L’ART COM A TRINXERA. L’ART COM A COMPROMÍS

1.

No, la pintura no está hecha para decorar las casas. Es un instrumento de guerra ofensiva y defensiva contra el enemigo.

(Picasso)

 

L’artista, abans que artista, és ciutadà i ciutadana.

Hi ha ciutadans que només es preocupen de la vida comunal quan li toquen la seva pròpia estabilitat. O la seva propietat. Si no, esdevenen éssers amorfs, egoistes, falsament apolítics.

Hi ha artistes que també.

Hi ha ciutadans que, contràriament, entenen que la seva vida està en relació estretament proporcional a la dels seus veïns, si no a la dels conciutadans de tot el món. I, en conseqüència, es comprometen en graus diferents d’intensitat amb una concepció de la societat que va més enllà de la seva esfera individual.

Hi ha artistes que també.

No, més que això, hi ha artistes que, a més de ciutadans compromesos amb ideals d’igualtat (condició necessària per l’existència de la llibertat real, de la democràcia essencial), entenen que la cultura/art és un instrument indispensable per a escampar la convivència crítica.

Porque vivimos a golpes, porque a penas si nos dejan

decir que somos quien somos,

nuestros cantares no pueden ser sin pecado un adorno.

(Gabriel Celaya)

 

2.

L’art, la bellesa, les arts majors, les belles arts, el sublim, el geni... són conceptes inservibles en els nostres temps; avui, ahir i abans d’ahir designen i designaven coses que, si van existir, han periclitat o, si més no, viuen en formol en institucions que necessiten que encara parlem de l’artista com a un messies que veu millor que ningú la seva realitat.

Tots aquells conceptes estan adherits a uns temps (del Renaixement fins molt entrat el segle XIX, pel cap baix) en què l’artista treballava al servei del poder: l’església, la monarquia, la noblesa, la burgesia... Per tant, la capacitat de fer servir els encàrrecs que rebia per a mantenir una posició crítica respecte a la societat del seu temps era difícil. Més difícil encara si volia fer al·lusions visuals crítiques als qui havien fet aquells encàrrecs, és a dir, al poder. No dic que no existeixin casos: Nicos Hadjinicolau posava alguns exemples, com el “Rapte de Ganimedes”, de Rembrandt, o el primer quadre de la sèrie “Matrimoni de moda”, de Hogarth; també en algunes obres de Goya, trobem algun petit ferment de dissidència. Però ens movem en la micro o en la nano indisciplina retrospectiva.

No podem suposar, sense cap mena d’indici, que tots els artistes del passat que treballaven per institucions o persones que exercien el poder (l’església catòlica de la Inquisició o els successius Borbons, per exemple) se sentissin a disgust amb els seus llocs de treball. Les seves representacions no deixen endevinar cap objecció al privilegi de la suposada bellesa.

Per més que avui ens aturem en els museus davant de la perfecció tècnica dels innombrables retrats eqüestres que la història de l’art ens ha llegat, no necessitem més que un segon per a saber que aquells retrats són demostracions ridícules de l’exercici d’un poder repressor darrere del qual hi ha moltes víctimes, molts morts.

 

La relació automàtica entre el nivell artístic monumental i el benestar de la societat no existeix, ja que malauradament no hi ha un vincle entre la creació de la bellesa i la moral; els éssers humans són capaços de col·leccionar imatges i posar les persones a coure al forn.

(Francesco Ferla)

 

3.

En el segle XX, amb antecedents d’abans, alguns artistes comencen a entendre allò que Gramsci va definir tan bé:

 

La conquesta del poder cultural és prèvia a la del poder polític.

(Antonio Gramsci)

 

Si l’art havia de situar-se en una òrbita diferent a la de la tradició; si la creació havia de mantenir un pols amb el poder i no sucumbir-hi amb docilitat; si la cultura havia de servir per evitar l’ostentació i la idolatria i, per contra, volia plantejar un diàleg amb l’espectador; si l’obra d’art passava de ser un objecte de culte a un teixit significant amb qui ens havíem de discutir... No es tractava de fer servir l’art per a reconèixer el poder, sinó per a transmetre coneixement crític, és a dir, per força dissident. Les arts no s’han de venerar, s’han de prendre, s’han de viure.

Erwin Piscator o Bertold Brecht, per exemple, despleguen una idea transformadora: cal posar el teatre al servei de la ruptura social perquè, d’aquesta manera, la ruptura social ajudarà a canviar el teatre. El teatre entès com a una assemblea en què la gent del poble pren consciència de la seva situació i discuteix sobre els seus interessos, com assenyala Rancière. No es tracta d’això en tots els terrenys? Si el ciutadà vol canviar el món i lluitar contra les desigualtats i les injustícies, l’artista també, o més.

Hi ha gent que no ha entès que la cultura pública no pot subsistir com ho feia en els temps del Renaixement, els del domini eclesiàstic i els encàrrecs àulics; que ja no hi ha mecenes com Eusebi Güell, sense el qual ara ningú no podria bavejar amb l’arquitectura de Gaudí; ni tampoc podríem escoltar la música de Txaikovski, pagada per una generosa senyora i amb una pensió vitalícia del tsar.

No ha de ser una utopia. Una república on la cultura sigui la columna on s’edifiqui un nou país. No en l’economia (almenys, no en la productivista); no en el militarisme nauseabund; no en la competitivitat per aconseguir el no res. No ha de ser una utopia. El primer és creure en el que fem, en l’art i en la cultura com a instrument, més enllà de la nostra feina particular. Creure en la feina dels altres, abans que en la teva pròpia. Per no caure en la supèrbia que Gombrich atribueix a Kokoshka: “en els seus millors moments és meravellós. Però era com tants artistes contemporanis, molt poc crític amb ell mateix. Pensava: com que ho faig jo, deu estar ben fet.” Si el creador no es reconeix en un grup (ni que sigui per dissentir-hi) acabarà en la xarxa dels petulants, en la promoció personal, en les xarxes del poder postmodern.

L’art ha de ser una trinxera de compromisos: socials, ideològics, polítics i, és clar, abans que res o en una mateixa línia, estètics, per demostrar que les formes antigues del poder són ineficaces o, més ben escrit, un fracàs.

 

Odio els indiferents. Crec que viure vol dir prendre partit. Qui veritablement viu, no pot deixar de ser ciutadà i partisà. La indiferència i l'abúlia són parasitisme, són berganteria, no vida. Per això odio els indiferents. (Antonio Gramsci)

 

4.

La inusitada vida política i social viscuda a Catalunya en els darrers anys ha tingut fins ara una resposta culturalment pobra. Per què negar-ho? Els intel·lectuals i els artistes a penes han intervingut en el debat sobre la construcció o no d’un nou estat a l’Europa del segle XXI. Aquest debat s’ha deixat malauradament en mans de polítics, economistes, periodistes i tertulians incapacitats de tot ordre.

En tots aquests anys de convulsió, d’un país partit, hagués anat bé la mirada crítica de l’art, la mirada compromesa. No, no em refereixo al compromís amb l’independentisme. Subratllo el necessari compromís de la cultura amb la democràcia, amb la llibertat, en contra de la injustícia de la que parlava Brecht en un poema. El compromís que hauria de fer que l’art es posés irrenunciablement en contra de la censura, de la mentida, de les presons, de la repressió violenta, de tot això que ha desplegat l’estat espanyol.

Les urnes són el símbol d’aquesta compromís, de la trinxera en favor de la democràcia: votar, un ciutadà igual a un vot, per a saber el que vol un poble. Les urnes són també, ara, la trinxera de l’art que es vol lliure.

 

[...] Quan els qui lluiten contra la injustícia estan vençuts,

no per això té raó la injustícia.

Les nostres derrotes l’únic que demostren

és que som pocs

els qui lluitem contra la infàmia.

I dels espectadors, esperem

que almenys se sentin avergonyits.

(Bertolt Brecht)

 

Qui no es mou, no sent les cadenes.

(Rosa Luxemburg)

 

NOTA: Aquest text va publicar-se en el catàleg de l'exposició "55 urnes per la llibertat", comissariada per Fina Duran i Esteve Sabench i que ha voltat per moltes ciutats dels Països Catalans. El projecte consisteix en la intervenció de 55 artistes en urnes com les que l'1 d'Octubre vam fer servir els ciutadans per a votar. El catàleg, dissenyat per David Torrents, compta amb escrits d'Hervé Pi, Joan Becat, Xavier Antich, Vicent Partal, Vicenç Altaió, Geroges Bartoli i jo mateix. Un gran dels grans plaers que he tingut en la meva trajectòria com a professional ha estat que em permetessin participar en aquest projecte en què es relaciona l'art amb la democràcia i la llibertat.

 

ART I POLÍTICA: EL CAS DEL ROSTRE DE LA UAB

Incloc en aquest bloc algunes reflexions sobre un episodi viscut recentment a la meva universitat, el qual em permet exposar algunes consideracions d’ordre estètic i d’altres d’ordre polític. Allà va.

* L’artista cubà/nordamericà Jorge Rodríguez Gerada, en tant que artista resident a la UAB, va fer un mural a la plaça Cívica de la universitat: “El rostre de la UAB”, es va dir l’obra. Jorge Rodríguez té una àmplia trajectòria, primer com a artista urbà pels carrers de NY i, més tard, en la realització de dibuixos al carbó de rostres d’àmplies dimensions, persones del barri on està treballant, que insereix en edificis de les més variada etiologia. Aquí pot trobar-se més informació sobre l’origen i desenvolupament del projecte: http://creadorresidentuab.wordpress.com/

La imatge (quasi acabada) de l’obra original era aquesta:

 

* Unes hores després que Jorge acabés el rostre, un grup d’estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona, que es trobava enmig de tot el conflicte del Pla Bolonya, es van penjar del terrat de l’edifici i van fer una pintada a sobre del dibuix. El resultat d’aquesta intervenció dels estudiants és aquesta:

 

 

* Jorge Rodríguez Gerada va ser el primer en indignar-se davant de les pintades que s’havien posat per sobre del seu dibuix. Però no va ser l’únic que va enfadar-se; d’altres persones també van considerar que l’acció dels estudiants era una irreverència, una inculcació de drets, un delicte.

* Exposats els fets, m’agradaria fer algunes consideracions d’ordre estètic, teòric, però també polític, és clar. (Suposo que a hores d’ara a ningú no se li escapa, espero que tampoc a Jorge Rodríguez Gerada, que l’art no existeix fora d’un context ideològic i polític determinat. I no cal esperar uns quants anys perquè els historiadors de l’art busquin aquests vincles de manera retrospectiva.)

La primera reflexió és sobre la condició de l’artista urbà, avui. Una de les característiques de l’art del segle XX és la selecció, l’apropiació, la intervenció. És més, la història de l’art (des de Leonardo fins a Tàpies; des de Dürer fins al mateix Picasso) és una successió contínua de contagis, d’apropiacions de coses que l’artista ha vist, i que reinterpreta a la seva manera. Les avantguardes històriques van clarificar el paper de l’artista. Ara, el creador podia seleccionar un objecte preexistent i enarborar-lo a la categoria d’art. La intenció podia arribar a substituir la confecció sacralitzada de l’obra (recordem l’urinari de Duchamp, comprat en una botiga de sanitaris de la Cinquena avinguda de Nova York). Així, doncs, la queixa de l’artista Jorge Rodríguez Gerada no deixa de tenir un costat paradoxal: ell, que es dedica a l’art urbà (efímer, constantment intervingut, manipulat), no vol que la seva obra sigui manipulada ni intervinguda per ningú més.

En la carta, l’artista es lamenta de la falta d’educació dels estudiants. El problema, doncs, és que ell, com a artista, sembla arrogar-se un poder, una capacitat, que no tenen els estudiants que van pintar a sobre del seu dibuix. Però, i si aquests estudiants també fossin artistes? És més: i si l’artista de més renom de l’actualitat (sigui qui sigui, o si existeix, aquest individu, diguem-ne el Picasso de l’any 2009) hagués agafat l’obra de Rodríguez i, gràcies a la seva intervenció, l’hagués col·locat en els podis de la difusió artística actual? No vull semblar demagògic. Però és que el grafiti és un art consubstancialment lligat a la manipulació, a la reescriptura. Els grafitis s’embruten els uns amb els altres. En conseqüència, la intervenció dels estudiants (per què no?, dels artistes) que van reescriure aquella obra, pot considerar-se una nova obra, que, com en alguns palimpsests medievals, aprofita l’escriptura antiga per a fer-ne uns nous escolis: aquí, la boca ratllada, el signe dels euros o l’al·lusió mercantilista de la UAB.

L’última consideració és d’ordre polític. Quan en Jorge diu que ell no té res que veure amb el conflicte, està mentint, literalment. L’artista mai no pot ser neutral. Mai no ho és. I si ho vol ser, aleshores se li han de recordar aquells versos de Gabriel Celaya: “Maldigo la poesía concebido como un lujo cultural por los neutrales...” Podia ser ben bé que l’artista no volgués prendre partit per la lluita estudiantil contra el pla Bolonya i la defensa dels alumnes expedientats (i sancionats), però no pot adduir que la seva feina era aliena al problema. Al capdavall, quan ell fa el rostre de l’Obama a Barcelona, es posiciona de manera explícita. Quan fa un rostre anònim, extret d’un procés cibernètic, i el titula “el rostre de la UAB”, també s’està posicionant. Jo entenc, des de la perspectiva humana, que li sàpiga greu que la seva feina hagi estat tocada. Però ell, que presumeix de les seves posicions progressistes, no pot reclamar neutralitat. En fi, al meu entendre el més lamentable és aquest moment en què, a la carta, adopta aquest argument de tan baix registre segons el qual les ideologies extremes es toquen perquè, escriu ell, la dreta catalana va atacar el seu retrat d’Obama i els estudiants van “embrutar” el seu rostre de la UAB. Potser és ell qui ha de reflexionar sobre les seves posicions artístiques (el dibuix al carbó sobre una paret és progressista?) i sobre les seves posicions ideològiques (sembla que, segons Rodríguez, la diferència entre ell i els grafiters és que ell demana permisos, bo i oblidant que hi ha grafitis que neixen ja prohibits).