LA MEVA LLIBERTAT COMENÇA QUAN LA SALUT DEL MEU VEÍ ESTIGUI GARANTIDA

Confesso que, durant tot el confinament, una de les coses que més m’ha irritat i m’irrita són les reivindicacions encartonades de la llibertat individual. “Jo no porto mascareta perquè sóc lliure”, diuen els gamarussos; “ens hem trobat en una festa de vint amics perquè som lliures”, diuen els pallussos egoistes; “m’estic banyant en una platja atapeïda perquè em surt dels ous”, diria un cretí... Com cretins són tots aquells que han anat a petonejar-se i a abraçar-se prop de Balaguer: jo sóc poc amant de les presons (no només pel que fa als presos polítics i als artistes empresonats a Espanya), però tots aquests els tindria reclosos tots junts uns quants dies en un espai ben petit, perquè sabessin que la seva llibertat d’abraçar-se seguint el lideratge d’un brètol pot afectar la salut d’un —ni que en sigui només un— ciutadà.

Estem tan acostumats a escoltar per la televisió (ep!, i per les xarxes socials, tan útils i tan verinoses alhora) que vivim en una societat lliure que els més rucs s’ho han cregut. I que consti que, quan dic rucs, no estic fent una distinció de classes socials o de formació acadèmica: aquests dies, he llegit molts amics artistes, crítics, periodistes que apel·laven a la falta de llibertats, al control que l’estat està realitzant sobre les nostres vides a causa de la pandèmia. Però no sé si abans emetien les mateixes queixes, quan el control existia igualment, encara que no fos tan evident.

La llibertat és una entelèquia si no va acompanyada d’igualtat. En temps de normalitat, que un pugui fer o dir el que li roti mentre uns altres viuen en la pobresa i ningú els fa cap cas és un símptoma preclar que ser lliure és un fet contingent. Però en temps d’anomalies com les que estem vivint, que un brandi la seva llibertat sense preocupar-li si allò que farà pot enviar algun conciutadà a l’hospital és un signe d’iniquitat.

La pandèmia ha trastocat els papers dels qui viuen a toc de consignes i veritats impostades: els qui es manifesten demanant llibertat (com tots aquells que ho feien fa uns dies embolicats amb la bandera espanyola) són feixistes o, pel cap baix, irresponsables; els qui procurem per la salut (és a dir, per la llibertat) dels nostres veïns som els més progressistes. De vegades, l’obediència pot ser un símptoma revolucionari... sempre que siguis conscient que la teva llibertat sempre —sempre!— està controlada pels aparells repressors de l’estat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *