ESCRIDASSAR COLAU O ESCRIDASSAR ELS NOSTRES

 

Jo no hi era, però diuen que, a la festa major de Gràcia, la gent que havia anat a escoltar el pregó de Jordi Cuixart va escridassar Ada Colau i no va deixar que l’alcaldessa de Barcelona digués el que se suposa que anava a dir. També diuen les cròniques que, aleshores, Cuixart va tornar a agafar el micròfon i va fer una defensa de les “lluites compartides i de sumar més”, i va afegir que Colau, Eloi Badia (també de Barcelona en Comú) i Ferran Mascarell (regidor de JuntsxCat) “tots formem part d’un sol poble. No ens deixem dividir.”

 

Jo no hi era i em sap greu parlar d’uns fets a partir del que diuen uns altres, perquè les coses viscudes són diferents de com te les expliquen. Però fora dels matisos del que allà passés, m’atreveixo a fer unes breus consideracions.

 

  1. No és massa arriscat suposar que els qui van escridassar Colau són independentistes. I que, segons la lògica d’un cert independentisme radical (qui sap si fonamentalista), tots aquells que no són independentistes mereixen els nostres crits i els nostres insults. Poca cosa importa que, entre l’àmbit no independentista, Colau o els Comuns hagin representat les posicions més properes al respecte democràtic, a una defensa d’un referèndum. Ja sé que aquestes posicions sempre han estat tèbies, que està governant amb els socialistes (sí, els entusiastes del 155 i de la repressió policial) i que va acceptar els vots de Manuel Valls quan havia promès que no ho faria. I moltes coses més (*). Però escridassar Colau, insultar-la i desmerèixer la legalitat del seu càrrec s’ha convertit en un esport massa fàcil de practicar.
  2. Des que Pere Aragonès va ser investit president de la Generalitat, trobo que escridassar Colau ha esdevingut una fugida (o un esport) de poca solvència intel·lectual i política. Quants dels qui critiquen l’alcaldessa de Barcelona, i estan disposats a dedicar-li quatre crits, faran el mateix amb els dirigents d’ERC i de JuntsxCat que en les darreres setmanes ens han indicat quin camí volen seguir: a) ampliació de l’aeroport d’El Prat (els únics que s’han oposat a aquesta immundícia han estat la CUP i els Comuns); b) donar diners públics (19 milions) perquè al Circuit de Catalunya s’hi corri la Fòrmula 1; c) proposar de fer unes olimpíades d’hivern per mantenir els fastos que enriqueixen els rics i empobreixen els pobres; d) i, entre més, en el terreny independentista, reduir la lluita col·lectiva a un record molest i situar-se en un neoautonomisme que permet fotografies amb el monarca espanyol.
  3. Detesto els messianismes: he perdut amistats amb els fanàtics irredempts de la Colau, però resulta molt inconsistent que els qui critiquen que Colau governi amb Collboni no diguin res del pacte que JuntsxCat manté amb els socialistes a la Diputació de Barcelona (amb la seva presidenta, l’alcaldessa de L’Hospitalet, imputada en un judici pel mal ús de subvencions públiques). Encara una comparació més crua: alguns han fet befa de les llàgrimes que Ada Colau va vessar l’altre dia a Gràcia; segurament són els mateixos que es van entendrir quan, en el començament de la pandèmia, Alba Vergés va plorar en referir-se a la seva família confinada a la zona d’Igualada.
  4. Sobre l’actuació de Jordi Cuixart, més que una afirmació, un dubte expressat des de l’admiració per la seva fortalesa i la seva dignitat davant de Marchena i els seus sequaços. No creu que el seu bonisme acaba per girar-se en contra d’allò que persegueix? Un dia es va abraçar amb Miquel Iceta (òndia, aquell que va anar a una manifestació amb Millo, Arrimadas i molts d’altres filibusters de la constitució); l’altre dia defensa Ferran Mascarell, un personatge arrapat als càrrecs públics des de temps immemorials; i, per acabar-ho d’arrodonir, en sortir a defensar Ada Colau estava condemnant la llibertat de la gent a cridar a qui vulguin. Encara que a mi em sembli massa fàcil endur-se per aquesta pràctica de callar davant dels teus (que se suposa que són els teus i t’estan representant) i esbravar-te davant d’aquells que et penses que és l’enemic.

 

* Si heu arribat fins aquí, vull assenyalar que he escrit en contra de la política d’Ada Colau i dels Comuns en múltiples ocasions, tant en el meu blog com a VilaWeb, especialment per les seves ànsies de tocar poder i, sobretot, per les seves nefandes polítiques culturals. Ho subratllo perquè no cal que em vinguin els anticolauistes a donar-me lliçons: en el meu pensament està que primer cal netejar les teves trinxeres, abans de disparar en contra de la contrària.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *