L’ÚLTIMA DECISIÓ DE P, L’ARTISTA A PUNT DE SER INTUBAT

“Puc renunciar a qualsevol cosa perquè res és decisiu quan et negues a tancar la vida al calabós dels relats.” (Eva Baltasar)

 

 

— Ets tu, W? Volia parlar-te perquè aquesta tarda diu que m’intubaran, i em sedaran, és clar, i ja saps què pot suposar això...

 

— Però..., si ahir a la tarda la teva dona ens va dir que estaves molt animat, que t’havies començat a trobar millor, que tenies molts projectes al cap... bé, si els metges creuen que t’han d’intubar és que pensen que és el millor per...

 

— Escolta, em canso molt parlant, deixem-nos de bones paraules, t’he trucat per dir-te unes coses que, per mi, són importants.

 

— Digues, què vols que faci?

 

— L’altra vegada, quan vaig estar hospitalitzat al començament de tota aquesta anomalia, em va venir al cap molts dubtes, t’ho vaig explicar en aquella trucada que vam fer des d’aquí. Quan la gent de l’hospital sabia que era un artista em miraven com a una cosa estranya. Un infermer, sobretot, em va dir una cosa que em va fer pensar: “si els museus han tancat és perquè són prescindibles”; no era un noi inculte, deia que una de les coses que més l’amoïnaven del ritme trepidant que portaven era que, quan arribava a casa, no tenia esma de llegir, es posava a dormir o a veure idioteses per la televisió. Hi vaig pensar molt, mentre les infermeres i la gent de la neteja entrava a l’habitació em preguntava quants d’ells havien vist mai cap obra meva, ni que fos reproduïda en alguna de les entrevistes que m’han fet en els darrers anys, especialment amb la retrospectiva al MOCAT. Si els museus han tancat és perquè són prescindibles, no són essencials, per res.

 

— És clar que recordo la nostra conversa, pensava que t’havia passat, si t’hagués pogut visitar a casa t’hagués tret aquests pardals del cap, potser per això ets un gran artista, perquè et fas preguntes que de vegades són absurdes.

 

— No diguis imbecil·litats, t’ho demano per favor, ara no em vinguis amb això que l’art cura, que saneja el nostre esperit, entrar en un centre d’art, més encara en un museu no cura res, si de cas et posa més malalt, i si són les meves obres, potser et maten i tot! Que no ho veus que és veritat: tot allò que ha estat tancat durant la pandèmia no serveix de res. Excepte les ferreteries, potser, quan van obrir hi havia cues per comprar bombetes i cargols...

 

— No t’alteris, tranquil, no sé on vols anar a parar...

 

— Ara mateix t’enviaré un document amb còpia a les advocades perquè tingui valor notarial. Recordes aquell capítol de la sèrie Black Mirror en què obliguen el primer ministre britànic a sodomitzar un porc per la televisió si vol que una noia de la puta monarquia surti viva del segrest?

 

— No sé si l’he arribat a veure mai. Jo, la televisió...

 

— Tu veus més televisió que jo, collons, però mai veus res que et pugui fer pensar, t’agrada viure en aquest món teu, consentit, conforme en tot, on l’art és una cosa meravellosa, sorgida de l’Olimp i que, sortosament, no és accessible a tot déu.

 

— Que t’estiguis morint, si és el cas, no vol dir que em martiritzis a mi, P.... Perdona, no havia de dir-te això, em poses en uns llocs de tensió que no m’agraden, ja ho saps...

 

— No t’he de perdonar res, però si que no et perdonaria que no facis el que ara et diré. En aquell capítol de la sèrie, tothom es pensa que allò és un acte terrorista, encara que no hi hagi reivindicacions ni exigències, més enllà de follar-se el porc, o la truja, no sé. Al final, resulta que és un artista qui ha concebut tot aquell sidral. Un artista que, quan ha aconseguit la consecució de la seva performance, perquè el primer ministre no té cap més opció que jaure amb el porcí, se suïcida.

