol·licituds presentades seran analitzades i avaluades, en una primera fase del concurs, per una Comissió d’experts formada per:

 

Ferran Rodés, president del Patronat de la Fundació Antoni Tàpies

Manuel Borja-Villel, director del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, expresident del CIMAM

María Dolores Jiménez Blanco, doctora en Història de l’Art per la UCM, directora del Departament d’Història de l’Art de la Facultat de Geografia i Història de la UCM

Toni Tàpies, galerista

Àlex Nogueras, galerista

Marta Clari, gerent de l’Àrea de Cultura, Educació, Ciència i Comunitat de l’Ajuntament de Barcelona

Sònia Hernández Almodóvar, directora general del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya

 

I, ara, us preguntareu: quin problema hi ha en aquesta composició? Doncs que totes les persones escollides formen part del Patronat de la Fundació Antoni Tàpies. Ho podeu comprovar en aquest enllaç. Absolutament totes les persones del jurat són ja membres del patronat de la institució, llevat de Jiménez Blanco, a la qual sembla que premiïn per la subvenció extraordinària que va aconseguir per a la institució, com he dit abans. L’amiga Lola té una capacitat intel·lectual de primer ordre, que consti, però sabent com han anat les coses fa lleig que l’hagin posada en aquest tribunal.

 

Per què convoquen un “concurs internacional” si faran el que voldran, no de manera independent, com se suposa que ha de treballar un jurat, sinó d’acord amb el que vulguin que l’escollit o l’escollida faci de manera obedient. Com no podem sospitar que ja hi hagi alguna persona que sap que dirigirà properament la fundació si qui el convoca és qui triarà la persona de manera diguem-ne directa?

 

Les preguntes em surten en cascada: què hi pinta al jurat el president del patronat (sempre la inefable família Rodés, present a la Tàpies, present al MACBA, guiant la vida cultural de la ciutat des de fa tanys anys, ai las!), que no se li suposa una posició magnànima, fora de l’acció directa? Que hi fan dos galeristes, no menys que dos, i els dos vinculats a la família de l’artista? Per què se’n diu concurs internacional si no hi ha cap membre del jurat que sigui de fora? Per què les dues persones que representen les institucions catalanes, Ajuntament i Generalitat, han acceptat participar en aquesta pantomima?

 

Les bases del concurs indiquen que:

 

Aquesta mateixa Comissió farà, en una segona fase, les entrevistes que cregui pertinents i elevarà una proposta de candidatura al Patronat de la FAT per al seu nomenament.

 

Ens prenen per idiotes? És a dir, el patronat es conforma com a jurat i, un cop hagi fet la funció, traslladarà al patronat la decisió que ha pres el patronat. S’espera que el patronat aprovarà la decisió que hagi pres el patronat. No, no faig broma. La cosa és seriosa.

 

Espero que aquesta anomalia democràtica sigui arreglada i encoratjo associacions com l’ACCA o la PAAC que intervinguin en aquesta convocatòria clarament prevaricadora. Per més legal que pugui ser.

 

Si els concursos s’han de plantejar d’aquesta manera, val més que es torni a la designació a dit, sense enganys ni filibusterismes.

 

I, finalment, una consideració que pot semblar anecdòtica.

 

3) Ja em perdonareu, darrerament estic obsessionat amb l’ús de la llengua en l’àmbit de les arts visuals. He escrit sobre el tema. I és que les bases del concurs inclouen aquest paràgraf:

 

És requisit el coneixement dels dos idiomes cooficials a Catalunya i de l’anglès, i es valorarà elconeixement d’altres idiomes. En el cas de no acreditar el coneixement d’un dels idiomes cooficials a Catalunya, en caldrà l’aprenentatge en el termini de dotze mesos, requisit que quedarà recollit en el contracte.

 

Què vol dir el coneixement dels dos idiomes cooficials de Catalunya? Potser s’hauria d’especificar (entendre’l quan et parlen?, saber-lo parlar tu?, saber-lo escriure?) vist que aquestes clàusules no serveixen de res. És conegut el cas d’una conservadora del MACBA que, provinent de la Tate, no va dir mai res ni en castellà ni, evidentment, en català mentre va treballar al museu català. És conegut el cas d’un director de centre que mai fa servir la llengua catalana en les seves intervencions oficials tot i ser català. És conegut que hi ha directors estrangers que aprenen quatre frases per donar la benvinguda i, ràpidament, s’excusen dient que no volen “destrossar” la llengua catalana; que volen que la seva mare (present a la sala) els entengui i passen ràpidament al castellà; i un llarguíssim etcètera.

Som un país ple de situacions anòmales. I si ha de ser així, que ho sigui, però almenys que no ens prenguin per badocs, babaus o coses més ignominioses.