PER QUÈ CONTINUO TREBALLANT? (+ESP) (+ENG)

La crítica d'art Gisela Chillida va convocar alguna gent del món artístic i cultural amb la següent pregunta "Per què continues treballant?"

Aquesta va ser la meva resposta. En el portal A*Desk podeu trobar totes les respostes i les reflexions de la Gisela.

 

CATALÀ

1.

El primer és prendre consciència que el que fem en l’àmbit cultural és treballar. És a dir venem la nostra força de treball a algú que se n’aprofita, una institució pública o privada.

Que Marx ja va incloure el treball cultural quan, a El capital, va definir la força de treball com “el conjunt de les facultats físiques i mentals que hi ha a la corporeïtat, en la personalitat viva d’un ésser humà i que ell posa en moviment quan produeix valors d’ús de qualsevol índole”.

Que qui s’aprofita de la teva força de treball sigui de vegades un passerell (com tu?), el nervi més baix del sistema capitalista, no anul·la la posició subalterna que el teu treball té en la cadena de producció cultural.

Que t’agradi la teva feina no t’ha de convertir en un esquirol submís amb les condicions de treball que t’imposen. Per no ser, a més d’explotat, imbècil.

2.

En conseqüència, cal decidir, no si treballes o no, això només s’ho poden plantejar els qui viuen en l’opulència, la qual cosa vol dir que ells o els seus parents s’aprofiten o s’han aprofitat de la força del treball d’uns quants integrants de la classe subalterna, sinó que has de decidir el teu grau de compromís, inversament proporcional al grau de concessions que estàs disposat a oferir al sistema.

Que això dependrà, és clar, de si et compromets amb alguna cosa en la teva vida com a subjecte polític, qüestió indestriable del treball que despleguis com a artista, teòric, crític, etc.

Que Antonio Gramsci va escriure: «La conquesta del poder cultural és prèvia a la del poder polític». Estar d’acord amb aquesta frase o no estar-hi, posar-la en pràctica amb el teu treball o prescindir del que vol dir, encara que afirmis que combregues amb el seu enunciat en el registre teòric, és substancial i divideix els obrers de la fàbrica de la cultura entre els qui cerquen escletxes en el sistema cultural/polític per a posar-lo en qüestió i els qui treballen per a complaure el poder.

Que complaguis el poder amb la teva obra conscientment et converteix en un miserable. Que ho facis sent-ne conscient, però pensant que has fet un treball tan bo que ningú no se’l pot perdre pel bé de la humanitat, et converteix en un miserable insolidari.

Que buscar bretxes de seguretat en el sistema cultural a través de les quals bombardejar consciències individuals i col·lectives amb l’art i el pensament és feina complexa i llotosa. Sí, i què?

3.

Jo continuo treballant, en primer lloc, perquè encara hi ha qui m’encarrega o m’accepta projectes o coses, a pesar que cada vegada em basquegin més els consensos del món de l’art i de la literatura, o perquè al sistema l’hi importa una mè quina sigui la meva actitud política. Jo continuo treballant, en segon lloc, per poder (sobre)viure, tot pensant que tinc la sort que la meva lluita per l’igualitarisme la puc desplegar en el terreny de les idees i no cal que vengui la meva força de treball en una factoria metal·lúrgica, química, automobilística… com tantes persones han fet, fan i, malauradament, faran.

 

 

ESPAÑOL

 

1.

Lo primero es tomar conciencia de que lo que hacemos en el ámbito cultural es trabajar. Es decir vendemos nuestra fuerza de trabajo a alguien que se aprovecha de él, una institución pública o privada.

Que Marx ya incluyó el trabajo cultural cuando, en El capital, definió la fuerza de trabajo como «el conjunto de las facultades físicas y mentales que hay en la corporeidad, en la personalidad viva de un ser humano y que él pone en movimiento cuando produce valores de uso de cualquier índole».

Que quien se aprovecha de tu fuerza de trabajo sea a veces un cándido (¿como tú?), el nervio más bajo del sistema capitalista, no anula la posición subalterna que tu trabajo tiene en la cadena de producción cultural.

Que te guste tu ocupación no ha de convertirte en un esquirol sumiso con las condiciones de trabajo que te imponen. Para no ser, además de explotado, imbécil.

 

2.

En consecuencia, debes decidir, no si trabajas o no, eso sólo se lo pueden plantear los que viven en la opulencia, lo que significa que ellos o sus parientes se aprovechan o se han aprovechado de la fuerza del trabajo de unos cuantos integrantes de la clase subalterna, sino que tienes que decidir tu grado de compromiso, inversamente proporcional al grado de concesiones que estás dispuesto a ofrecer al sistema.

Que esto dependerá, por supuesto, de si te comprometes con algo en tu vida como sujeto político, cuestión inseparable del trabajo que despliegues como artista, teórico, crítico, etc.

Que Antonio Gramsci escribió: «La conquista del poder cultural es previa a la del poder político». Estar de acuerdo con esta frase o no estarlo, ponerla en práctica con tu trabajo o prescindir de lo que quiere decir, aunque afirmes que comulgas con su enunciado en el plano teórico, es sustancial y divide los obreros de la fábrica de la cultura entre los que buscan grietas en el sistema cultural/político para ponerlo en cuestión y los que trabajan para complacer al poder.

Que complazcas al poder con tu obra conscientemente te convierte en un miserable. Que lo hagas siendo consciente de ello, pero pensando que has hecho un trabajo tan bueno que nadie se lo puede perder por el bien de la humanidad, te convierte en un miserable insolidario.

Que buscar brechas de seguridad en el sistema cultural por las que bombardear consciencias individuales y colectivas con el arte y el pensamiento es tarea compleja y cenagosa. Sí, ¿y qué?

 

3.

Yo sigo trabajando, en primer lugar, porque todavía hay quien me encarga o me acepta proyectos o cosas, a pesar de que cada vez me asqueen más los consensos del mundo del arte y de la literatura, o porque al sistema le importa una mierda cual sea mi actitud política. Yo sigo trabajando, en segundo lugar, para poder (sobre)vivir, pensando que tengo la suerte de que mi lucha por el igualitarismo la puedo desplegar en el terreno de las ideas y no es necesario que venda mi fuerza de trabajo en una factoría metalúrgica, química, automovilística… como tantas personas han hecho, hacen y, desgraciadamente, harán.

 

ENGLISH

 

1.

The first thing is to become aware that what we do in the cultural field is to work. That is, we sell our workforce to someone who takes advantage of it, a public or private institution.

That Marx already included cultural work when, in The Capital, he defined labour force as “the set of physical and mental faculties that are in the corporeality, in the living personality of a human being and that he puts in motion when he produces values of use of any kind”.

The fact that those who take advantage of your labor force are sometimes naive (like you?), the lowest nerve of the capitalist system, does not annul the subordinate position that your work has in the chain of cultural production.

Just because you like your occupation, you should not become a submissive scab with the working conditions imposed on you. So that you are not, in addition to being exploited, an imbecile.

 

2.

Consequently, you have to decide, not whether you work or not, that only those who live in opulence can decide, which means that they or their relatives take advantage or have taken advantage of the labour force of a few members of the subordinate class, but you have to decide your degree of commitment, which is inversely proportional to the degree of concessions you are willing to offer the system.

That this will depend, of course, on whether you commit yourself to something in your life as a political subject, a question that is inseparable from the work you do as an artist, theorist, critic, etc.

That Antonio Gramsci wrote: “The conquest of cultural power is prior to that of political power”. Whether or not you agree with this sentence, put it into practice with your work or disregard what it means, even if you claim to agree with its statement on a theoretical level, is substantial and divides the workers in the culture factory between those who seek cracks in the cultural/political system to put it into question and those who work to please the power.

That you please the power with your work consciously makes you miserable. That you do it consciously, but thinking that you have done such a good job that no one can miss it for the sake of humanity, makes you a miserable lack of solidarity.

That looking for security gaps in the cultural system through which to bombard individual and collective consciousness with art and thought is a complex and boggy task. Yes, so what?

 

3.

I’m still working, first of all, because there are still people who commission or accept projects or things from me, despite the fact that I’m increasingly disgusted by the consensus of the art and literary world, or because the system doesn’t give a damn about my political attitude. Secondly, I continue to work in order to be able to (over)live, thinking that I’m lucky enough to be able to carry out my struggle for egalitarianism in the field of ideas, and it’s not necessary for me to sell my labour force in a metallurgical, chemical or automobile factory… as so many people have done, are doing and, unfortunately, will do.

 

 

L’AFECCIÓ ESCLAVA PER L’ART

 

Avui no vull parlar dels altres, vull parlar de mi; de fet, sempre parlem de nosaltres, ja ho sé; però vull dir que la reflexió que vull fer m’ateny a mi, només a mi i, en tot cas, als qui us pugueu sentir partícips dels meus dubtes, de les meves recances. Els qui llegiu això i no us sentiu concernits per les meves sensacions, perfecte; no vull crear debat, menys encara polèmica de cap tipus.

El punt de partida és la situació en la que ens trobem, és clar. La pandèmia que no s’acaba, que brota i rebrota al nostre voltant. Des de Belltall estant, sembla com si aquí ens trobéssim salvats de les notícies preocupants sobre la covid-19. Però no n’estem, de salvats. Si em quedo aquí no podré portar a terme un seguit de projectes per a l’any vinent. I hauré de tornar a una certa normalitat, fer reunions presencials (imprescindibles per a triar material per a unes exposicions de les que m’he compromès a tenir-ne cura), i vigilar per la meva condició de persona de risc, brrrr!

Una d’aquestes exposicions fa temps que les amigues Muriel Gómez, Jordana Mendelson i jo mateix l’estem treballant. És una exposició que hem de fer a la Fundació Miró la propera primavera sobre Joan Miró i ADLAN. Ens hem confabulat tots plegats per tirar endavant el projecte, i fer-lo el millor que sabem, a pesar de la situació general de la cultura i de les màximes limitacions pressupostàries i d’altres tipus amb què hem de treballar. Per exemple, havíem de demanar una documentació a la Morgan Library de NY, però és probable que no en puguem disposar perquè allà els museus estan tots tancats i no sabem si faran préstecs. Volem donar aparença de normalitat, però tot són arenes movedisses.

Fa pocs dies, per estalviar, i no haver de pagar aquests preus abusius d’assegurança i transport que donem per bons, vaig comprar per la xarxa aquest plànol de la Barcelona de 1935 (molt ben conservat, entelat).

 

 

 

 

 

 

 

 

El farem servir, segur. Però en altres circumstàncies estaria molt més content (en moltes de les exposicions historiogràfiques que he comissariat, he aportat material propi): m’assalta la pregunta de per què preparo aquesta exposició (o els altres projectes en els que estic implicat). Quin sentit té mantenir una normalitat cultural en temps anòmals com aquests? I més si fa temps que tinc molts dubtes sobre aquesta normalitat cultural. Molt abans de la pandèmia ja he publicat textos on em qüestiono el paper de l’art en la societat actual. En concret, sobre el món dels museus o els centres d’art no em puc treure del cap unes reflexions d’un escriptor important per mi, Witold Gombrowicz.

En un dels seus dietaris argentins, Gombrowicz parla de “l’afecció esclava per l’art” i explica la visita que va fer amb un amic seu al Museo Nacional de Bellas Artes de Buenos Aires. El seu relat de la visita és demolidor, aquí un petit tast: “¿Qui va als museus? Algun pintor […] alguns afeccionats […], i, fora d’aquesta mena de gent, gairebé ningú més, tot i que tothom està disposat a jurar de genolls que Tiziano o Rembrandt són unes meravelles que li provoquen calfreds. No m’estranya aquesta absència. Les sales, grans i buides, amb les parets atapeïdes de teles, són repugnants i capaces de fer-nos caure en la desesperació més profunda.” No dic que l’escriptor polonès tingui raó, però no defujo les preguntes que el seu diagnòstic ferotge impliquen. Massa sovint, en el món de la cultura sembla com si anéssim amb un lliri a la mà i estiguem convençuts que la nostra feina és important. Jo prefereixo preguntar-m’ho, perquè si vas pel món convençut que el teu treball és la rehòstia, acabes convertint-te en un beneit, o molt pitjor, un integracionista institucional que es pensa que és un revolucionari.

Fer-se preguntes em sembla que és una característica del meu tarannà, en públic o en privat. En el meu dietari (publicat per Comanegra amb el títol A contratemps), la penúltima entrada, del 22 de desembre de 2010, ho explicava (o m’ho explicava a mi mateix perquè no escrivia allò per fer-ho públic): “He dinat amb la Jèssica Jaques. Moltes coincidències. No sé si també coincidiria amb ella en una cosa. Al llarg dels anys he vist que la gent de la professió, els intel·lectuals, per escriure-ho d’alguna manera, solen mirar-se al mirall i refermar-se; es veuen i es deuen dir, ‘que bo que ets’. Jo, en canvi, sempre he estat un dubtós, sempre replantejant si el que he dit estava bé, si les clases eren bones, si les conferències no eren soporíferes… Jo em miro al mirall i penso més en les coses que he de millorar, de vegades fins i tot em passo de deixuplinar-me per les coses que he dit o he deixat de dir. Sempre dubitatiu, tampoc no sabria fer-ho d’una altra manera. Ben mirat, els embeguts de si mateixos em provoquen nàusees.”

I, malgrat tot, continuo treballant en l’exposició sobre Miró i ADLAN, hi estem posats frenèticament en ple agost des de Nova York, Belltall, Barcelona..., per aconseguir un projecte immaculat. I, a ser possible, que no esclavitzi ningú. Què he de fer, altrament? Aquest mes d’agost, la Gisela Chillida ens ha preguntat a uns quants del món de la cultura, des de la plataforma A-desk, per què continuem treballant. I la meva resposta, almenys la meva, és decebedora, perquè, a pesar que l’adorni en un context marxista, s’intueix que jo també estic segrestat per “l’esclavatge de l’art”, visc en allò que fa temps vaig denominar la síndrome d’Estocolm estètica.

No vaig pensar a fer-li saber a la Gisela que Georges Bataille va respondre la seva pregunta abans que ella ens la fes. I ho feia en un text on reivindica la necessitat de no convertir-se en una làmpada. Deia Bataille: “Treballa per viure! Estic esgotat en l’esforç i tinc set de descans. Així que ja no és hora de dir: viure és descansar. Tot seguit, em sento avergonyit per una veritat decebedora: viure seria concebible d’una altra manera que sota la forma del treball? La poesia en si mateixa és feina. No puc consumir-me com una làmpada que il·lumina i mai calcula. He de produir i només puc descansar procurant-me la sensació que em desplego a mi mateix tot produint.”

Aquest text de Bataille, la seva làmpada, m’ha fet pensar en aquesta obra de l’amic Gonzalo Elvira (de la seva sèrie sobre la Bauhaus) que tinc penjada en una paret de casa, a la city, allà sola, ara il·luminant amb la seva força un espai que fa setmanes que m’espera per a treballar en aquesta feina nostra tan esclava, tan esclava, que no podem desprendre’ns.

 

 

LA CULTURA NO ÉS PER TOTS IGUAL

 

 

 

El meu últim article a VilaWeb ha propiciat alguns comentaris (uns públics, i fets des de l’amistat, que agraeixo; uns altres públics, i malsonants, que em rellisquen) que posaven en qüestió la meva crítica a la campanya #laculturaessegura.

 

No us faré perdré massa el temps, perquè si no m’he sabut explicar fins ara, no podré fer-ho millor avui. O, encara que ho faci, alguns continuareu estant en contra de la meva posició crítica davant d’una cultura que es presenta a ella mateixa com a súper segura (i súper necessària), però que al meu entendre ens col·loca en una posició molt dèbil, primer, com a individus cultes i, en segon lloc, com a sector cultural.

 

Procuraré explicar-me (que no justificar-me). I començaré per unes consideracions generals:

 

  • No hi ha una sola cultura, hi ha moltes maneres d’entendre la cultura. Això és per mi súper important: els qui parlen alegrement de la necessitat de la cultura, sense especificar de quina cultura estan parlant, fan el joc a l’entramat institucional i industrial al que s’oposen en altres camps de la vida col·lectiva. Hi ha una cultura d’entreteniment i una cultura de combat i de compromís. N’hi ha molts més, de registres, ja ho sé, però m’he compromès a no gastar temps innecessàriament.
  • En aquests temps de pandèmia, de patiments individuals i socials, d’anomalies desconcertants, segons quines iniciatives em semblen estrictament discutibles tal com jo entenc la cultura (la de combat, és clar). Dir que la cultura és segura mentre la societat es mou en un mar d’inseguretats (per l’evolució de l’epidèmia, per la incompetència dels governs, per la insolidaritat d’una part de la ciutadania...) em preocupa. Manifestar, com es feia en un paper de la campanya, que a la societat se li fan recomanacions i a la cultura se li fan prohibicions és estrictament repulsiu.

 

Hi ha moltes cultures i la cultura no és per tots igual. Que el món de la cultura no neda en l’abundància, ho sé. Però seria innocent —i irresponsable— no tenir en compte que hi ha uns sectors i unes empreses culturals més instal·lades en el sistema que d’altres. Hi ha artistes, companyies d’arts escèniques, escriptors... que treballen a peu d’obra; n’hi ha que treballen al despatx. Que tenen dret a treballar en el despatx, no ho nego; que fan campanyes per a aglutinar tots els (pocs) recursos dineraris que hi ha per a la cultura (sempre i, ara, per la pandèmia, més), m’emprenya; que d'acord en què pots fer servir anàlisis simplistes (“tots treballem per la cultura” i similars), però també pots mantenir les interpretacions materialistes (marxistes, sí), ni que siguin de registre baix com les meves, per a recordar que en el món de la cultura també es produeix l’enriquiment d’uns pocs per l’aprofitament que fan de la força de treball dels operaris de la cultura. Que de vegades sembla que els treballadors culturals visquem amb una rosa a les mans i no tenim clares quines són les nostres estratègies polítiques. Sí, polítiques, és a dir, sabent on ens trobem i a qui servim; i arrossegant les contradiccions que calgui, que tots (no conec cap excepció) n’atresorem unes quantes en les nostres trajectòries (i jo, en posició destacada).

 

Aquest 2020 s’han produït tres campanyes que a mi m’han semblat insolidàries. Sobretot perquè molts dels seus promotors mai s’havien preocupat de generar o d’ajuntar-se a campanyes més transversals, sorgides des de la base. Molts dels qui ara reclamen una posició privilegiada per a la cultura són els qui mai (ho subatllo: mai) signen manifestos que suposin contrariar a la classe política. Aquestes tres campanyes no totes són interpretables des del mateix biaix , però en totes tres hi he trobat problemes ideològics i, quan ho he dit, m’han caigut retrets o el silenci. La primera va ser el mes de febrer, la campanya ActuaCultura que reclamava el 2% del pressupost de cultura de la Generalitat. Aleshores, ja vaig pronunciar-me en un article,  atès que els qui reclamaven amb més força aquest (d’altra banda, just) augment pressupostari eren els qui ja disposaven de més diners. El 10 i 11 d’abril, en plena pandèmia, es va posar en marxa una iniciativa que a mi em va fer avergonyir, l’Apagada cultural per les xarxes; aquella campanya, emmascarada en una protesta càndida per unes declaracions del nefast ministre de cultura espanyol, defensava un cop més els privilegis de les associacions de sales de teatre i d’altres contubernis (sí, de poca alçada perquè la cultura mou pressupostos baixos en comparació amb d’altres branques ministerials, però contubernis). Ells van aixecar la campanya, van arrossegar gent de bona fe del món cultural que s'hi va afegir, i qual els van assegurar mesures compensatòries per al seu pastís, la van tancar, ai las! L’última campanya és això de #LaCulturaÉsSegura, impulsada bàsicament per festivals d’alta alcúrnia, amb uns patrocinis de bancs i empreses de què no disposen els treballadors de la cultura als qui han anul·lat desenes de presentacions de llibres, d’actuacions en festes majors de tot Catalunya, d’exposicions en les que els artistes i comissaris havien treballat des de fa tant de temps.

 

A mi m’agradaria que anéssim tots a l’una, que plantegéssim lluites comunes per a defensar un espai lliure de l’art i del pensament, però el que em sembla imprudent és que quan els qui viuen en oficines de gestió s’emprenyen, nosaltres els hàgim de fer costat sense cap retret. Sobretot perquè quan som nosaltres els qui proposem mesures polítiques (no dineràries, se m'entén, oi?), ells sempre troben excuses per a desentendre's de les reivindicacions majoritàries. Sí, majoritàries, però sense recolzaments ni polítics ni empresarials.

 

Per si no m’he explicat encara prou, m’acolliré a aquella dita que diu que una imatge val més mil paraules: com a il·lustració d’aquest text poso dues captures de pantalla del Festival de Pedralbes i del Festival Cruïlla. Entreteniu-vos en veure els patrocinadors d’aquests dos esdeveniments (festivals que són dels que més van pressionar pel no tancament dels actes culturals): totes aquestes marques, empreses i mitjans periodístics que donen suport a aquests dos festivals “glamurosos”, sempre han passat i passaran de la cultura de combat. A partir d’aquesta realitat, jo continuaré reivindicant que la cultura és de qui la treballa, no de qui aconsegueix patrocinis més acabalats. (Si la imatge és massa petita, només heu d'anar a les webs, també glamuroses, d'aquests festivals i veureu tot el pack de suports econòmics que reben.)

 

Que passeu un bon estiu. Jo, sense patrocinis i amb l’ajuda de molta gent de base, miraré de fer conèixer el meu darrer llibre, “El paisatge d’uns crims”, arrossegant contradiccions, però sempre tenint present que, abans que defensar la part noble del sector cultural, frueixo molt més sent al costat de la plebs, la classe subalterna... la cultura que ells m’ofereixen s’assembla molt més a la que jo i el meu país necessitem, sense pandèmia i més encara amb la seva amenaça per damunt de tots els nostres caps.

 

L’ESTÀTUA DE COLÓN, LES PLAQUES I ELS CONTEXTOS

 

 

1.

Els qui diuen que no cal desmuntar o enretirar l’estàtua de Colón, però sí que s'ha de posar una placa que expliqui el context històric, com Ada Colau, haurien de saber que les plaques que contextualitzen també estan carregades d’ideologia.

 

En aquest cas, potser caldrien dues plaques, pel cap baix: una que expliqui que Colón va iniciar una operació que va suposar l’assimilació o, pitjor, l’assassinat de la població indígena del continent americà. I una altra que expliqui: 1) per què ara sí que cal posar una placa contextualitzadora, i no abans?; i 2) per què els qui proposen contextualitzar la figura de Colón a Barcelona no fan que els seus socis al parlament espanyol activin iniciatives similars per tot l’estat espanyol?

 

2.

Els qui diuen que “desmuntar l’estàtua de Colom seria una bona mesura”, com Jéssica Albiach, diputada al parlament de Catalunya pels Comuns, seria bo que expliquessin per què la seva formació va votar en contra, els anys 2016 i 2018, d’una iniciativa idèntica que van presentar a l’Ajuntament de Barcelona el grup CUP-Capgirem Barcelona.

 

Aquelles propostes no solament no van prosperar, sinó que gent de tot l’orbe ideològic, també gent molt presumptament esquerrenosa, van fer befa d’aquella iniciativa.

 

Si es posa una placa contextualitzadora, seria de justícia recordar que hi havia una formació política que ja fa anys va posar en qüestió la legitimitat de la figura de Colón i, de l'estàtua que l'honorifica. I que es va quedar sola, no hi va haver ni la intenció de col·locar una misèrrima placa.

 

3.

Els qui esteu d’acord amb la retirada de l’estàtua de Colón (o amb què Lo que el viento se llevó porti a partir d’ara un rètol previ que contextualitzi la visió edulcorada de l’esclavisme en el Hollywwod clàssic), no hauríeu de tornar a trepitjar el museu del Prado, entre tants i tants museus del món: gran part de la pintura que s’hi exposa foren encàrrecs o compres de reis, nobles, burgesos o eclesiàstics que gaudien amb el món injust que allà es representa.

 

O, almenys, hauríeu d’exigir que al costat de cada quadre de les corts monàrquiques o de l’església inquisitorial, hi hagi unes cartel·les on s’expliqui la vilesa dels personatges allà representats i la submissió dels artistes que els van representar.

 

Tampoc estaria malament que davant de segons quines obres, els visitants poguessin proferir insults altisonants. Jo proposo fer-ho davant de tots els retrats eqüestres de la història.

 

4.

Potser tots hauríem de demanar que, d’una vegada i per sempre, es deixin de col·locar plaques que informen de la presència d’un polític (o d’un monarca que mai ningú no ha votat) en la inauguració d’un monument, edifici o instal·lació. Ja sabem que, indefectiblement, aquells personatges seran condemnats per la història. (Algú sap quantes plaques en què surt el nom de Jordi Pujol hi ha per tot Catalunya?)

 

Com a mesura preventiva, al costat de la placa oficial i institucional ja es podria posar en el mateix moment una placa suplementària en què s’avisi que la placa del costat està subjecte a rectificacions posteriors.

 

5.

I si, almenys, poguéssim fer gargots sobre aquestes plaques?  Tindríem creacions contemporànies sobre un suport que no val absolutament res. Les plaques que hi ha repartides per Catalunya i Espanya esmenten noms de corruptes i malparits de tota mena. Per més normals i contextualitzades que les trobem.

BARCELONA, CAMBRILS, LES VÍCTIMES. UNA REFLEXIÓ DES DE LA COMMOCIÓ.

 

 

 

21 d'agost de 2017

Escric per mi. I per qui vulgui llegir-ho, és clar. Necessito expressar les incerteses de tot plegat. Però no pretenc entrar en debat, ni donar lliçons. De fet, el meu cap és ple de molt poques veritats i, en canvi, de molts dubtes. Tot i no haver trepitjat encara Barcelona i Cambrils, llocs tan habituals en la meva vida, tinc una commoció interna. El que ha passat és molt gran, gran de greu, de bestial. Tan gran i greu com el que passa tan sovint a països molt allunyats dels nostres, i als quals dediquem poca atenció, perdó, els dedico poca atenció, no m’enganyaré a mi mateix. I tan gran i greu com el que ha passat a ciutats europees pròximes. Ara ens ha tocat a nosaltres. I per més que la raó em digui que el problema és global, que té raons econòmiques profundes, que no hem de subratllar la cosa domèstica nostra, no puc deixar de pensar en les Rambles, en el passeig marítim de Cambrils, fins i tot en el Walden. I, sobretot, en les víctimes que allà han caigut.

Perquè aquest és el primer que trobo a faltar en els comentaris que llegeixo: que les víctimes haurien de ser la nostra primera preocupació. O ocupació. Ni que sigui amb el silenci. Hi ha vegades que no dir res és el millor homenatge que podem fer. Mai no instrumentalitzar-les. Elles no saben perquè han mort, perquè estan ferides, perquè han presenciat uns fets tan salvatges, perquè s’han quedat sense uns éssers estimats. I no han mort o no han patit, això és evident, almenys per mi, perquè a Catalunya estiguem vivint un procés polític cap a la independència. En els dos sentits de l’afirmació. És repugnant el que han fet i dit molts polítics i periodistes, catalans i espanyols, volent relacionar la voluntat independentista d’una part de la població catalana amb la massacre violenta. O aquells altres que ho han lligat amb el debat sobre el turisme a Barcelona, quina idiotesa! Però tampoc no m’agrada llegir o veure imatges d’amics o coneguts (o només llegits) que s’aprofiten d’aquella repugnància per a instrumentalitzar, ells també, a les víctimes. No hi posem banderes, sisplau, ni unes ni altres, en aquests fets. Tornem a la lluita política, a la reivindicació de la democràcia pura, que puguem votar si Catalunya serà un nou Estat o no. Però no ens taquem de la sang de tota aquella gent innocent.

