YO NO ERA INDEPENDENTISTA

Yo no era independestista. Lo escribo así, en español, una lengua en la que fui instruido en tiempos del Dictador y en la que he publicado varios libros y múltiples artículos y con la que me relaciono con gran cantidad de amigos y conocidos. No es mi lengua materna, lo es el catalán, y me siento orgulloso de dominarla. A pesar de la ya mencionada imposición. ¿Un ejemplo? Cuando estudiaba bachillerato, la profesora de biología me hizo salir al entarimado y me preguntó el funcionamiento del aparato digestivo, con los nervios propios de mi timidez, al llegar al punto de hablar del hígado, me salió su designación catalana, “fetge”, y la mezquina profesora me soltó una bofetada.

Yo no era independentista. Siempre he entendido que lo que algunos llaman “problema catalán” es en realidad el “problema español”. La mayoría de los que hablán de lo catalán como de algo problemático lo hacen desde la ignorancia, ellos solamente hablan una lengua. Una exalumna, ahora amiga, hablaba euskera y español, vino a vivir a Cataluña y ahora también domina perfectamente el catalán. Si fuera a vivir a Galicia, seguro que aprendería el gallego. Sin problemas. Por una estricta cuestión de confraternización.

Yo no era independentista. Tenía la ilusión (que, por lo que parece, viene de iluso) de que podríamos abandonar ese suplicio agónico del Estado de las Autonomías y construir un verdadero estado federal. Pero ha sido todo un engaño, un engaño de los políticos, de los españoles y de los catalanes, soy consciente de ello. Yo no era independentista porqué pensaba que los estúpidos tópicos y las nefandas mentiras que vierten sobre Cataluña los medios de comunicación carpetovetónicos, ahora también el Tribunal Constitucional, serían superados por los individuos. Pero demasiados ciudadanos españoles se han aferrado al anticatalanismo más cerril. ¿Dónde están las voces de mis amigos españoles que tantas veces me habían confiado su apuesta por el federalismo, por la España plural? Yo no era independentista. Y, ¿qué debo hacer ahora? ¿Someterme a los dictados de unos juristas que quieren imponer la lengua única, la España indivisible? Justamente, una vez más, los españoles que hablan una sola lengua se atreven a sugerir —a proponer, a ordenar— que saber más de un idioma peninsular es una pérdida de tiempo, si no una injuria. Wittgenstein decía que con cada lengua comprendemos el mundo de una manera distinta, pero el Estado español se dirige a la uniformidad. Con el silencio de tantos y de tantos ciudadanos que asienten sin pestañear.

Jo no era independentista. Però vaig prometre’m que mai més ningú no em donaria una bufetada per fer servir la llengua amb què els meus pares em parlaven de petit, la mateixa amb què he explicat contes als meus fills, amb què he escrit els meus textos més íntims, amb què he parlat d'amor i de llibertat. Amb mi que no comptin.

ART I POLÍTICA: EL CAS DEL ROSTRE DE LA UAB

Incloc en aquest bloc algunes reflexions sobre un episodi viscut recentment a la meva universitat, el qual em permet exposar algunes consideracions d’ordre estètic i d’altres d’ordre polític. Allà va.

* L’artista cubà/nordamericà Jorge Rodríguez Gerada, en tant que artista resident a la UAB, va fer un mural a la plaça Cívica de la universitat: “El rostre de la UAB”, es va dir l’obra. Jorge Rodríguez té una àmplia trajectòria, primer com a artista urbà pels carrers de NY i, més tard, en la realització de dibuixos al carbó de rostres d’àmplies dimensions, persones del barri on està treballant, que insereix en edificis de les més variada etiologia. Aquí pot trobar-se més informació sobre l’origen i desenvolupament del projecte: http://creadorresidentuab.wordpress.com/

La imatge (quasi acabada) de l’obra original era aquesta:

 

* Unes hores després que Jorge acabés el rostre, un grup d’estudiants de la Universitat Autònoma de Barcelona, que es trobava enmig de tot el conflicte del Pla Bolonya, es van penjar del terrat de l’edifici i van fer una pintada a sobre del dibuix. El resultat d’aquesta intervenció dels estudiants és aquesta:

 

 

* Jorge Rodríguez Gerada va ser el primer en indignar-se davant de les pintades que s’havien posat per sobre del seu dibuix. Però no va ser l’únic que va enfadar-se; d’altres persones també van considerar que l’acció dels estudiants era una irreverència, una inculcació de drets, un delicte.

* Exposats els fets, m’agradaria fer algunes consideracions d’ordre estètic, teòric, però també polític, és clar. (Suposo que a hores d’ara a ningú no se li escapa, espero que tampoc a Jorge Rodríguez Gerada, que l’art no existeix fora d’un context ideològic i polític determinat. I no cal esperar uns quants anys perquè els historiadors de l’art busquin aquests vincles de manera retrospectiva.)

La primera reflexió és sobre la condició de l’artista urbà, avui. Una de les característiques de l’art del segle XX és la selecció, l’apropiació, la intervenció. És més, la història de l’art (des de Leonardo fins a Tàpies; des de Dürer fins al mateix Picasso) és una successió contínua de contagis, d’apropiacions de coses que l’artista ha vist, i que reinterpreta a la seva manera. Les avantguardes històriques van clarificar el paper de l’artista. Ara, el creador podia seleccionar un objecte preexistent i enarborar-lo a la categoria d’art. La intenció podia arribar a substituir la confecció sacralitzada de l’obra (recordem l’urinari de Duchamp, comprat en una botiga de sanitaris de la Cinquena avinguda de Nova York). Així, doncs, la queixa de l’artista Jorge Rodríguez Gerada no deixa de tenir un costat paradoxal: ell, que es dedica a l’art urbà (efímer, constantment intervingut, manipulat), no vol que la seva obra sigui manipulada ni intervinguda per ningú més.

En la carta, l’artista es lamenta de la falta d’educació dels estudiants. El problema, doncs, és que ell, com a artista, sembla arrogar-se un poder, una capacitat, que no tenen els estudiants que van pintar a sobre del seu dibuix. Però, i si aquests estudiants també fossin artistes? És més: i si l’artista de més renom de l’actualitat (sigui qui sigui, o si existeix, aquest individu, diguem-ne el Picasso de l’any 2009) hagués agafat l’obra de Rodríguez i, gràcies a la seva intervenció, l’hagués col·locat en els podis de la difusió artística actual? No vull semblar demagògic. Però és que el grafiti és un art consubstancialment lligat a la manipulació, a la reescriptura. Els grafitis s’embruten els uns amb els altres. En conseqüència, la intervenció dels estudiants (per què no?, dels artistes) que van reescriure aquella obra, pot considerar-se una nova obra, que, com en alguns palimpsests medievals, aprofita l’escriptura antiga per a fer-ne uns nous escolis: aquí, la boca ratllada, el signe dels euros o l’al·lusió mercantilista de la UAB.

L’última consideració és d’ordre polític. Quan en Jorge diu que ell no té res que veure amb el conflicte, està mentint, literalment. L’artista mai no pot ser neutral. Mai no ho és. I si ho vol ser, aleshores se li han de recordar aquells versos de Gabriel Celaya: “Maldigo la poesía concebido como un lujo cultural por los neutrales...” Podia ser ben bé que l’artista no volgués prendre partit per la lluita estudiantil contra el pla Bolonya i la defensa dels alumnes expedientats (i sancionats), però no pot adduir que la seva feina era aliena al problema. Al capdavall, quan ell fa el rostre de l’Obama a Barcelona, es posiciona de manera explícita. Quan fa un rostre anònim, extret d’un procés cibernètic, i el titula “el rostre de la UAB”, també s’està posicionant. Jo entenc, des de la perspectiva humana, que li sàpiga greu que la seva feina hagi estat tocada. Però ell, que presumeix de les seves posicions progressistes, no pot reclamar neutralitat. En fi, al meu entendre el més lamentable és aquest moment en què, a la carta, adopta aquest argument de tan baix registre segons el qual les ideologies extremes es toquen perquè, escriu ell, la dreta catalana va atacar el seu retrat d’Obama i els estudiants van “embrutar” el seu rostre de la UAB. Potser és ell qui ha de reflexionar sobre les seves posicions artístiques (el dibuix al carbó sobre una paret és progressista?) i sobre les seves posicions ideològiques (sembla que, segons Rodríguez, la diferència entre ell i els grafiters és que ell demana permisos, bo i oblidant que hi ha grafitis que neixen ja prohibits).

 

EL PLA BOLONYA: LA DISCUSSIÓ IMPOSSIBLE

Apropòsit de les salvatges càrregues policials que el 18 de març va fer la policia catalana contra estudiants, personal administratiu i professors (i tothom que passava per allà), se'm vénen al cap algunes pensaments, algunes sensacions... algunes pensacions.

* Què fan les autoritats universitàries davant dels fets ocorreguts? Callar. El silenci sempre és l’arma dels pusil·lànimes. Els diaris expliquen que el portaveu d'Educació i Cultura de la Comissió Europea (CE) ha qualificat com a "lamentable" la violència que es va viure a Barcelona en el desallotjament dels estudiants que estaven tancats a la Universitat de Barcelona per protestar contra el procés de Bolonya. I ha afegit que la Comissió està en contra de "qualsevol tipus de violència", en qualsevol lloc o per part de qualsevol individu. I els nostres Rectors? I els nostres Degans? Que no estan en contra de la violència?Parapetats en la seva defensa del pla Bolonya —i en la criminalització de qualsevol que gosi dir: “n’hauríem de parlar”—, s’arriba a situacions com la del Deganat de la Facultat de Lletres de la UAB: ocupada, ara sí, per membres de seguretat privada, pagats pel pressupost d’una universitat que la Sindicatura de Comptes ha posat sota sospita, i amb una funció que està a les antípodes de la llibertat d’ensenyament que hi ha d’haver a qualsevol universitat.

* El millor que pot passar si vas a una manifestació que acaba sent reprimida és que colpegin un periodista. Perquè si els periodistes es queixen, tothom tremola. Ara, si ens matxuquen a nosaltres, ens fotem.

* Quan veus els Mossos d'Esquadra fotent cops amb aquella ràbia et vénen al cap les mateixes preguntes que t'assaltaven quan els "grisos" colpejaven amb similar violència: una, qui és el desgraciat que, assegut confortablement en una taula, ha donat l'ordre?; i dues, molt més perversa des del punt de vista humanista, com es pot ser tan bastard per acceptar una ordre tan infame, i repartir hòsties a persones que no coneixes de res?

*Em diuen alguns col·legues satisfets amb l'ordre establert que els estudiants no poden revoltar-se com ho fèiem nosaltres, quan érem estudiants, perquè abans hi havia una dictadura i ara una democràcia. O sigui, que els estudiants d'ara, si perceben alguna injustícia, han de callar. I emmotllar-se als canals reglamentaris: esperar quatre anys a poder votar. Quina merda d'argument!

* A la Universitat Autònoma de Barcelona tenim una democràcia de castes, a l'ateniense. Sobre una població de 30.000 individus, només 2000, els que som professorat funcionari, decideixen el futur de la universitat en més d'un 50%. En diuen vot ponderat. La resta de col·lectius que no es queixi, han millorat respecte a la situació dels esclaus de l'Atenes de Pericles: ara els deixen votar, encara que el seu vot no serveixi per res. Quan m'adono que jo formo part de la casta, penso en la famosa dita de Groucho Marx: "Mai no formaria part d'un club que admetés individus com jo com a soci".

* Resulta sorprenent la defensa quasi apassionada que molts periodistes fan del Pla Bolonya. I, en conseqüència, el silenci o la crítica a què sotmeten els qui mantenim postures contraries a l'aplicació de l'esmentat pla. Resulta sorprenent perquè mai no s'escolten alguns arguments raonablement contraris al pla Bolonya: la seva precipitació, la falta de recursos per a fer-ne la veritable aplicació, la mentida de l'equiparació europea quan Espanya ha decidit mantenir els graus en quatre anys mentre que a Europa seran de tres anys... Sembla que és més fàcil defensar a peu i a cavall les posicions oficials i escarnir o silenciar els qui demanem diàleg. (Si a la universitat és impossible debatre, on ho hem de fer?) El summum d'aquesta posició l'he llegida avui en un article del senyor Arturo san Agustín (14/3/2009) on, criminalitzant els estudiants, suggereix que les ocupacions d'espais universitaris poden acabar en fets similars a la Guerra Civil. I, per a evitar-ho, proposa "reforçar el paper dels òrgans unipersonals com el rector o els degans". És a dir, que hem d'aplicar-nos la vella consigna de l'"ordeno y mando". Llegint coses com aquesta s'entén perquè és tan difícil dialogar sobre un nou pla d'estudis.
NOTA BENE: Aquest text va ser publicat com a carta al director al diari El Periódico justament el 18 de març de 2009. Però el diari va suprimir (censurar) les últimes frases on jo em refereixo a un detestable article del periodista Arturo San Agustín. Visca el gremialisme!

* NOTA POSTERIOR: Després de les càrregues policials del 18 de març, les primeres declaracions públiques del president de la Generalitat són per manifestar el seu suport als Mossos d'Esquadra i als Rectors de les universitats catalanes. Això, què vol dir? Que els Rectors sempre l'encerten? Que la policia catalana no s'equivoca mai? I que, en conseqüència, aquells que van ser colpejats per la policia s'ho mereixen? Fins i tot el famós nen de 10 anys que, segons diuen, també va rebre? Massa preguntes retòriques, ho sé. Un ja arriba a trobar fins i tot normal que els qui ostenten un poder legalment aconseguit per la força dels vots, defensin d'altres individus que exerceixen el poder en d'altres càrrecs. El President comprèn els Rectors, els Rectors donen suport als Alcaldes, els Ministres... Ells amb ells es coronen, diu un vers del poeta Foix. El que és llastimós és que la resta de població s'ho empassi, no sense alçar la veu, és que ni discrepant en la intimitat del pensament propi. El president Montilla hagués pogut dir que els Rectors i els policies ho són perquè ho mana la legalitat vigent. Ningú no hagués discrepat. Però, immediatament, hagués pogut afegir que, potser, si de cas, de forma única i excloent, hi havia hagut algun error de càlcul, alguna estomacada de més... Tanmateix, potser els uns amb els altres es coronen perquè els fa por obrir aquesta escletxa: si el 18 de març algú del poder universitari o policial es va equivocar, s'obre un territori que, per als coronats, resulta paorós: us imagineu que algun diputat, pensant que el seu portaveu s'equivoca quan marca l'opció de vot dels del seu partit amb la mà aixecada i dos dits a l'aire (talment com ho fan els futbolistes disposats a llençar un córner), vota segons el que li dicta la seva consciència? Us imagineu que un policia, davant d'una persona que exerceix pacíficament el seu dret a manifestar-se, decideix no colpejar-la perquè, segons el seu criteri, els Rectors, els comandaments policials i el president d'un país s'han equivocat? Sí, és veritat, l'esquerda podria fer-se molt fonda.

 

1 3 4 5 6