GERARD PIQUÉ, EL CATALÀ I ELS ALTRES

 

 

Gerard Piqué es retira de la pràctica del futbol com a un triomfador en el seu ofici. I el país no fa més que parlar d’ell, i jo també ho faig, com tots aquells que per les xarxes es queixen del rebombori causat per la retirada d’un futbolista sense subratllar que la seva queixa s’acumula a la tendència general. Aquest no és el tema que vull tocar.

 

Gerard Piqué sembla un noi consentit, de “casa bona”, amb afers amorosos d’abast mundial, acostumat a una vida més o menys regalada (el casino, sous espectaculars, negocis d’alta volada) i vinculat, també, al negoci futbolístic a través del Barça. Aquesta perspectiva tampoc m’interessa, avui.

 

El que m’interessa és que Piqué va decidir fer el seu vídeo de comiat en llengua catalana. Com que té mitjans per fer-ho, li van preparar una pel·lícula curta que segueix tots els criteris de la narrativa clàssica: buscar l’empatia amb el personatge (d’aquí les primeres veus en off que s’escolten, en espanyol); la veu impostada d’ell, tendent a l’emotivitat, quasi al plor; la recurrència a uns flash-back que ens remeten a una vida feliç; el clímax final, quan anuncia la seva retirada; i, encara, deixant la porta oberta a una nova pel·lícula amb el seu “tornaré”.

 

I tot això ho fa en català, posant subtítols en anglès i en espanyol. Quina castanya! Tots els seus enemics per les seves posicions polítiques en els mitjans periodístics (cal recordar que el mateix 1 d’octubre Gerard Piqué va fer unes declaracions molt emotives —o és molt bon actor o sembla que li va sortir molt del fons— on lamentava la violència exercida per la policia espanyola i reivindicava el dret democràtic de votar), es veien obligats a traduir el seu monòleg dell vídeo i, la majoria, ocultaven que aquelles paraules les havia pronunciat en català.

 

L’altre dia l’amic artista Albert Gusi tirava d’ironia i deia que després de les Homilies d’Organyà no hi havia hagut cap més fet tan significatiu en la història de la llengua catalana com el vídeo de Piqué. I és que en la primera hora ja l’havien vist un milió de persones (comptant-hi les repeticions dels més adeptes) i ara mateix, mentre escric això, ja va pels cent milions de visualitzacions.

 

I mentre un futbolista eleva la llengua catalana a la seva màxima difusió, hi ha gent del mon de la cultura que el foragita del seu ús. I, per tant, ens expulsen a alguns de les seves activitats. No per fonamentalisme, ho prometo, sinó per falta de sintonia absoluta. Perquè si, treballant a Catalunya, i sent catalanoparlant no s’usa mai (aquest adverbi és al moll de l’os del meu lament: mai) el català per anunciar els treballs artístics, curatorials, literaris que es porten a terme, vol dir que hi ha un segment de la població que en queda exclosa. Més encara, quan alguns d’aquests treballs són encàrrecs del MNAC, o estan subvencionats pel departament de cultura de la Generalitat. Com que són opcions individuals, ja s’ho faran. Però que no em facin quedar a mi com el fanàtic o intransigent, siusplau.

 

Ja em vaig referir a la qüestió i no vull repetir-me. A més de les opcions individuals, relacionades se suposa que amb tenir “més mercat” (cosa que ningú no podrà corroborar), hi ha els casos institucionals. A més dels que allà mencionava, n’hi ha un de darrera fornada: l’Ajuntament de Barcelona organitza a Fabra i Coats el Festival de Gèneres Fantàstics de Barcelona i el cartell de l’activitat el fan només en espanyol, encara que s’omplin la boca de la necessitat de fomentar la lectura, se suposa que també en català. I mira que, avui dia, el disseny gràfic permet replicar cartells i canviar-ne coses amb una rapidesa altament notable. O la Universitat Autònoma de Barcelona, que a través del seu Departament de Ciències de l’Antiguitat organitza un congrés d'història de l'antiquariat, llibres i epigrafia a l'època de Renaixement, i el català no és admès com a llengua vehicular. Caram!

 

Posar sobre la taula aquestes coses no serveix de res, ja ho sé. Però el silenci encara és pitjor. A pesar de la paradoxa que no sé com interpretar: a Gerard Piqué li plouen retrets i insults per no haver fet servir l’espanyol; i a mi em tracten com a un essencialista i fan veure que estan per sobre de les qüestions idiomàtiques. Però no ho estan: el català com a llengua de cultura no els interessa. Ras i curt, com les pilotes que passava en Piqué.