 

— Se suïcida perquè ha traspassat el límits, no solament de la legalitat, sinó de l’ètica de l’artista, pel que em dius.

 

— Ho pots veure així, si vols. Però qui marca aquests límits? No ho veus? Això de l’art és una martingala. Avui els metges han decidit que m’intubaran si no milloro miraculosament en poques hores; ells sí que decideixen coses rellevants, en plena crisi hi hagut metges de les sales d’urgències que han triat uns malalts cap a la possible curació i uns altres cap a la mort. L’art no cura res, perquè tampoc no ha de decidir res d’important. Si un museu l’obriran amb unes mesures sanitàries o unes altres és una gasòfia, una presa de pèl. A mi mateix què m’importa ara mateix si exhibiran obres meves o no, si el comissari cregut de torn considerarà que la meva obra s’insereix en alguna idea metafísica que li ha vingut llegint Sloterdijk o Žižek o qualsevol d’aquests que, mentre la gent mor de fam, de pobresa, ell elucubra sobre els mal del món, del món capitalista, perquè no n’hi ha un altre.

 

— Parla la malaltia, no parles tu, P. Tot són paraules, els d’aquests que dius i les teves, també. Les teves paraules venen d’un punt extrem, que pots morir-te per culpa d’aquest virus, que l’art no juga a la lliga dels més desganats ho hem comentat moltes vegades, però tu mateix has mirat de compensar-ho: has rebutjat premis, has fet declaracions incendiàries, t’has cagat en la mare que va parir tots els malparits del món...

 

— I a cada petita foguera que he provocat, allò no eren incendis de debò, més malparits volien una obra meva per als seus museus o les seves col·leccions privades, quina merda! Un incendi de debò és el que et dic que fa l’artista d’aquell episodi: obliga a un porc humà a follar-se un porc de debò i, després, es mata, no fos que a sobre li donessin el títol de Lord.

 

— Et noto fadigat...

 

— Sí, anem al gra: vull que posis un anunci al diari demà mateix i que d’aquí una setmana obris l’estudi i deixis que, per odre, tothom que vingui s’emporti una obra meva, només una, sigui de la mida que sigui, però només una. Escolta: de cap de les maneres vull que vinguin col·leccionistes ni crítics ni directors de museu, tu els coneixes tots i per això t’ho estic demanant. Quan l’estudi quedi buit, el tanques i, després, fes-ne el que vulguis, te l’he deixat a tu en el testament, sempre que el notari comprovi que has fet les coses com te les estic dient.

 

— I la teva família?

 

— Ells ja ho saben, els deixo prou diners perquè visquin bé una bona temporada, però si havien tingut la idea que faríem una fundació amb el meu nom i ells serien uns paràsits vivint del meu treball, ara ja saben que això no serà així. ¡A la merda totes les fundacions d’artistes arrogants que es pensen que sens ells viuríem una vida pitjor!

 

— No em sembla bé el que vols fer, no entenc aquesta ràbia, aquesta voluntat de trencar amb tot el que has fet a la vida...

 

— Perdona, W., el metge acaba d’entrar a l’habitació i fa mala cara. Fes el que et dic i perdona’m tot el que t’he dit, has estat un bon amic tota la vida, ara no ho espatllis. No sé si és ràbia, potser sí, si no fos que ja no puc moure’m sense oxigen, faria una cosa similar a aquell artista de la televisió, morir per morir, aniria a alguna inauguració d’aquestes on tots van engalanats amb marques cares i en

 

Nota: Quan hem netejat l’habitació del senyor P hem trobat aquests papers al calaix de la tauleta. El senyor P va morir ahir a la UCI de l’hospital. Jo sóc l’infermer que li va dir que si els museus havien tancat era perquè no eren útils a la societat, tampoc sé ni perquè ho vaig dir, em sembla recordar que ell no va dir res, tampoc podia, portava la mascareta d’oxigen amb una dosi alta, però sí que va fer un somriure. Li faig arribar aquests papers i l’acompanyo en el sentiment.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *