M’ESTRENO SOTA LA DUTXA. RECUPERAR EL TEATRE INDEPENDENT!

Divendres passat vaig tenir una il·luminació. Encara he de reflexionar-hi, però vull fer-ne un primer avançament, que arribarà al final d’aquest escrit curt.

 

Vam anar amb la Montse fins a Agramunt per assistir a l’estrena d’una obra de teatre que ha preparat la companyia Cassigalls, de Juneda: M'estreno sota la dutxa. Errar per l'obra poètica de Guillem Viladot. Em van dir que, abans de l’estrena, l’obra ja tenia un calendari d’actuacions molt ple per les terres de Ponent. Però seria bo que no se circumscrivís a aquest marc territorial, creieu-me! Cada vegada que avança el centenari Viladot, tan ple d’activitats de tota mena, el greuge de la Generalitat es fa més gros, però ja s’ho faran.

 

Quatre intèrprets, una actriu i tres actors, van desplegar sobre l’escenari del Teatre Casal Agramuntí un espectacle teatral sòlid, que es nota que han preparat des de fa temps. Un espectacle que no consisteix en la representació d’una obra de teatre que hagués escrit Guillem Viladot expressament per al teatre. Això pot ser difícil, però la companyia Cassigalls han anat més lluny i van acarar un repte escènic més agut: portar al teatre la força de la paraula de Viladot, seleccionant-ne uns textos que no estaven destinats al teatre i construint-ne un espectacle on es combina la paraula (el teatre entès com a temple de la paraula dita) amb recursos escènics i visuals que facin entendre l’obra polièdrica del poeta d’Agramunt.

 

I l’espectacle flueix, i flueix... i flueix. Primer, perquè la selecció de textos (una de tantes que haguessin pogut fer) sap combinar diversos registres: els aspectes biogràfics de Viladot que ell mateix va deixar consignats a Temps d’estrena, les severes paraules que va dedicar als seus pares són escenificades i prenen noves dimensions; les seves reflexions sobre el món creatiu i el món polític; i alguns dels seus poemes més imaginatius es combinen en l’hora en què els actors van, no solament recitant, sinó interpretant aquells textos que no estaven pensats per a la dicció pública.

 

L’espectacle em va recordar (i ja m’acosto a l’epifania que vull compartir) alguns dels espectacles que Ricard Salvat havia construït fa molts anys per a engreixar el teatre català amb autors que no havien deixat un corpus dramatúrgic: Salvador Espriu, Adrià Gual, Salvat-Papasseit... Salvat explicava que el teatre català no tenia una nòmina de grans autors com passava en d’altres sistemes literaris i que, amb aquelles obres, intentava acostar al món escènic autors que haguessin pogut escriure teatre, però no ho van fer. Aquí, la companyia Cassigalls fa un exercici que en l’origen té una voluntat similar, però sense aquella cosa grandiloqüent que sovint aflaquia les propostes de Salvat. M’estreno sota la dutxa és una operació cultural interessant, però que no oblida mai que abans que res és teatre.

 

I quin tipus de teatre fa la companyia? Alguns deien que era teatre amateur. En sentit estricte ho és: ells no viuen del teatre. La condició amateur ha donat a la història de la cultura catalana contemporània moments molt brillants: en el teatre mateix, en el cinema, en la fotografia... Però jo prefereixo col·locar l’obra que vaig veure divendres passat en el rastre del que la historiografia ha anomenat teatre independent català, que va desplegar-se de manera munífica durant els anys de la dictadura i que va arribar diria fins als anys vuitanta, quan tothom va optar per la professionalització.

 

I acabo amb la il·luminació: l’espectacle de la companyia Cassigalls tindrà els seus defectes des de la perspectiva comercial o industrial: no hi ha una producció escenogràfica imperial al darrera (reconstrueixen una obra objectual emblemàtica del museu Lo Pardal), no hi ha mitjans escènics d’alta volada (una pantalla de centre cívic on es van projectant imatges que ells mateixos deuen haver enregistrat), no hi ha un músic de renom que hagi posat una banda sonora (i, tanmateix, els efectes sonors i musicals entren quan han d’entrar i ho fan amb perfecció dramatúrgica)...

De vegades he vist en els teatres comercials obres amb actors de gran renom que tenen tot això de què no disposa M’estreno sota la dutxa, però no m’he sentit tan captivat per la força escènica que allà vaig percebre.

 

I, aleshores, em pregunto: i si haguéssim de recular una mica en aquests desitjos que tots tenim d’escriure per a les millors editorials, d’exposar als millors museus, d’estrenar als millors teatres i sales de concerts...?

 

I si la millor cultura es troba en un altre lloc, com passava fa tants d’anys?

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *