SOBRE EL COMPROMÍS I LES PÈRDUES QUE ARROSSEGA. Una anècdota

He deixat passar un temps per explicar una anècdota personal que em dol, però de la que no em sento responsable; és a dir, em sento plenament responsable de les opinions polítiques que expresso en públic (en aquest blog, en mitjans periodístics, a les xarxes) i n’accepto les conseqüències, però són els altres els qui haurien d’explicar la seva deontologia personal, íntima i comunal.

El passat mes de març vaig recordar al meu mur de Facebook la figura de Salvador Puig-Antich:

— Cada 2 de març SALVADOR PUIG-ANTICH mor una vegada i una altra vegada més. Perquè els hereus de l'estat que el va assassinar (legalment, per cert) continuen manant i defensen la legalitat d'ara com abans defensaven la que va permetre la seva oprobiosa execució.

Aleshores, apareix un comentari d’un amic. Un amic real, no un contacte a les xarxes. Una persona, nascut als Estats Units, que conec des de fa més de vint-i-cinc anys i amb qui hem treballat o coincidit en alguns projectes, a la universitat, en exposicions, amb qui sempre havíem mantingut una relació cordial, em va mostrar un carinyo especial quan va morir la meva mare (atès que ell havia sentit molt la mort de la seva)... No posaré el seu nom, només les inicials, i eliminaré alguns detalls de la conversa al meu mur i després d’un missatge privat perquè jo no el vull empastifar, en record dels temps passats.

Aquesta és la conversa posterior al meu post inicial:

RL: —En serio, Joan? Ufffff

Jo: —No entenc la teva pregunta ni menys encara la teva exclamació.... Uffff? Que no saps que el dictador ens va imposar un rei, que no saps que les famílies amb diners són les mateixes d'aleshores, els bancs....

RL: —Ho sé perfectament Joan. És el teu odi per a quasi tot el que és España que trobo inacceptable. Jo igual sóc republicà. Però la teva visió d’allò que és Espanya és molt exagerada.

Jo: —RL, t'agrairia que esborris aquest comentari tan insultant i absolutament injust per part teva... en cas contrari, no vull saber res més de tu... no sé com et pots atrevir a parlar d'odi, de debò.

RL: —Ho sento molt Joan però les teves postures son tan extremistes que a vegades em deixen sense paraules. No pares de criticar quasi tot que es l’estat espanyol. Mira a dintre; hi ha molt per criticar a Catalunya. Si vols trencar una amistat perquè no estic d’acord amb tu, i si insisteixes en què esborri el meu comentari, doncs.....

Jo: —RL, com deia Hanna Arendt els països no s'estimen, per tant tampoc no s'odien.. Jo no estimo Catalunya ni odio Espanya i si tu fossis amic meu això no t'ho hauria d'explicar... Jo odio les injustícies, vinguin d'on vinguin. Però no penso justificar-me més, no es tracta de si estem d'acord amb coses o no, jo ni amb la Montse o amb els meus fills estic d'acord amb tot, però no venen a insultar-me com has fet tu... La teva intervenció aquí avui és vergonyosa, primer perquè oblides Puig-Antich, el qual com és lògic ni coneixies i deus veure'l com un tipus incòmode. En els propers dies em donaré de baixa de XXX perquè mentre estiguis tu en la direcció em semblaria molt hipòcrita escoltar-te. “Fue bonito mientras duro”.

RL: —En això sí que estem d’acord. Respecto molt la seva memòria i el seu sacrifici. El que no accepto es la distorsió de la situació actual parlant del passat històric. Per suposat que hi ha elements importants de l’antic règim que persisteixen en molts sectors, Però també es cert que no tots del govern espanyol son feixistes i cabrons.

Jo: —adéu RL...

Em vaig quedar molt trist. No es tractava d’una discussió d’aquelles de xarxa social amb algú que ni coneixes ni et coneix de debò. Era algú que coneix el meu tarannà personal, que les meves conviccions polítiques les transmeto amb una suposada radicalitat en l’escriptura i un somriure al rostre en el tracte directe. Però tot això s’ensorrava davant de la ràbia d’algú que vol pensar que el PSOE és un partir d’ordre i que els reis espanyols són necessaris (RL viu o ha viscut dos o tres anys a Madrid en representació d’una institució nord-americana, i allà sembla que s’ha sentit a gust amb les autoritats del regne).

D’una cosa estic content: tot i la immediatesa d’aquest tipus de discussions, vaig tenir la prudència de demanar-li a l’amic que esborrés aquell comentari on m’atribuïa la generació d’odi. Odi, jo? Es pot parlar d’odi des del sofà de casa amb els casos de presons (els polítics catalans, ciutadans com els d’Altsasu, entre més) i exilis (artistes, més polítics catalans) que ens bombardegen? Es pot parlar d’odi cap a un país? Quina bestiesa!

Acabo de llegir que Pedro Sánchez, al congrés espanyol, ha dit que a Catalunya ha de tornar la convivència. RL deu estar-hi d’acord. Tant se val que una persona intel·ligent com ell sàpiga que aquesta convivència només suposa acatar la submissió. La pèrdua de la seva amistat no l’ha provocada la falta de convivència, sinó la falta d’esperit crític respecte a la societat en la que ens han entaforat els polítics (també els catalans, oi senyors Pujol de la Riba, Rocambó Junyent, etc.) per fer-nos creure que vivíem en una democràcia real.

La veritat és que la pena que vaig sentir amb l’episodi va quedar una mica aigualida al cap d’una estona, en què RL em va enviar un missatge privat on, entre d’altres coses, em dedicava els següents comentaris:

— aquestes [les meves] paraules venen de la boca d’un crític d’art i historiador poc intel·ligent, com ho sabem tots. Ets MOLT mediocre i ple d’enveja.   Ni En Tal vol saber de tu. No em parlis mai mes sup. No et contestaré.  Pallasso.

Ara resultava que era un professional molt dolent, mediocre i ple d’enveja, la referència a l’altra col·lega també l’oculto, és probable que sigui veritat, que en Tal no vulgui saber res de mi, tot i que no sé què he fet a parer seu. Mai m’havia dit que em tingués per un professional tan dolent, però potser ja ho pensava. Com a resposta a aquest darrer missatge només vaig enviar una emoticona d’un pallasso. Que a mi em diguin pallasso no m’ofèn gens, ben al contrari, seria un honor pertànyer a la noble professió de la clownerie.

Ja em perdonareu que hagi explicat l’anècdota. Suposo que ho necessitava. No perquè jo tingui raó o no, sinó perquè jo tinc almenys la meva, de raó. El sistema que va executar Puig Antich continua aquí; s’ha canviat un règim dictatorial per un de presumptament democràtic, però el sistema afavoreix els mateixos. Més encara, el règim actual no ha perseguit els botxins de la dictadura, no ha rescabalat la memòria de les víctimes de la dictadura (entre elles, Puig Antich). Acceptar compromisos polítics té conseqüències (pèrdua d’encàrrecs a Espanya, insults per les xarxes...), però jo no me’n queixo; l’alternativa seria fer veure que tot és normal si no paradisíac.

Si algú que se suposava amic meu diu que genero odi per afirmar una veritat com aquesta és que mai havíem estat amics de debò o que els temps canvien. I els compromisos de cadascú generen distàncies, siguis pallasso o no.

EL MACBA, UN CERT TUF DE PROVINCIANISME (El museu mai no serà nostre?)

MACBA

Enmig de les discussions sobre si el MACBA s’ha d’ampliar a La Capella o ha de fer-s’hi un CAP pel Raval, surt el director del museu i presenta el cicle d’exposicions per a la temporada vinent. La Maria Palau ho explica aquí. Enmig d’un conflicte en què el MACBA ha de demostrar la seva implicació amb el barri, la ciutat i el país, es programen exposicions que podries trobar en qualsevol museu anglosaxó o centreeuropeu. No és que no hi ha hagi cap artista català ni cap curador del país, és que els artistes que s’han triat no furguen, des del territori de la producció simbòlica, la que li pertany a la visualitat, en els problemes del barri, la ciutat o el país (i no, no em refereixo al problema polític que vivim a Catalunya, ja sabem que sobre això el museu mai no es pronunciarà ni admetrà cap obra antimonàrquica). Són artistes que podrien programar perfectament centres opulents del món de l’art, a Nova York, a Zurich, a Berlín, perquè les seves temàtiques (necessàries, però no prioritàries en un museu perifèric com el nostre) no faran que la mirada incrèdula o negativa del museu pugui variar.

Ho he escrit en d’altres ocasions: provincià és aquell que pensa que tot el que és autòcton és el millor que hi ha; però més provincià encara és aquell que no compta amb ningú del territori i convida tots els al·lòctons que pot, se suposa que per a il·luminar als passerells de la cova. El museu d’art contemporani de Barcelona, i se suposa que nacional de Catalunya, ha practicat quasi sempre un provincianisme superlatiu. També en l’època de Manolo Borja, per cert, encara que ell, murri com és, es va saber envoltar-se d’alguns personatges d’aquí que, sense donar joc als passerells del tros, podien donar coartades de localisme. Sempre poso el mateix exemple: el Programa d’Estudis Independents (PEI) del MACBA sempre ha viscut al marge de les universitats públiques catalanes; han portat professors de fora extraordinaris, però també han portat professors de fora pèssims, però com que eren de fora, complien amb la missió evangelitzadora. Mai s’han buscat complicitats amb els pobres ignorants (passerells irredempts) que donem classes d’art contemporani al país, no fos cas que infectéssim l’aventura postmoderna que allà es produïa. Però més greu que això, l’alumnat del PEI ha estat majoritàriament estranger. Una operació que torna a ser d’un provincianisme superlatiu: formar alumnes que, si queden contents, explicaran meravelles del museu de Barcelona, mentre que els que es matriculen a les universitats del país han de conformar-se amb professors ignars com jo mateix.

De vegades, un té la sensació que des que Miquel Molins va ser despatxat pels membres de la Fundació Macba, els directors successius han vingut a Barcelona per fer servir les seves direccions de trampolí per anar cap a algun altre lloc de més pedigrí. De fet, els orígens del museu ja demostren que Leopoldo Rodés i companyia tenia una confiança escassa —o nul·la— en el panorama autòcton. Mentre Daniel Giralt-Miracle s’esforçava en construir un museu modern en contacte amb la realitat catalana (aleshores estàvem preparant amb ell l’exposició Avantguardes a Catalunya a La Pedrera, i ho vaig poder observar de primera mà), Rodés i els col·leccionistes que el seguien estaven en contacte amb Jean Louis Froment, al qual prenien com un guru de la modernitat. Sempre els de fora. (Com enyoro el malauradament breu període en què Valentín Roma va sacsejar el MACBA, aquelles esplèndides exposicions comissariades per la Montse Badia i pel Fede Montornés, en les quals els artistes autòctons i els al·lòctons dialogaven per fer-nos més savis, no per colonitzar-nos amb la presumpta saviesa de fora.)

Intento ser sarcàstic, però no puc: estic emprenyat. Confesso que vaig firmar un manifest en favor d’aconseguir conciliar l’ampliació del MACBA i un bon centre assistencial al Raval. Continuo pensant que generar discussions sobre què és més prioritari, si la sanitat o la cultura, és un greu error. Ja em vaig sentir decebut i crispat quan per presentar aquell manifest en el que participàvem moltes persones crítiques amb el MACBA, però que enteníem que la ciutat necessita un centre d’art contemporani fort, va sortir la senyora Grandes (la continuadora de la línia sectària del seu marit) a dir que volien “desnonar” el museu. Però el que no m’esperava és que la resposta de la direcció del museu enmig del conflicte fos continuar vivint d’esquena al barri, a la ciutat i al país. Prometo que aniré a veure les exposicions programades, perquè sóc un indígena disciplinat i sé que hauran vingut artistes estrangers meravellosos per a colonitzar la nostra depauperada ment.

He de dir, per acabar, que lamento la situació per moltes de les professionals que treballen al museu, de qui en conec la seva professionalitat. Però ho lamento sobretot pels meus alumnes, per la gent del territori que encara pensa que l’art és una eina crítica per interpretar la societat. Jo crec que fins que les institucions no posin mà al MACBA la causa està perduda: cal acabar amb aquesta intromissió permanent dels pijos de Barcelona, que quan han d’anar al museu, baixen fins al Raval, desinfectant-se prèviament de la pobresa i precarietat del barri, de la gent, també dels artistes. Vist com està el panorama, segur que té raó el mestre Francesc Torres quan deia fa pocs dies que potser la millor solució és posar un centre assistencial dins del MACBA, seria una obra d’art extraordinària i deixaríem de viure tantes decepcions.

Firma aquest article un català provincià, un passerell que no porta barretina perquè li fa vergonya, però que continuarà bregant perquè la cultura catalana sigui útil, abans que res, per als autòctons. Amb intercanvis constants amb els de fora, és clar que sí, però mai deixant de saber on som.

EL MACBA I L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA: PROPOSO UN ARMISTICI

MACBA

1.

Prou manifestos en favor del MACBA!
Prou manifestos en favor del CAP al Raval!

Més encara:

Prou manifestos en contra del MACBA!
Perquè de manifestos en contra de l’assistència sanitària em sembla que no n’hi ha hagut cap. Perquè tots entenem que cap CAP és prou.
En canvi, creix una onada d'envestides en contra del museu, explícites o implícites, que voldria argumentar en el punt 2 d’aquest nomanifest.

Prometo que no tornaré a signar cap manifest sobre aquest assumpte. El que hauríem de fer tots plegats és exigir a les administracions públiques que busquin solucions, en privat, que es tanquin en una habitació amb els veïns i els més implicats i que no surtin d’ella fins que n’hagin trobat una , de solució,que permeti l’assistència sanitària i l’assistència cultural per tots.

En aquest període, demanaria que ningú més faci demagògia sobre l’enfrontament entre sanitat i cultura; que ningú més faci electoralisme sobre la qüestió; que els enfebrats antiColau callin i que els irredempts proColau també. I si fos possible que la conselleria de cultura de la Generalitat intervingués també en l’assumpte per a solucionar les coses, no per a fer articles amb paraules que no porten enlloc.

Solucions JA per part de les administracions!

Proposo un armistici entre tots aquells que no podem decidir res i sabem que la sanitat és fonamental (quin ximple no ho veuria així!), però que no ens cap al cap (perdoneu la broma) que hàgim de triar entre la medicina i la cultura alliberadora. A menys que...

2

El MACBA es veu com a una cosa inútil, minoritària (si no elitista) per part d’un fragment important de la societat. Sempre ha estat així en tota la història: l’art del passat és còmode, no fa cap mal; l’art del present, en canvi, sempre ha creat molèsties. En el cas del MACBA s’hi afegeix un mal virginal: és un museu controlat per la burgesia catalana des dels seus inicis. Pasqual Maragall, se suposa que amb bones intencions, ens va deixar aquesta penyora.

El problema és que no tenim un altre museu d’art contemporani. Ni possibilitats de crear-ne un de nou i convertir l’actual edifici en un gran hospital.

Davant d’això hi ha dues posicions. La primera: l’art contemporani és una enganyifa, ningú no l’entén i, en conseqüència, és innecessari. És el que defensa la dreta, el conservadorisme recalcitrant: ells volen un art ornamental, que no molesti, que no faci emprenyar, que entretingui (les indústries culturals que tant defensen els polítics presumptament d’esquerres que segueixen les directrius dels més carques). La segona és la que veu molt clar que una societat com la barcelonina (i la catalana) necessita més que mai d’un art que emprenyi, que es discuteixi amb el seu temps, encara que sigui des de l’error i des del fracàs. Perquè la cultura que evita els conflictes i es fa dòcil i submisa converteix la societat en una caricatura d’ella mateixa. I se la manipula molt més fàcilment.

En aquest sentit, un centre d’art contemporani és indispensable. Perquè les ferides físiques les guareixen a un CAP, però les ferides socials (la desigualtat, la pobresa, el racisme, la discriminació i tants altres mals) necessiten d’armes simbòliques.

Ho explicaré, per acabar, amb un exemple dit des de la cordialitat: quan David Fernández (pel qual sento una gran admiració per la feina que va fer al parlament i que fa ara des de fora de la institució) signa un manifest a favor del CAP (i explícitament en contra del MACBA actual, al·ludint al caràcter privat de les seves col·leccions), em pregunto què va fer ell i la CUP per denunciar l’estructura actual del MACBA, el poder absolut que allà dins tenen uns representants de la burgesia i que les administracions han permès i permeten.

En conclusió: jo vull sanitat i cultura transformadora. Puc demostrar que en els darrers deu anys he escrit molt críticament sobre la institució MACBA, més que molts dels qui ara es posen estupends i diuen que prefereixen la sanitat al MACBA. Perquè tinc la por que més que el MACBA els que el molesta és l’art que no puguin penjar a les parets de casa seva. I convertir-lo en una mena d’electrodomèstic invisible.

LA FUNDACIÓ MIRÓ COM A SÍMPTOMA DOLORÓS. Quan el museu cuida més les obres d’art que les persones

Estampo això al meu blog tot i que alguna publicació comercial m’havia demanat un article d’opinió. La raó és que aquest és un text molt personal i que escric des de la pena íntima. Pena particular perquè la Fundació Joan Miró (una institució per a la qual he treballat molt, des de fa molts anys, on hi tinc molt bons amics) acaba de despatxar a sis persones que conec, unes amb més intensitat que d’altres, i de les quals en sé la seva capacitat laboral i la seva cordialitat humana. Però també una pena social o col·lectiva, perquè el que està passant a la FJM suposa una derrota que va més enllà dels casos individuals, és un símptoma aclaparador del fracàs del món cultural català. Avui, podeu llegir els textos de la María Palau i la Roberta Bosco, que expliquen molt bé com han anat les coses

Ho publico al meu blog personal perquè, davant de la precarietat econòmica de tantes i tantes persones que viuen a Catalunya, davant dels tancaments de tants negocis i l’atur brutal que pateix la societat catalana des de fa tant de temps no voldria que qui em llegeixi es pensi que faig una diferenciació gremial. O sí que la faig, però per algunes coses que vull reflexionar en veu alta.

Voldria explicar que, quan una institució artística aplica els mecanismes del neoliberalisme per a acomiadar les persones que hi treballen, està convertint-se en un exemple d’assumpció del capitalisme salvatge que ens hauria d’espantar a tots. Perquè aquesta actitud potser haguéssim pogut esperar que passés a qualsevol altra institució cultural, però no a la Miró, un museu que des que jo era estudiant el preníem com un espai de llibertat. I els espais de llibertat el fan, sobretot, les persones que hi han treballat i que hi treballen.

Escric des de la pena perquè penso en aquestes persones (de totes les edats, una noia embarassada) que, de cop i volta, i amb males maneres, maneres d’empresa freda i inhumana, s’han quedat sense feina.

Escric des del desconsol perquè, abans de procedir a les males maneres, no s’han promogut iniciatives pròpies d’un espai de llibertat: reunir tots els treballadors i buscar conjuntament solucions a la greu situació econòmica de la institució. Quina bona oportunitat per aplicar solucions comunals, participatives, baixar-se tots els sous, per exemple, de manera inversament proporcional, és clar. Tot abans de malbaratar trajectòries humanes.

Escric des de la confusió perquè no sé si els qui despatxen gent no s’han preguntat abans si no són ells els qui haurien de plegar, sobretot els qui fa molt temps que són allà, tenen edat de jubilació i no han sabut aturar la deriva econòmica de la institució.

Escric des de la perplexitat, perquè la FJM no és una empresa a l’ús, és una fundació, participada només per un 15% del seu pressupost per institucions públiques. Per tant, no existeix una patronal en sentit estricte, sinó un seguit de persones que han estat cooptades (convidades a dit) per formar part d’un òrgan de direcció. I la seva responsabilitat en l’àmbit de la cultura és no deixar-se endur pel vendaval de l’economia.

Escric, per tant, des del desconcert perquè em pregunto si les persones que conformen el patronat de la fundació, moltes d’elles creadors i intel·lectuals lligats sempre a la llibertat, com el propi Joan Miró, estan d’acord amb aquests acomiadaments i si continuaran en la seva posició com si no hagués passat res.

Escric també des de la ràbia, per què no dir-ho?, perquè es torna a produir un fet d’una injustícia màxima: en els museus viuen molt millor les obres d’art que les persones. I em pregunto si en el sector de la cultura no haurem perdut el nord: per a poder conservar uns dibuixos, unes pintures i unes escultures es juga amb la vida de gent.

Fet i debatut, jo no sóc ningú però m’atreveixo a demanar que la FJM es faci enrere, que readmeti els treballadors despatxats i que aquell espai de llibertat torni a ser-ho, desvinculant-se de solucions tan allunyades de la trajectòria de Joan Miró.

Perquè cal recordar que l’artista volia que la seva fundació fos un lloc de “contacte físic amb la gent, amb el poble, amb els homes”. I per continuar mantenint l’esperit que l’ha caracteritzat durant tota la seva existència s’ha d’aconseguir que no hi hagi víctimes. Si-us-plau, amics, feu-vos enrere i busqueu complicitats!

ELEGIA PEL DESNONAMENT DE LAURA ROSEL. TV3, LA PERMANENT ESTUPIDITZACIÓ

 

 

"LA TELEVISIÓ ÉS EL MIRALL ON ES REFLECTEIX

LA DERROTA DE TOT EL NOSTRE SISTEMA CULTURAL." (Federico Fellini)

 

TV3 ha fulminat Laura Rosel com a presentadora d'un dels pocs programes (“Preguntes freqüents”) que desentonaven de la banalització que presideix des de fa tants anys la graella de la televisió catalana. Què ha fet malament, Laura Rosel? El problema no és d’audiències, ben al contrari, ella ha fet pujar la ràtio que tenia el programa quan el va agafar. Tenint en compte que les indústries culturals, com la televisió, el primer que miren és el benefici, el lucre, la resposta l’haurem de buscar en un altre lloc. Quin? La política, la ideologia poruga que la televisió catalana demostra com a reflex de la covardia explícita d’aquells partits que diuen que ens portaran a una República, però no fan res per a corroborar-ho.

No m’equivoco, no; no penseu que és una sortida de to de les meves. Tret dels noticiaris, la programació de TV3 està farcida de programes frívols, que fan veure que els problemes del país no són tan greus i ens els podem prendre per la banda del riure: “Polònia”, “La nit dels Òscars”, “Està passant”, “El foraster”... ara ja s’anuncia “Trenquin tòpics”. Ja no es tracta que tot s’ho emportin els mateixos de sempre des de fa tants anys. Tampoc no es tracta de la legitimitat de cadascun dels programes per si mateix. El problema és l’abús del to banal, del riure fàcil, en tota la graella de la televisió nacional catalana.

I quan hi ha un programa que desentona clarament d’aquest abús de la banalització, un programa en què Laura Rosel donava prioritat a la paraula, al diàleg, a la topada d’idees, on fins i tot l’humor solia tenir un to mordaç, gens procliu al riure fàcil... quan es donava tot això, els dirigents del país es posen d’acord per treure-la fora malgrat que s’hagués convertit en un programa de màxima audiència.

Jo no sé com ho farà la seva substituta, la periodista Cristina Puig, però és evident que la nova ha acceptat situar-se en allò que la productora El Terrat i TV3 han pactat: la nova etapa de “Preguntes freqüents” té “com a objectiu reforçar l’entreteniment a l’hora d’explicar l’actualitat“, segons un comunicat oficial. Reforçar l’entreteniment? Un cop més, ens tracten d’idiotes, com si l’audiència televisiva catalana necessités entretenir-se per a debatre la realitat. Quan assistíem a les entrevistes que Rosel feia a personatges incòmodes de l’actualitat (recordo especialment la que li va fer a Bussel·les a Valtònyc, d’on surt la fotografia que il·lustra aquest text), ho feia cara a cara, sense adminicles decoratius, no hi havia concessions a la distracció. Ens entreteníem per mitjà del coneixement, no abocant-nos a l’estupidització col·lectiva, com pretenen els dirigents televisius (amb Saül Gordillo i Vicent Sanchis al capdavant).

Diguem-ho ben fort: la societat catalana és prou madura i no necessita que la televisió del país la tracti com a nens tanoques. L’actualitat és tan crua com és, i l’entreteniment indolent hi sobra.

I tot això, us preguntareu, què té que veure amb la política? Doncs que a primers de desembre, el govern de la Generalitat (PdCat i ERC) va pactar amb el PSC i Ciutdanas una nova composició de la Corporació (CCMA). No ho veieu? Els partits del govern ens venen de paraula que estan fent el camí cap a una República, però per darrere pacten amb els seus adversaris per al control d’un mitjà tan important com és la televisió. Per què? Perquè als partits del Procés ja els va bé tenir una televisió fossilitzada en l’entreteniment. I Laura Rosel els feia nosa.

ALGUNAS (DE MIS) VERDADES SOBRE JAUME PLENSA

 

 

 

 

En los últimos días me he encontrado en varias conversaciones en las que se debatía sobre la obra de Jaume Plensa y sobre la idoneidad de su exposición en el MACBA. Y algunos incluso han mostrado su perplejidad por mi oposición a la exposición en el MACBA y mi poca aceptación de la obra del artista catalán. En este texto, intento resumir algunos de los puntos que sustentan esa oposición y ese rechazo.

  1. Acepto, por supuesto, que hay gente a quién les gusta la obra de Plensa.
  1. Pero el gusto (eso tan liviano y cambiante, individual y colectivamente) no puede ser el fundamento de un debate. Ni en el caso de Plensa ni en ningún otro caso de la historia del arte y del arte contemporáneo. Porque si nos acogemos al gusto, más que de la obra de arte, acabamos por hablar de nosotros mismos. Y para hablar de arte debemos encontrar canales en los que nuestros gustos queden solapados por la posibilidad de un debate serio.
  1. Por tanto, apliquemos sobre Plensa y su exposición en el MACBA criterios más que gustos. En ese sentido, no es en absoluto un criterio que como a mí me gusta una cosa, esa cosa es buena por definición. O, en el caso de los artistas, como lo he hecho yo, seguro que está bien. Ya lo decía Gombrich sobre Kokoshka: "En sus mejores momentos es maravilloso. Pero era como tantos artistas contemporáneos, muy poco crítico consigo mismo. Pensaba: como lo hago yo, debe estar bien hecho."
  1. Un criterio podría ser que si a tanta gente le gusta su obra y visita la exposición del MACBA —por lo que parece— como ninguna otra es que hay que defender la iniciativa. Me parece una lógica peligrosa: porque si la aceptación de las masas (bueno, en cuestiones culturales lo de las masas siempre es relativo) es un criterio a seguir se debería ser coherente y saludar y aplaudir todos los grandes éxitos literarios de personajes mediáticos, los programas de televisión más vistos y, por encima de todo, el fútbol como arte a pesar de su despliegue alienante. Por regla general, abjuro o al menos desconfío de los blockbusters, sea en el campo de la literatura, del cine o del arte. Como decía el amigo José Maria Nunes: “comamos mierda ya de una vez porque millones y millones de moscas no pueden estar equivocadas”.
  1. Lo mismo digo respecto a ser el artista catalán más internacional. No sé si esa afirmación responde a la verdad, deberíamos ver los fondos de los museos y de las colecciones del mundo entero para certificarla. En todo caso, el éxito en el campo del arte institucionalizado depende de criterios empresariales, no estrictamenteartísticos o estéticos; así ha sido en la historia del arte y así continua siendo, con todas las excepciones que uno quiera salvaguardar. A mí no me vale.
  1. Otro criterio esgrimido para defender a Plensa es la “belleza” que genera su obra, las emociones que despierta. El artista siempre esgrime esa retórica para explicar su obra. Pero ese criterio sólo es válido —una vez más—des del terreno del arte sistémico, el del dinero. La presunta belleza de sus piezas (una vez más, apelación al gusto, algo que no nos permite sintonizar en un diálogo sin sensaciones individuales o grupales) se dirige en exclusiva a las clases sociales con un cierto poder económico. Y lo mismo digo de su obra pública, instalada de manera en general en ciudades del primer mundo.
  1. Vayamos al MACBA. Un museo que ha enfatizado casi siempre, al menos durante las largas direcciones de Manolo Borja y Bartomeu Marí, que su espíritu era crítico con la sociedad de su tiempo, que entendían el museo como un escaparate en el que el arte debía incomodar al sistema, cómo puede explicar esa belleza de clase, ese arte acomodaticio, esas formas repetidas hasta la saciedad en los últimos quince años, por lo menos, de la factoría Plensa?
  1. La factoría Plensa. Esa es una razón importante de mi desapego por su obra. Industrializar el arte, llenar el mundo de escultura pública tan parecida la una con la otra en ciudades de todo el mundo rico, en lugares privilegiados y/o gentrificados de esas ciudades, vuelve a ser una obtención empresarial. Claro que hay un dominio técnico, eso no se le discute, pero lo suyo tiene que ver con usar el arte para sustentar las desigualdades e injusticias del mundo en el que vivimos. Y, luego, sazonarlo con esa retórica del artista, apelando a la belleza, a las poesía, como ya he comentado.
  1. En conclusión, aquí lo relevante no es si a mi me gusta la obra de Plensa o no. (Si alguien me regala una obra suya, la aceptaré con mucho “gusto”.) Para mí lo importante es tener criterios estéticos (que incluyen lo antropológico, lo social, lo político, etc.) para elucidar la obra de un artista y la utilización que las fuerzas políticas de un país o de una ciudad (el MACBA, la fundación MACBA, la prensa aristocrática barcelonesa…) realizan de una exposición para hacernos creerque el arte, hoy, consiste en hacer piezas bellas. ¡Anda ya!

 

EL ARTE INCÓMODO. LORENZA BÖTTNER EN LA VIRREINA

En la Virreina Centre de la Imatge de Barcelona puede verse una exposición de altísima trascendencia. O, al menos, a mí me lo parece. No porque la exposición “Lorenza Böttner. Rèquiem per la Norma” cumpla con los requisitos convencionales de la teoría de einfühlung, del disfrute catártico del arte, de la expresión de la belleza y todos tantos topicazos que se siguen transmitiendo des del triunfo de las revoluciones burguesas (y que bebían de antes, de los gustos nobiliarios) hasta nuestros días. Tampoco diré que sea una exposición importante porque contravenga directamente esos tópicos y emblemas gastados de la interpretación del arte. Cada espectador siente empatía por lo que siente empatía, en función de su acervo individual y colectivo. En todo caso, para mí lo más relevante de esta exposición es que nos sitúa en otro estadio, en el que las obras que están allí expuestas (el arte, pues) nos confronta, no con valores antiguos de la expresión artística, sino con problemas estéticos —y, por tanto, antropológicos, sociales, evidentemente políticos— de nuestro presente. Me atrevería a decir que se trata de una exposición sublime, siempre que nos alejemos del uso adjetival de la palabra (ese sublime sobre lo “grandioso” de unas formas artísticas de clase) y nos acerquemos más a nuevas interpretaciones (nuevas en el sentido que las inventemos mientras las pensamos) de la sublimación freudiana.

La exposición consiste solamente —o nada menos que— en el rescate de un personaje incómodo en sí mismo para la sociedad del bienestar: Lorenza Böttner, una mujer nacida hombre en 1959. Una mujer nacida hombre que no solamente tuvo que enfrentarse al rechazo social de esa elección. Su vida estuvo agravada por el hecho de ser una discapacitada, a los ocho años recibió una descarga eléctrica de resultas de la cual perdió ambos brazos en la raíz de los hombros. Y a eso hay que añadir que, lejos de ocultar o disimular estos dos hechos, su mutilación física y su elección de género, las hizo transparentes mediante una tercera incomodidad para buenas parte de la sociedad: la actividad artística contestataria. Lorenza Böttner pintaba con los píes, pero no para ilustrar estampas navideñas, sino para reflejar su propia identidad o noidentidad; su propia deformidad, pero para alejarla de lo circense, de lo anómalo; su reivindicación de la alteridad.

Realizar una exposición sobre un personaje de marginalidades o, mejor, tangencialidades superpuestas como Lorenza Böttner resulta ya una sorpresa. Creo que es meritorio un hecho anterior, el llegar a pensar la posibilidad de convertir las salas de un espacio institucional como el de la Virreina en un recordatorio crítico de la vida pública de aquel individuo/a. En ese sentido, el binomio Paul Preciado, comisario de la exposición, y Valentín Roma, director de Virreina vuelven a plantear a la cultura catalana un reto de gran calibre. Digo que vuelven porque no podemos olvidar que ellos dos fueron los damnificados principales de aquel despreciable episodio de censura y despotismo que se dio en el MACBA con motivo de la exposición “La bèstia i el sobirà”. Algún día estaría bien recordar cuántos y quienes fueron en aquellos momentos los que dieron —me apunto un tanto, sin falsas modestias: los que dimos— muestras públicas de solidaridad (no palmeos privados en la espalda) hacia ellos dos, ahora que algunos se atreven a cuestionar trayectorias intelectuales por frases aisladas.

Quiero subrayarlo. Mientras el Reina Sofía inaugura una exposición en la que se conmemora los 40 años de la constitución española. Sí, de esa constitución que sin necesidad de mencionar a los presos políticos en la España contemporánea, los catalanes de manera especial por ser representantes elegidos democráticamente y no haber cometido ningún acto violento, ha permitido y avalado todo tipo de actos que contravienen el espíritu de libertad e igualdad (no así, el de propiedad, claro, de ahí el fundamento de la tropelía). Y también mientras el MACBA inaugura una exposición blockbuster de Jaume Plena, ese artista que en la rueda de prensa tuvo la desfachatez de decir que su obra pretende mostrar belleza, ocultando que ese término continua siendo un substantivo de clase, esa belleza que solamente apela a coleccionistas adinerados y a habitantes de ciudades del primer (¡qué oxímoron!) mundo. Digo que mientras esos museos nacionales, de España y de Cataluña, programan exposiciones complacientes, serviciales con el sistema, en la Virreina encontramos un planteamiento muy distinto.

La exposición sobre Lorenza Böttner crea incomodidad. Ya sé que habrá espectadores que pueden mirar el planteamiento crítico de Lorenza (y de Preciado) con los mismos ojos con los que miran a Caravaggio, desde la abulia. O la holgazanería. Quiero decir que las obras (pinturas, fotografías, videos, documentos) de Böttner se pueden contemplar sin haber leído nada de ella y sin percibirse siquiera de lo que aquellas obras trasfieren del drama individual y de la fobia social que supone. Igual como la gran mayoría de visitantes de las obras de Caravaggio observan aquellas piezas sin preguntarse sobre la vida del individuo, que en la sociedad de hoy le llevaría a prisión; o al paredón. Pero si acudes a la exposición de la Virreina con actitud activa, como siempre debiéramos ir a los centros artísticos, a la visualidad en general, no puedes dejar de percibir esa incomodidad.

Incomodidad por el cuerpo mutilado de Lorenza Böttner; incomodidad por el reflejo transparente de esa mutilación; incomodidad por dirigir la mutilación contra la sociedad que oculta o prohíbe lo tangencial, lo que se sale de la norma. La exposición de la Virreina no está allá para el goce estético entendido en su mera consumición impresionista. Se nos propone algo de mucha mayor enjundia: entablar un diálogo con aquellas obras para reflexionar sobre los daños de la sociedad capitalista en el cuerpo que no se adapta a las convenciones, convenciones, convenciones... También la de la Barcelona olímpica en lo episódico, ¡o no!, del protagonismo de Lorenza en la construcción mariscaliana (y de todos aquellos que le daban soporte) de una mascota que reducía el drama individual y colectivo de la mutilación a un espectáculo. Uno más.

La exposición de Paul Preciado sobre Lorenza Böttner va más allá de la exposición convencional. Si estás dispuesto a trabajarla (la exposición, digo), notarás que el arte, en ocasiones, duele. Si se quiere otra cosa, ya están el Reina y el MACBA para amortizar una vez más el arte grato, indoloro e insípido. No se diera el caso que descubriéramos que, en una exposición, puedes aprender.

JOAN MIRÓ, SECUESTRADO

Joan Miró fue tentado por el régimen franquista en más de una ocasión. Como Picasso hacía un trabajo bestial de denuncia de la dictadura por todo el mundo, algunos mandatarios fascistas se acercaban a Miró para intentar ganarle de alguna manera a las hordas del franquismo. En 1959, por ejemplo, el artista recibió el Gran Premio de la Fundación Guggenheim en la Casa Blanca de manos del presidente Eisenhower y, en ese mismo acto, el embajador español, José María de Areilza, se acercó para pedirle algún tipo de gesto hacia Franco. Él se negó. Se equivocaban los fachas de entonces al suponer que, como Miró no había elegido el camino del exilio, podrían usarlo para aparentar una modernidad cultural que, en realidad, no existía.

En 1966, la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, la putrescencia fascista en el campo del arte, lo volvió a intentar. Sin que él supiera nada, lo propusieron como académico numerario. Y el artista catalán hizo pública su respuesta: aceptaría la distinción siempre que primero la propusieran a Picasso. La jugada era perfecta: de cara al exterior, el régimen quedaba retratado porque a esa bestia antifranquista nunca le ofrecerían nada. Y Miró dejaba constancia de su fidelidad absoluta a su amigo Picasso, como artista, pero también como artista comprometido con la República española.

Explico estas anécdotas porque Joan Miró fue un artista fiel a la democracia y al gobierno legítimo republicano. No optó por el exilio como Picasso, pero a pesar de vivir en la España dictatorial nunca hizo ningún paso que pudiera ser entendido como confraternización con el enemigo. Al contrario, ayudó siempre que pudo a las causas por la libertad, aquí y fuera, regalando obras o haciendo carteles gratuitamente para instituciones culturales y políticas. Y, sobre todo, hizo siempre una obra valiente, incómoda para los puritanos de todo el mundo.

Aquel enemigo de Miró continúa vivo; ha cambiado de fisonomía, de maneras de actuar, pero sigue instalado en el sistema. Lo diré con pocas palabras: el conservadurismo de los Trump, Macron, Bolsonaro, Salvini y de todos los 'nuestros' que queráis añadir son una versión más amable (o no!) de los fachas antiguos. Defienden una sociedad similar a la que defendían sus antecesores: la entronización de la riqueza; la salvaguarda de los suyos y la exterminación de los inmigrantes, de los ‘otros'; el control represivo de la disidencia ... Tienen el poder y lo utilizan para aparentar una normalidad democrática. Pero son muy peligrosos.

Dentro de esta normalidad que quieren aparentar, en París hay ahora una exposición sobre Miró en el Grand Palais. Una exposición grandilocuente, que ha costado unos cuantos millones de euros (millones, sí), que recibe colas de visitantes diarios. Todo normal, diréis. Todo normal excepto que han secuestrado aquel Miró que no quería saber nada de los conservadurismos recalcitrantes de su época, que lo siguen siendo en la nuestra. Es una exposición con las piezas de Miró más populares, con obras que provienen de todo el mundo y que, sin embargo, está pensada para amansar el espectador, para despojar la obra del artista catalán de toda su carga de combate y convertirlo en lo que los franquistas no lograron.

Algunos os debéis preguntar cómo puede interpretarse una exposición en un sentido ideológico. Y si os hacéis esta pregunta, en el mismo momento de formularla, ya estáis atrapados en esta 'normalidad' que quieren aparentar, en la que el arte no es más que un motivo decorativo. La exposición de ahora en el Grand Palais rememora la que el mismo centro dedicó a Miró en 1974. Entonces, Miró, con ochenta años, en vez de regodearse en el éxito que había conseguido en los ambientes artísticos internacionales, se reinventó, hizo una serie de obras para aquella exposición que demostraran que continuaba pensando en el arte como instrumento de revuelta, primero individual, con suerte, colectiva.

En cambio, en la exposición de ahora todo es edulcorado. Un ejemplo: el tríptico del condenado a muerte, dedicado a la figura de Puig Antich, está privado de su carga política, para hacer que los visitantes piensen que aquellas formas proverbiales son sólo y nada más que formas. Un segundo ejemplo: su compromiso con la República española está reflejado en un pequeño pasillo y en una escala de paso, no sea que los fachas españoles de ahora se sintieran incómodos rememorando la lucha contra, mutatis mutandis, los fachas españoles de antes. Las exposiciones no son neutrales, de ninguna de las maneras. Y a Miró lo han secuestrado para mayor gloria del conservadurismo francés, del conservadurismo mundial.

La fotografía del presidente francés y del monarca español el día de la inauguración de la exposición es una prueba irrefutable de las estrategias de control del mundo de la cultura por parte del poder despótico. Un día dejan morir inmigrantes en alta mar; otro encarcelan artistas y defensores de la libertad; el siguiente golpean a los ciudadanos que se sublevan contra las injusticias; desahucian casas y más casas para que los bancos puedan hacer negocios ... Y los días de fiesta, van a inaugurar exposiciones como si no pasara nada grave. ¡Qué asco!

Nos han secuestrado a Miró. Sólo nos queda reconquistarlo y recordar constantemente que fue un artista rebelde. Y que su obra lo sigue siendo.

NB: La versión original de este texto, en catalán, se puede encontrar en el siguiente enlace.

El CoNCA, el MACBA i el vàter de Brecht

Si la gent vol veure només les coses que
poden entendre, no haurien d’anar al teatre:
haurien d’anar al lavabo
.” (Bertolt Brecht)

Quan Ferran Mascarell va arribar a la Conselleria de Cultura, l’any 2010, va començar a destruir coses que havien costat molt d’engegar. Una d’elles va ser el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), en el qual s’havia posat molta il·lusió per acabar amb les aviciadures de polítics i funcionaris en el camp de la cultura, les seves constants i històriques intromissions. Mascarell va deixar un CoNCA amb moltes menys atribucions. Ell i el partit que aleshores representava, CiU, volien continuar manegant i el nou plenari del CoNCA només podia fer estudis, ajudar en algunes coses, però mai amb un poder real.

Fa pocs dies, el plenari d'aquell nou i devaluat CoNCA va presentar l’avaluació estratègica del MACBA, dins d’una sèrie d’estudis que ha fet sobre d’altres equipaments estructurals de la cultura a Catalunya (TNC, MNAC, Mercat de les Flors, L’Auditori). I en les seves recomanacions prèvies a l’informe pròpiament dit apareixia un consell o admonició que va passar quasi desapercebuda, llevat d’alguns professionals de la cultura. Es diu això: “La percepció d’elitisme del MACBA no s’adiu amb l’accessibilitat de la institució. L’aproximació a la realitat de l’art contemporani del seu entorn i l’equilibri entre sensibilitats, on s’inclogui el discurs més innovador i el més pròxim a grups més amplis de públic, permetran l’apropament genèric del museu. En aquest sentit, cal promoure mostres de temàtiques properes i conegudes pel gran públic en paral·lel a d’altres de més específiques.”

Òndia, resulta que des del CoNCA acabaven de descobrir quin és el gran problema del MACBA, que és massa elitista, que ha de fer exposicions de temàtiques “conegudes pel gran públic”. No solament ho diu en aquest paràgraf, l’informe és ple de referències a aquesta qüestió. I sobre això voldria aportar algunes reflexions.

Abans, però, no puc deixar de preguntar-me sobre el CoNCA. Perquè abans de llegir l’avaluació hauríem de saber coses sobre l’avaluador. El membres del plenari que es va conformar després de l’acció devastadora de Mascarell són pràcticament els mateixos que quan van ser escollits vuit anys enrere, si no em descompto. Per cert, aquella elecció es va fer amb una insidiosa tendència a acontentar partits polítics de manera explícita o implícita; ens queixem de la partitocràcia en la designació de jutges per als estaments judicials espanyols, però a Catalunya es practicava i es continua practicant aquesta submissió als partits polítics. Conclusió: els personatges realment independents mai tenen cabuda en les representacions públiques. En aquell/aquest plenari hi ha gent a qui respecto; és precisament per això que em pregunto per què vuit anys després del seu nomenament (o més, en un cas) no pleguen i donen pas a nova gent?

Anem a la qüestió de l’elitisme: es tracta d’un assumpte molt interessant. S’acusa al MACBA i als centres d’art contemporani (no és la primera vegada ni serà l’última) de treballar d’esquenes a la societat, el “gran públic” que diu l’informe del CoNCA. És curiós que a la resta de museus no se’ls demani el mateix grau de transparència. I això és així perquè, al meu entendre, hi ha una idea equivocada segons la qual els museus d’art antic, o els d’antropologia, o els de disseny els entén tothom mentre que els museus d’art actual són plens d’obres i d’artistes que volen fer la guitza als seus contemporanis, que prenen el pèl amb les seves peces, etcètera. El gran problema, ara i aquí, és que un Consell de Cultura, que se suposa que ha de vetllar per la modernitat de la cultura catalana, faci servir aquests arguments tan tronats, si no retrògrads. Miraré d’explicar-me.

1. Un museu que es dedica a l’art més viu del present, que interroga la societat sense concessions de banalitat o frivolització mai no podrà ser per “al gran públic”. Que ha de ser la seva aspiració, l’arribar al màxim de gent possible, és evident. Però no pot contravenir la seva funció crítica per aconseguir aquest objectiu. Una pregunta tangencial i permanent que l’informe no contempla és si el MACBA realment acompleix amb aquesta funció crítica, no perquè hi entrin més visitants o menys, sinó perquè la seva història i la seva actualitat és plena d’evidències que això no és així: casos de censura; tres directors de quatre que han sortit precipitadament; alts càrrecs despatxats injustament (el museu així ho va reconèixer); la fragilitat dels darrers tres anys, sense un programa clar d’objectius; la sempiterna abúlia respecte a l’art del territori...

2. L’art és fruit del temps en què neix. Amb sort, interroga aquella societat; si no, almenys, n’és un testimoni. Però la història de l’art és plena d’obres que varen fracassar en el seu temps. M’atreveixo a dir que els artistes fracassats són els més interessants amb el pas del temps perquè el seu fracàs demostra que van molestar la societat que els acollia. No sempre és així, ja ho sé, però recordeu Van Gogh, Baudelaire, El Greco, l’”Ulysses” de Joyce, els impressionistes refusats i tants més d’exemples. Que aquests autors passessin del fracàs a la devoció actual de les masses (sobretot en el cas de la pintura) depèn més de factors sociològics i de mercat que estrictament artístics.

3. Per què als museus enciclopedistes no se’ls exigeix la transparència que es demana a l’art contemporani? Perquè tots els visitants entenen l’art del passat? De cap de les maneres. La majoria de visitants dels museus com El Prado, el Louvre o el MNAC es mouen per les sales sense posar en qüestió allò que veuen. No perquè coneguin a fons tota la història de l’art i hagin llegit la immensa literatura que ha generat, per exemple, Velázquez. No qüestionen el que veuen perquè reconeixen un món analògic; però més que això, no contradiuen el museu com a artefacte perquè la societat sencera els veuria com a indocumentats o ignorants. O ells s’ho pensen.

4. En aquest sentit, que una part de públic es qüestioni els museus d’art contemporani no deixa de ser un acte d’intel·ligència. La llàstima és que no tinguin una actitud diguem-ne democràtica i no es plantegin dubtes també sobre el que veuen en aquells museus històrics —i historicistes—. Si s’admet la pregunta “però, això és art?” en les activitats ensenyades o desplegades per un museu d’art vigent, per què no l’hem d’admetre en una institució dedicada a mostrar objectes del passat? O, si no, eliminem aquesta pregunta fraudulenta en tots els casos.

5. Pretendre que l’art del teu temps (el que s’exhibeix en el MACBA, en el cas que ens ocupa) tingui un èxit de públic immediat és cridar directament al “blockbuster”, a l’entreteniment, a la cosa facilona i dispensable. No és aquesta la missió dels museus d’art contemporani. Ja ho he explicat en el punt primer. Aquí veiem una mostra d’aquestes polítiques culturals tan perilloses dels darrers temps, que insisteixen en les indústries culturals, que converteixen el creador en un industrial, que valoren la rendibilitat numèrica d’un museu (el nombre de visitants) i no la seva rendibilitat realment cultural.

6. El fenomen de les exposicions està sotmès a la instantaneïtat que reclamen alguns cenacles empresarials. Margaret Thatcher va dir en algun moment que un quadre que no es podia vendre, no s’havia de pintar. La lògica d’aquesta pretensió implica, fixeu-vos-hi, que tots aquells fracassats de la història de l’art i de la literatura que he esmentat abans serien uns desconeguts. En el món de les arts visuals existeix el règim del blockbuster, d’oferir presumptes grans exposicions que generaran cues a les entrades dels museus. Però aquestes exposicions no aporten cap sentit crític, són mostres que estan fetes, com tantes i tantes pel·lícules, per a “fer calaix”, per a construir aparadors de frivolitat.

7. El públic ens podem enganyar i pensar que en certs museus ho entenem tot. Però és mentida. Abans de quedar-nos al lavabo (o al vàter), com proposava Brecht, fem l’esforç d’interrogar allò que veiem, sigui del passat o del present més inqüestionable.

8. Com a conclusió: és profundament decebedor que el CoNCA llenci diagnòstics que s’ajusten a criteris polítics més que a criteris veritablement culturals. Ja podem explicar a les universitats el treball d’artistes extraordinaris (catalanes i catalans, per cert), que no fan concessions al “gran públic”, que conceben el seu treball com a un recorregut que, com tota la cultura, necessita temps i paciència. Després venen alguns a recomanar que les sales del MACBA s’omplin de bibelots.

RANCIÈRE I LA POLÍTICA A TRAVÉS DE XAVIER BASSAS

1.Per motius de feina (l’exposició “Joan Miró, ordre i desordre” a l’IVAM, que tanca el proper 17 de juny; la direcció del llibre “Pintura catalana. Les avantguardes” per Enciclopèdia Catalana, que és en fase de confecció; la universitat, sempre la universitat), he tingut abandonat el meu bloc. I això que hi ha diverses coses que voldria estampar-hi. I la primera és unes breus re exions sobre el llibre “Jacques Rancière. L’assaig de la igualtat”, de Xavier Bassas, que vaig llegir ja fa uns mesos, i que forma part de la col·lecció “Pensament polític postfundacional”, que dirigeix Laura Llevadot.
2.El llibre és de Xavier Bassas. I parla sobre Rancière. O parla de Bassas, també. Ho dic com a un elogi superlatiu. Cada vegada aprecio més aquells autors (assagistes, lòsofs, comissaris d’exposicions) que van a cara descoberta, que no s’amaguen en allò del que han de parlar (aquí, Rancière) en...

1 2 3 4 5 6