M’espanta la islamofòbia, com m’espanten totes les fòbies. Avui mateix, hem dinat a Cahors, al sud de França, i ha vingut un cambrer per mostrar la seva solidaritat amb nosaltres, en saber que érem “espanyols”. Ho hem rebut amb satisfacció, però l’home s’ha anat excitant per acabar dient que ell agafaria tots els familiars dels autors dels atemptats i els llançaria al mar. Quina pena! Un lepenista convençut. Sí, cap fòbia no arreglarà els atacs, la violència indiscriminada que es viuen en els països àrabs o al món occidental. Però alguns també tenim l’obligació d’advertir sense fòbies que les religions són un problema, totes les religions. Que la raó ens ha de portar a solucions polítiques (acabar amb les guerres interessades del capitalisme, la venda d’armes, etcètera), a solucions econòmiques i igualitàries, però no podem deixar passar per alt que hi ha moltes persones que es deixen seduir per comportaments irracionals, per creences desraonades (no menjar segons què perquè ho diu un llibre, vestir d’una manera determinada perquè la fe o els intèrprets de la fe hi obliguen...). Cap religió no és la solució, són una part important dels problemes. I això va per tots, per catòlics, musulmans, protestants i tot el que tingui que veure amb la fe, que és el contrari del pensament. (El corol·lari de tot això és una pregunta important: què collovaris significa fer una missa catòlica en homenatge a la víctimes? I què hi feien les autoritats catalanes allà? Sabem que totes les víctimes eren catòliques? No som en un Estat laic? Per aquí comença una part, per ínfima que sigui, del problema.)

El que ha passat és molt greu. Però abans de tirar les culpes cap a unes altres bandes, no hauríem de preguntar-nos per què nois que vivien a Ripoll (el bressol de Catalunya) o a d’altres llocs de Catalunya han estat capaços de sembrar aquest terror? Abans de mirar-nos el melic i dir que ha estat emocionant la resposta del poble català, i dels Mossos i del govern i dels taxistes, que no dic que no sigui així, és molt preocupant que, pel que sembla, han estat uns catalans els qui ens han portat a aquest estadi de les coses. Jo no tinc cap resposta, m’agradaria tant tenir ni que fos una intuïció, però no és així. No obstant això, la pregunta ens l’hem de fer, i la criminalització o la fòbia no ens donarà cap argumentació. Les morts les han comès uns catalans, no uns milicians vinguts de fora.

Tampoc no sé avaluar si la resposta dels Mossos ha estat tan meritòria com els catalans que he llegit manifesten. Tinc la impressió que aquest sobtat entusiasme per la policia catalana és, també, un arma política que s’esgrimeix en contra d’Espanya i, en conseqüència, fent ús pervers de les víctimes. No dic que no hagin actuat bé, tampoc no dic el contrari. No ho dic perquè no ho podem dir, en realitat, totes les informacions que han anat donant  sobre els atacs són confuses i contradictòries. I hi ha coses que no sabem i que, probablement, mai no sabrem. Potser han fet molt bé la seva feina. I malgrat això les imatges de com maten un home a Cambrils, un home que s’aixeca i a qui tornen a disparar em remouen l’estómac. Diuen que portava un cinturó de bombes falses. No ho sé.

Sóc tot dubtes. Corprès per tot el que ha passat i tot el que s’ha dit (i el que s’ha deixat de dir), tinc la intuïció que, com més aviat millor, el Pla de l’Os de les Rambles ha de tornar a estar presidit pel mural de Miró. Que a ningú no se li acudeixi fer un monument a les Rambles, que tornem a la normalitat. Ara, això sí, recordant sempre que allà (i a Cambrils) van morir unes persones que han estat víctimes de les injustícies del capitalisme, de les guerres provocades pels poderosos i, malauradament, per uns joves catalans cegats per una interpretació obscena de les creences religioses, aquest mal que ha presidit la història de la humanitat.

LA LÒGICA DE LA POLÍTICA, LA LÒGICA DE LA CULTURA.

 

(Aquest és un fragment del discurs pronunciat el vespre del 26 de març de 2012, a l'auditori del MACBA, amb motiu de l'acte de lliurament dels PREMIS ACCA 2011.)

 

Primer reflexió:

La lògica de la política no es la lògica de la cultura. La lògica de la política fa que quan un nou govern arriba al poder per mitjà de la legitimitat democràtica, es vegi autoritzat a fer tots aquells canvis que l’aritmètica dels vots li permet. La lògica de la cultura és una altra: la que fa confia en el treball continuat, perseverant, la d’arreglar les imperfeccions de les institucions o de les iniciatives que es creen, però no la de tornar a començar de nou amb cada cicle polític. Al meu entendre, els cicles polítics no són o no haurien de ser els cicles de la cultura. Es poden canviar coses, és clar, tot flueix i no ens podem quedar aturats. Però d’aquí a regirar-ho tot? És a partir d’aquesta separació entre aquestes dues lògiques que en els darrers temps, a Catalunya, bona part del sector de la cultura ha vist amb sorpresa i... [col·loqueu aquí l’adjectiu que cadascú cregui més convenient] una successió de decisions: la derogació del model de Consell de les Arts que s’havia posat en marxa feia a penes dos o tres anys abans (un model que perseguia el noble objectiu, precisament, de separar la gestió cultural dels embats de la política, de la burocràcia administrativa); l’anihilació del projecte de creació d’un centre d’art contemporani al Canòdrom de Barcelona, segons el procés que s’havia seguit amb un concurs públic internacional que havia guanyat el senyor Moritz Kung; el projecte substitutori de crear a Barcelona un centre d’art contemporani a Fabra & Coats, amb les imprecisions que han sortir a la llum sobre aquest assumpte, per exemple, en el sentit de si la seva direcció penjaria del MACBA o tindria una direcció pròpia; la “modesta” aplicació o , directament, la no aplicació del codi de bones pràctiques en l’elecció de directors de centres artístics i culturals; la major modèstia encara, si se’m permet l’eufemisme, en la vertadera composició internacional dels tribunals d’alguns concursos propiciats en els darrers temps per a la provisió de places de direcció de museus; la creació de plans de museus o de centres d’art visuals sembla que sense cap mena de diàleg (o si més no de demanda d’opinió) a la gent del sector; la supressió dràstica de centres de coneixement de trajectòria consolidada, com l’Espai Zero1 d’Olot… He de subratllar que algunes d’aquestes qüestions, el model de CoNCA ara bandejat o el Canòdrom, per exemple, havien tingut uns processos de discussió intensos i participatius, fins i tot havien generat damnificats. I no en els temps del pleistocè, sinó ahir o abans d’ahir, com aquell que diu. I, ara, la lògica de la política fa que tots aquells processos no serveixin de res.

Segona reflexió

El sector de la cultura té defectes, i tant que sí. De vegades ens pensem que les nostres obres, els nostres discursos són imprescindibles i no ho són, és evident que l’art contemporani té problemes de connexió amb la societat. Un exemple: amb l’òpera ningú s’hi fica, està envoltada d’una mena de paper de cel·lofana virtual; en canvi, amb l’art visual d’avui tothom s’hi atreveix. Concreto més: el Liceu té una ràtio de despesa (en bona part subvencionada) per habitant molt més alta que el MACBA i més alta encara que els centres d’art contemporani radials… però vet aquí que els artistes i els discursos visuals de la contemporaneïtat costen d’arrelar. Tinc la impressió que és una feina que tenim per davant, la de fer comprendre a la societat que, per bé que la sanitat i l’ensenyament són prioritaris com tantes vegades escoltem aquests dies, la cultura i l’art són imprescindibles. No podem esperar a què el pas del temps acreditin la força d’una obra, d’un artista, d’un pensament. I ho hem de fer per mitjà del bisturí, el bisturí del món de la cultura, que no és cal altre que el diàleg, el debat de les idees.

Tercera reflexió

La lògica de la política també ha de fer autocrítica, em sembla. La lògica de la política també ho és d’endogàmica, de paranoica, si se’m permet l’expressió dita des del més absolut respecte institucional. Un exemple: amb motiu d’un dels premis que atorguem aquesta nit, l’alcalde d’una ciutat catalana em va fer arribar el seu “desacord en utilitzar aquests premis per fer política partidista o com a eina de pressió cap a una administració que, malauradament, ha de sobreviure en un context prou difícil que ben segur coneixeu”. Política partidista? Com a president de l’ACCA li vaig recordar que en la nostra associació hi deu haver simpatitzants i militants de tota l’òrbita política, però l’associació no té adscripció partidista de cap mena i que els premis no es donen des de la lògica de la política o des d’una concepció fraudulenta de la lògica de la política (és a dir, premiar algú o alguna iniciativa perquè havia estat creada per un equip de govern anterior, gairebé diríem que per fer la guitza). De cap de les maneres, des de la lògica de la cultura s’atorguen premis als treballs ben fets, als treballs que aprofiten les subvencions públiques, no per deixar contents als administradors, sinó perquè generen coneixement, contribueixen a què l’art contemporani no sigui vist com a una anomalia.

Quarta reflexió.

En el darrers dies, la Conselleria de Cultura ha presentat dos plans ambiciosos: el Pla de Museus i la Xarxa de Centres d’Arts Visuals de Catalunya. Sembla que és la seva feina: fer política cultural. Però, qui ha pensat aquests plans? La Conselleria? Ella sola? Ha comptat amb l’assessorament d’artistes, de pensadors, de museòlegs, dels propis directors dels centres d’art que ja existeixen? Les preguntes no són, em sembla, irrellevants. I, encara n’hi ha més. Aquests dissenys de tanta transcendència per a l’estructura de la cultura i de l’art del nostre país s’ha fet des de la lògica de la política o des de la lògica de la cultura? Les primeres impressions és que el món de la cultura de fora dels partits no ha intervingut, no hi ha hagut diàleg, no hi ha hagut consens. Algú, legítimament, pot pensar que el diàleg no és necessari, que els polítics tenen l’encàrrec de fer política, en aquest cas, política cultural i la resta, la gent del sector de la cultura, simplement ens toca adequar-nos als canvis que ells proposen. El supòsit és legítim. Però, aleshores, per què els governs, quan fan política econòmica consulten els bancs, el poder financer, abans d’aplicar noves disposicions, d’aprovar nous decrets? Per què quan fan política sanitària, consulten els grans lobbys hospitalaris i farmacèutics? I, en canvi, quan proposen noves estratègies culturals, tot ens ve donat des de dalt? Més preguntes: el treball que ha desenvolupat i desenvolupa el sector cultural, i el de les arts visuals contemporànies d’una manera específica, podria haver aportat clarividència a aquestes noves estratègies que s’han fet públiques? Tenim crítics, historiadors, artistes, museòlegs, directors de centres que han reflexionat sobre la història i la situació actuals dels nostres museus i de la nostra estructura cultural com a país? I que, tal volta, haguessin pogut exercir el seu bisturí, el de les idees, en la planificació de museus i de centres d’art? Les respostes a totes aquestes preguntes no les puc formular avui i aquí, unes respostes perquè són tan òbvies que seria un insult enunciar-les entre una audiència tan intel·ligent (i no és un recurs retòric), unes altres respostes no les diré, tampoc, perquè aquest humil president d’una modesta associació de crítics hauria de deixar pas a la persona atrabiliària que la sustenta.

Cinquena reflexió

Aquesta reflexió no la llegiré. Era una reflexió d’ordre ètic (en el sentit etimològic de la paraula, no oblideu que jo no sóc més que un humil professor d’universitat). Una reflexió d’ordre ètic (no polític, no legal) sobre les notícies aparegudes als mitjans al voltant d’uns negocis molt ben pagats en el passat per un alt dirigent de la Conselleria de Cultura. Però com que correria el risc que se’m mal interpretés, que el món de la política pensés que parlo des de la seva lògica, prefereixo passar a la sisena i última reflexió.

Sisena reflexió

La força de la cultura és imprescindible per a la nostra societat. La força de les arts visuals també ho és. Estic convençut que tots els qui som aquí estem d’acord amb aquests dos enunciats. Si és així, des de la modèstia personal i des de la humilitat de l’associació en nom de la qual estic parlant entenc que és forçós que la lògica de la cultura i la lògica de la política s’entenguin. Els nostres representants polítics han de tornar a obrir els canals de diàleg, de discussió, de debat. Hem de tornar a encaminar-nos cap a la força de la raó. Mentrestant, no tenim altre remei que continuar treballant. El sector de la cultura no s’aturarà. Hi ha una cosa evident: els qui som aquí en representació del sector de les arts visuals no deixarem de crear obres, de planificar projectes, de construir discursos, i de difondre aquestes obres i aquests discursos, de fer créixer el mercat de l’art, de demanar subvencions per portar endavant tot això, i de tirar endavant amb subvencions o no, amb crisi o no… No ens aturarem, no deixarem de fer exposicions, llibres, articles, d’aixecar museus i de renovar-los… i l’ACCA estarà aquí, cada any, per atorgar els seus premis. I que vosaltres ho pugueu veure.

RÈQUIEM PER “L’HORA DEL LECTOR”?

 

Acabo de llegir que la televisió pública de Catalunya ha decidit cancel•lar l’emissió del programa “L’hora del lector”, un programa sobre llibres que dirigeix Emili Manzano des d’abril del 2007. La notícia especifica que “el canal 33 pensa en un nou format sobre literatura per substituir-lo”. Un nou format per substituir-lo? Ui, ui, ui… Ja hi tornem a ser. Algú, en un despatx ben il•luminat, ha pres la decisió que els qui seguíem el programa ens tornem a quedar orfes de cultura. Un programa que havia aconseguit parlar de llibres amb normalitat, on s’escoltaven tot tipus de veus i de règims literaris, que havia fet que la televisió i la literatura no caiguessin en el ridícul, amb decorats inversemblants i convidats afàsics, ara ha topat amb la tan habitual mediocritat d’aquells als qui se’ls atorga poder en àmbits per als quals no estan capacitats. No sé quins arguments donarà el responsable de torn (recordem la notícia: “el canal 33 pensa”): que si volen accedir a més audiència, que si provaran models televisius més moderns (si fos així, ja podem posar-nos a tremolar), que si una renovació en la graella sempre va bé… No sé ni si tan sols en donaran d’arguments. Jo, en tot cas, només vull deixar constància de l’error: aquells que s’omplen la boca al•ludint a l’exemplaritat del mític programa de Bernard Pivot “Apostrophes” són els primers que obliden que aquell programa es va mantenir en antena durant quinze anys, a través de la concepció que la presència de la cultura a la televisió només pot entendre’s a partir de la perseverança, de la constància, no del canvi i de la voràgine de programació tan habitual a les cadenes televisives.

Hi ha un argument que no es donarà, però que ―paranoic com dec ser― no vull deixar d’esmentar. “L’hora del lector” va arribar a la televisió nacional de Catalunya en temps del segon tripartit, amb un format que Emili Manzano i el seu equip havien ideat a BTV, un canal televisiu en mans socialistes. Ara, però, el país i la seva televisió tornen a estar en mans de la dreta nacionalista. No vull ni imaginar-me que el pròxim programa sobre llibres del Canal 33 sigui una demanda de la sectorial de cultura de Convergència i Unió, que diuen que es troba molt ociosa. En tot cas, tard o d’hora ho sabrem. Primer hem de saber si realment hi ha un nou programa (l’interrogant el títol d’aquest post és per veure si encara podem impedir l’error); i immediatament després a veure si resultarà que algun prohom del nou govern ens vol aconsellar les seves lectures.

Fa unes setmanes, vaig proposar que TV3 atorgués a Josep Cuní un any sabàtic. Com ja pronosticava aleshores, no em van fer cas. Ell, la Rahola i els seus contertulians continuen explicant-nos un món unidireccional. Pel que sembla, en el meu pronòstic vaig deixar de preveure que la cosa podia anar a pitjor: que eliminessin un dels pocs programes on les idees ―totes les idees, pluridimensionalment― circulaven amb llibertat. Quins collovaris!