“Les mares no”: una gran novel·la sobre la maternitat desobedient

 

Quina sorpresa la novel·la Amek ez dute, de Katixa Agirre, que he llegit en la seva versió catalana, Les mares no (de Pau Joan Hernández, Amsterdam, setembre 2020). Més que una sorpresa és una successió de sorpreses. I no em refereixo a sorpreses narratives, a girs propis d’un relat que, com se suggereix a la contracoberta, podria fer pensar en una novel·la d’investigació arran de la mort de dos nens a mans de la seva pròpia mare. Les sorpreses que a mi m’han captivat provenen del fet que l’autora ens ofereix una mena de mirada centrípeta d’aquest fet inicial: va i ve; de vegades s’allunya de la mort dels nens, després hi torna; marxa cap a la situació personal de la narradora, i ho abandona per recuperar-ho més endavant; se submergeix en el passat on ella va conèixer a la mare d’aquells dos nens i, ben aviat, retorna al present... o, més ben escrit, a alguns dels presents que conformen el llibre.

 

Una novel.la plena de circumloquis molt ben travats; de registres narratius i temàtics que es van lligant de manera esplèndida.

 

I un d’aquests registres, que mai no deixa de tornar a les pàgines del llibre és el de la maternitat. Una visió de la maternitat allunyada de les convencions més estovades i mel·líflues de tenir fills. No fa gaire, en un article em referia a una operació similar: el disc que la cantant Lu Rois havia dedicat al procés de tenir el seu primer fill. Aquí, la literatura serveix per a fer fugir el lector de la concepció convencional de ser mare, que acaba convertint la dona en un objecte obedient que només té com a missió la cura dels seus fills. Els registres on l’autora de la novel·la s’escapa per aquests viaranys reflexius em semblen majestuosos; perquè lliguen perfectament amb tots els altres registres que, com he dit, conformen el relat, o els relats; però, més encara, perquè serveixen de contrapunt i subratllen una posició diria que política: no acusar mai el personatge que, al començament del llibre, sabem que ha ofegat els seus dos fills.

 

Aquí, les excursions literàries per aquesta reivindicació de la dona, independentment de si és mare o no, van obrint nous camins de comprensió en la pròpia novel·la. Quan Katixa Agirre s’atura en l’explosió hormonal que pateix el cos de la dona que ha parit i que ha de passar sola (per més acompanyada que estigui en el seu exterior); quan s’atura en la mala consciència que provoca l’entesa de la mare obedient si s’afarta del dolor que provocar donar el pit al nadó, o si arriba a pensar en les coses que s’està perdent a causa de la cura de la filla o fill que ha de tenir; quan la narradora es posa a imaginar les possibilitats de matar un propi fill que has parit més senzilles que la d’ofegar-los com fa la protagonista que va permetent (o exigint) aquestes reflexions que s’acumulen destrament a l’explicació del cas...

 

Hi ha un moment en què Agirre s’atura en la invenció de la “mare verge”, aquesta invenció (misògina, aclareix) en què l’obediència a una suposada puresa maternal arriba a la més altes cotes d’ignomínia.

 

“Si algú és mare, el sexe no pot interferir en la seva vida. Si una dona cau a les urpes del sexe, ja no és mare, és puta. Si és puta, no dóna vida; ben al contrari: probablement és perillosa, capaç de llevar la vida a qui calgui en el seu parany mortal. La que no és assassina, la que no és puta... aquesta és la mare: la que dóna la vida.” (pàgina 156)

 

Fa uns pocs anys, el Museu de Belles Arts de València va presentar una exposició magnífica, “Intacta Maria”, on podia veure’s com en l’època del Barroc la pintura espanyola havia descobert la manera de visualitzar aquest gran engany: col·locar Maria al damunt d’una mitja lluna (de vegades amb un conjunt de nens als seus peus, com en una versió de Sánchez Cotán), com apartant-la del món natural, convertint la dona en un ésser obedient i destinat només a la procreació “immaculada”, és a dir, sense catxar, sense ser puta, com apunta en el fragment del llibre.

 

M’agraden les novel·les no finalistes, que exigeixen al lector una llibertat per deixar-se atrapar per una xarxa de marques, no per una sola. Són novel·les, com aquesta, en què et prenen per un ésser intel·ligent, no manipulable o no més del que suposa tot exercici de creació, perquè la narradora és molt transparent i només ens demana que l’acompanyem en els seus circumloquis. Aquí, la novel·la es converteix en un mètode de coneixement nou. Com hauria de ser sempre l’art. Una sorpresa literària de primer calibre.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *