LA CULTURA NO ÉS PER TOTS IGUAL

 

 

 

El meu últim article a VilaWeb ha propiciat alguns comentaris (uns públics, i fets des de l’amistat, que agraeixo; uns altres públics, i malsonants, que em rellisquen) que posaven en qüestió la meva crítica a la campanya #laculturaessegura.

 

No us faré perdré massa el temps, perquè si no m’he sabut explicar fins ara, no podré fer-ho millor avui. O, encara que ho faci, alguns continuareu estant en contra de la meva posició crítica davant d’una cultura que es presenta a ella mateixa com a súper segura (i súper necessària), però que al meu entendre ens col·loca en una posició molt dèbil, primer, com a individus cultes i, en segon lloc, com a sector cultural.

 

Procuraré explicar-me (que no justificar-me). I començaré per unes consideracions generals:

 

  • No hi ha una sola cultura, hi ha moltes maneres d’entendre la cultura. Això és per mi súper important: els qui parlen alegrement de la necessitat de la cultura, sense especificar de quina cultura estan parlant, fan el joc a l’entramat institucional i industrial al que s’oposen en altres camps de la vida col·lectiva. Hi ha una cultura d’entreteniment i una cultura de combat i de compromís. N’hi ha molts més, de registres, ja ho sé, però m’he compromès a no gastar temps innecessàriament.
  • En aquests temps de pandèmia, de patiments individuals i socials, d’anomalies desconcertants, segons quines iniciatives em semblen estrictament discutibles tal com jo entenc la cultura (la de combat, és clar). Dir que la cultura és segura mentre la societat es mou en un mar d’inseguretats (per l’evolució de l’epidèmia, per la incompetència dels governs, per la insolidaritat d’una part de la ciutadania...) em preocupa. Manifestar, com es feia en un paper de la campanya, que a la societat se li fan recomanacions i a la cultura se li fan prohibicions és estrictament repulsiu.

 

Hi ha moltes cultures i la cultura no és per tots igual. Que el món de la cultura no neda en l’abundància, ho sé. Però seria innocent —i irresponsable— no tenir en compte que hi ha uns sectors i unes empreses culturals més instal·lades en el sistema que d’altres. Hi ha artistes, companyies d’arts escèniques, escriptors... que treballen a peu d’obra; n’hi ha que treballen al despatx. Que tenen dret a treballar en el despatx, no ho nego; que fan campanyes per a aglutinar tots els (pocs) recursos dineraris que hi ha per a la cultura (sempre i, ara, per la pandèmia, més), m’emprenya; que d'acord en què pots fer servir anàlisis simplistes (“tots treballem per la cultura” i similars), però també pots mantenir les interpretacions materialistes (marxistes, sí), ni que siguin de registre baix com les meves, per a recordar que en el món de la cultura també es produeix l’enriquiment d’uns pocs per l’aprofitament que fan de la força de treball dels operaris de la cultura. Que de vegades sembla que els treballadors culturals visquem amb una rosa a les mans i no tenim clares quines són les nostres estratègies polítiques. Sí, polítiques, és a dir, sabent on ens trobem i a qui servim; i arrossegant les contradiccions que calgui, que tots (no conec cap excepció) n’atresorem unes quantes en les nostres trajectòries (i jo, en posició destacada).

 

Aquest 2020 s’han produït tres campanyes que a mi m’han semblat insolidàries. Sobretot perquè molts dels seus promotors mai s’havien preocupat de generar o d’ajuntar-se a campanyes més transversals, sorgides des de la base. Molts dels qui ara reclamen una posició privilegiada per a la cultura són els qui mai (ho subatllo: mai) signen manifestos que suposin contrariar a la classe política. Aquestes tres campanyes no totes són interpretables des del mateix biaix , però en totes tres hi he trobat problemes ideològics i, quan ho he dit, m’han caigut retrets o el silenci. La primera va ser el mes de febrer, la campanya ActuaCultura que reclamava el 2% del pressupost de cultura de la Generalitat. Aleshores, ja vaig pronunciar-me en un article,  atès que els qui reclamaven amb més força aquest (d’altra banda, just) augment pressupostari eren els qui ja disposaven de més diners. El 10 i 11 d’abril, en plena pandèmia, es va posar en marxa una iniciativa que a mi em va fer avergonyir, l’Apagada cultural per les xarxes; aquella campanya, emmascarada en una protesta càndida per unes declaracions del nefast ministre de cultura espanyol, defensava un cop més els privilegis de les associacions de sales de teatre i d’altres contubernis (sí, de poca alçada perquè la cultura mou pressupostos baixos en comparació amb d’altres branques ministerials, però contubernis). Ells van aixecar la campanya, van arrossegar gent de bona fe del món cultural que s'hi va afegir, i qual els van assegurar mesures compensatòries per al seu pastís, la van tancar, ai las! L’última campanya és això de #LaCulturaÉsSegura, impulsada bàsicament per festivals d’alta alcúrnia, amb uns patrocinis de bancs i empreses de què no disposen els treballadors de la cultura als qui han anul·lat desenes de presentacions de llibres, d’actuacions en festes majors de tot Catalunya, d’exposicions en les que els artistes i comissaris havien treballat des de fa tant de temps.

 

A mi m’agradaria que anéssim tots a l’una, que plantegéssim lluites comunes per a defensar un espai lliure de l’art i del pensament, però el que em sembla imprudent és que quan els qui viuen en oficines de gestió s’emprenyen, nosaltres els hàgim de fer costat sense cap retret. Sobretot perquè quan som nosaltres els qui proposem mesures polítiques (no dineràries, se m'entén, oi?), ells sempre troben excuses per a desentendre's de les reivindicacions majoritàries. Sí, majoritàries, però sense recolzaments ni polítics ni empresarials.

 

Per si no m’he explicat encara prou, m’acolliré a aquella dita que diu que una imatge val més mil paraules: com a il·lustració d’aquest text poso dues captures de pantalla del Festival de Pedralbes i del Festival Cruïlla. Entreteniu-vos en veure els patrocinadors d’aquests dos esdeveniments (festivals que són dels que més van pressionar pel no tancament dels actes culturals): totes aquestes marques, empreses i mitjans periodístics que donen suport a aquests dos festivals “glamurosos”, sempre han passat i passaran de la cultura de combat. A partir d’aquesta realitat, jo continuaré reivindicant que la cultura és de qui la treballa, no de qui aconsegueix patrocinis més acabalats. (Si la imatge és massa petita, només heu d'anar a les webs, també glamuroses, d'aquests festivals i veureu tot el pack de suports econòmics que reben.)

 

Que passeu un bon estiu. Jo, sense patrocinis i amb l’ajuda de molta gent de base, miraré de fer conèixer el meu darrer llibre, “El paisatge d’uns crims”, arrossegant contradiccions, però sempre tenint present que, abans que defensar la part noble del sector cultural, frueixo molt més sent al costat de la plebs, la classe subalterna... la cultura que ells m’ofereixen s’assembla molt més a la que jo i el meu país necessitem, sense pandèmia i més encara amb la seva amenaça per damunt de tots els nostres caps.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *