PAPERASSA INÚTIL. L’ESTUDI EN L’ÈPOCA ANALÒGICA

 

Una de les coses que hem fet, la Montse i jo, aquests dies del confinament ha estat ordenar l’estudi. Feia mesos que estava abandonat, culpa meva, ho reconec. Havia encadenat molts projectes continuats en els darrers cinc anys, el darrer l’exposició “Miró, ordre i desordre” a l’IVAM, i s’havien anat amuntegant llibres, documents, material exposat o descartat de tots aquests projectes. Sense comptar els llibres i més llibres que no ens caben ni a la ciutat ni a Belltall. Abans de la pandèmia, vaig començar a fer una tria, i això va ser pitjor, perquè el terra va començar a semblar-se al mític estudi del Joan Brossa del carrer de Balmes. Però sense la mística del mestre, és clar: allò que en Brossa era caos creatiu, aquí era merda, ras i curt!

 

Explico això perquè aquest procés de triatge ha estat molt dens: he comprovat que els aproximadament trenta llibres i exposicions que he fet al llarg de la meva trajectòria (em sembla que en són més, però no ho he comptat, revisar el passat em fa una mica de mandra), deia, que aquests trenta o més projectes que he fet havien generat moltíssima documentació. I l’he llençada gairebé tota. Des que em vaig dedicar a l’estudi de Sebastià Gasch i, des d’ell, a les avantguardes catalanes, a Miró i Dalí, la posició dels intel·lectuals enfront del cinema (la meva tesi doctoral), el cinema dels primers temps, Chomón, Méliès, el circ... La gran majoria de tots aquests projectes provenien de l’era analògica, com una gran quantitat d’articles que he escrit en revistes o diaris o publicacions de tot tipus.

 

I de tot guardava originals, escrits a mà o, des que vaig tenir el primer ordinador, els fulls impresos amb tot d’escolis i ratlladures. I fotocòpies i fotocòpies i fotocòpies (no us ho podeu arribar a imaginar) d’articles que havia llegit per preparar aquells projectes o aquells articles; o revistes senceres fotocopiades (Minotaure, recordo que em va costar un dineral); o microfilms que després passava en paper...

 

 

Explico tot això perquè la meva generació és de les últimes que hem viscut aquesta dictadura del paper, l’haver de repassar una a una les pàgines d’una revista llegint-ho gairebé tot per buscar alguna dada o, amb sort, per trobar-ne alguna que no buscaves. Molt de temps, molts diners, molt d’esforç per a preparar un article, un llibre o una exposició. Però només per a pre-preparar-ho, per entendre’ns, no per a executar-lo. Passaves tantes estones en arxius i biblioteques que, quan trobaves alguna cosa (un article o una imatge o una dada que ningú mai havia citat) et pensaves que aquell esforç que havies esmerçat ja pagava la pena per a construir un article o alguna cosa més grossa. I, aleshores, queies en el culte positivista a la dada per la dada. Com que ho havies trobat tu el primer, allò era d’un valor suprem. I no, hi ha col·legues que van construir la seva carrera en base a aquesta fal·làcia: l’acumulació de dades que havien trobat (o els més penosos, que havien fet trobar als seus alumnes) era l’únic valor que podies trobar en les seves aportacions.

 

Sortosament, ara la dada és molt més fàcil de trobar, en el món sencer trobes una gran quantitat de revistes digitalitzades, sobre les quals pots fer cerques concretes; hi ha arxius que tenen una indexació online dels documents que tenen a disposició; hi ha filmoteques (això encara no abunda, malauradament) que et permeten veure online les pel·lícules que atresoren, encara que sigui de mala qualitat, però quan vas als seus centres ja saps què vols visionar... La dada per la dada ja no té cap sentit, de fet per mi que no n’ha tingut mai (incloses les coses que jo havia fet en el començament amb aquest suposat valor), les dades han de servir per a construir discursos, i només els discursos remenant unes mateixes dades demostren que el nostre treball té algun sentit.

 

Hi ha un altre motiu que m’ha decidit a llençar tota aquesta documentació. Després de passar una setmana a l’hospital en l’època del coronavirus, comences a remenar papers i t’adones que tenia raó Gabriel García Márquez quan en una de les seves novel·les diu que “los muertos deberián marcharse con sus coses”. Quan jo em mori, els qui quedin es trobaran amb coses que per mi són rellevants i que ells hauran de llençar (com jo vaig fer amb els meus pares), però almenys evitaré que em maleeixin tot i mort perquè els hauré deslliurat d’aquesta paperassa que en si mateixa no era res i que només tenia valor si en el seu moment vaig saber treure’n el suc pertinent en els articles, llibres, projectes curatorials i mil feines més que he fet fins ara. I que continuaré fent, si em deixen.

  1. Pepa soler galí
    | Respon

    M’alleugereix llegir que estem en el mateixa casella de la partida…endreça….llençar paper ….documentació….i lleugers d’equipatge per poder caminar lleugers sense cargues aquesta nova etapa….nosaltres també he fet el mateix.
    Bona nit…
    Peppa

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *