L’ART TAMBÉ POT SER UNA FESTA (GUSTATIVA)

L’ART TAMBÉ POT SER UNA FESTA (GUSTATIVA). DIEGO REY INTERPRETA LA POESIA CONCRETA DE GUILLEM VILADOT

 

 

(En español, debajo)

 

Un escrit d’urgència (i conseqüentment curt) per explicar que avui mateix s’inaugura una exposició de Diego Rey a la fundació Lo Pardal d’Agramunt. El museu Lo Pardal mostra, estudia i divulga l’obra poètica i objectual de Guillem Viladot, un personatge realment interessant en el paisatge de l’art català de la postguerra que, entre més, va contribuir a convertir Catalunya en un focus primordial en la concepció i expansió de la poesia concreta, al costat de Joan Brossa i Josep Iglesias del Marquet. Fa mesos Eduard Escoffet ho va ensenyar i estudiar en l’exposició La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental (Fundació Joan Brossa) i la Fundació Lo Pardal està portant un programa d’exposicions i de recerca en què cada vegada veiem com la figura de Viladot agafa un relleu transcendent, a pesar —i aquesta adversativa és molt pertinent— que ell no treballés des de Barcelona, sinó que convertís Agramunt en el seu lloc d’acció i creació.

 

Diego Rey ha concebut la seva exposició LA PALABRA SABE - Diàlegs des del territori (que podrà visitar-se a Agramunt fins a mitjan gener de l’any vinent) com a una reinterpretació del treball de Viladot amb la poesia concreta. Tot i que ell prové de l’àmbit de la pintura, havia estat professor de belles arts a l’Argentina, ha fet una cosa que no tots els artistes contemporanis volen o saber fer: aclimatar els seus projectes al lloc on han d’exhibir-se. I els resultats són esplèndids. I per diverses raons que, per anar acabant (he promès brevetat), diré amb frases curtes i mostraré amb algunes imatges del muntatge inacabat que en cap cas permeten no anar fins a Agramunt per visitar l’exposició “in situ”. (Entre d’altres coses, per a no perllongar l’aïllament de tots els projectes tan interessants que es realitzen lluny de la metròpolis, como ja li va passar a Viladot i a tants d’altres creadors.)

 

  • Diego Rey ha estudiat els processos de Viladot quan feia poesia concreta (el seu joc i aïllament dels elements bàsics de la poesia: les lletres i els signes ortogràfics) i els ha reinterpretat amb elements que ja usava Viladot (els abecedaris que s’enganxen dels letraset transfer, per exemple, que encara existeixen) i, alhora, hi ha incorporat noves maneres de jugar amb les lletres i amb els suports on col.locar-les.

 

  • Un dels suports que sobresurt en aquest treball és el torró, un menjar tan estretament lligat a Agramunt. En aquest cas, la col·laboració de Torrons Vicens ha estat sorprenentment interessant: s’han involucrat en un projecte que uneix l’art, la poesia i la gastronomia. El títol de l’exposició “la palabra sabe” (una homonímia inexistent en català) suggereix molts dels camins semàntics que explora Diego Rey: la paraula aporta coneixement i, inserida en el torró, també juga amb les sensacions olfactives i gustatives.

 

 

  • Finalment, una menció especial als globus de lletres (és clar, no podien ser més que lletres, aquesta unitat mínima de significació), un altre suport que atorga a la sala d’exposicions un ambient de joc i, per què no?, de festa. Ho he repetit moltes vegades: de vegades els artistes (i els crítics d’art, és clar) es posen tan circumspectes, tan seriosos o metafísics que no permeten que ens apropem a la seva obra des d’una sintonia reflexiva, sí, però també animada, que una cosa no treu l’altra. I l’exposició a Lo Pardal ho evidencia:Diego Rey ha concebut una exposició amb múltiples registres conceptuals i d’exhibició (el torró, el vídeo, el paper amb una importància lògicament extrema, els globus, els ventiladors que airegen la paraula…) que ens arrapa i no deixa que sortim de la sala sense, almenys, un somriure.

 

 

(Español)

 

EL ARTE TAMBIÉN PUEDE SER UNA FIESTA (GUSTATIVA)

DIEGO REY INTERPRETA LA POESÍA CONCRETA DE GUILLEM VILADOT

 

 

Un escrito de urgencia (y consecuentemente corto) para explicar que hoy se inaugura una exposición de Diego Rey en la Fundació Lo Pardal de Agramunt. El museo Lo Pardal muestra, estudia y divulga la obra poética y objetual de Guillem Viladot, un personaje realmente interesante en el paisaje del arte catalán de la posguerra que, entre más, contribuyó a convertir Cataluña en un foco primordial en la concepción y expansión de la poesía concreta, junto a Joan Brossa y Josep Iglesias del Marquet. Hace meses Eduard Escoffet lo enseñó y estudió en la exposición La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental (Fundació Joan Brossa) y la Fundació Lo Pardal está llevando un programa de exposiciones y de investigación en el que cada vez vemos como la figura de Viladot adquiere una relevancia trascendente, a pesar -y esta adversativa es muy notable - que él no trabajara desde Barcelona, ​​sino que conviertió Agramunt en su lugar de acción y creación.

 

Diego Rey ha concebido su exposición LA PALABRA SABE - Diálogos desde el territorio (que podrá visitarse en Agramunt hasta mediados de enero del año próximo) como una reinterpretación del trabajo de Viladot con la poesía concreta. Aunque él proviene del ámbito de la pintura, había sido profesor de bellas artes en Argentina, ha hecho algo que no todos los artistas contemporáneos quieren o saben hacer: aclimatar sus proyectos al lugar donde deben exhibirse. Y los resultados son espléndidos. Y por varias razones que, para ir terminando (he prometido brevedad), diré con frases cortas y mostraré con algunas imágenes del montaje inacabado que en ningún caso permiten no ir hasta Agramunt para visitar la exposición "in situ". (Entre otras cosas, para no prolongar el aislamiento de todos los proyectos tan interesantes que se realizan lejos de la metrópolis, como le pasó a Viladot y a tantos otros creadores.):

 

  • Diego Rey ha estudiado los procesos de Viladot cuando componía poesía concreta (su juego y aislamiento de los elementos básicos de la poesía: las letras y los signos ortográficos) y los ha reinterpretado con elementos que ya usaba Viladot (los abecedarios que se pegan desde los letraset transfer, por ejemplo, que todavía existen) y, al mismo tiempo, ha incorporado nuevas maneras de jugar con las letras y con los soportes donde colocarlas.

 

 

  • Uno de los soportes que descuella en este trabajo del artista es el turrón, un manjar tan estrechamente ligado a Agramunt. En este caso, la colaboración de Torrons Vicens ha sido sorprendentemente interesante: se han involucrado en un proyecto que une el arte, la poesía y la gastronomía. El título de la exposición "La Palabra sabe" (una homonimia inexistente en catalán) sugiere muchos de los caminos semánticos que explora Diego Rey: la palabra aporta conocimiento y, insertada en el turrón, también juega con las sensaciones olfativas y gustativas.

 

 

  • Finalmente, una mención especial a los globos de letras (por supuesto, no podían ser más que letras, esta unidad mínima de significación), otro soporte que otorga a la sala de exposiciones un ambiente de juego y, ¿por qué no?, de fiesta. Lo he repetido muchas veces: a veces los artistas (y los críticos de arte, claro) se ponen tan circunspectos, tan serios o metafísicos que no permiten que nos acerquemos a su obra desde una sintonía reflexiva, sí, pero también animada, que una cosa no va en contra de la otra. Y la exposición en Lo Pardal lo evidencia: Diego Rey ha realizado una exposición con múltiples registros conceptuales y de exhibición (el turrón, el video, el papel con una importancia extrema, los globos, los ventiladores que airean la palabra…) que nos atrapa y no deja que salgamos de la sala sin, al menos, una sonrisa.

 

 

 

ESCRIDASSAR COLAU O ESCRIDASSAR ELS NOSTRES

 

Jo no hi era, però diuen que, a la festa major de Gràcia, la gent que havia anat a escoltar el pregó de Jordi Cuixart va escridassar Ada Colau i no va deixar que l’alcaldessa de Barcelona digués el que se suposa que anava a dir. També diuen les cròniques que, aleshores, Cuixart va tornar a agafar el micròfon i va fer una defensa de les “lluites compartides i de sumar més”, i va afegir que Colau, Eloi Badia (també de Barcelona en Comú) i Ferran Mascarell (regidor de JuntsxCat) “tots formem part d’un sol poble. No ens deixem dividir.”

 

Jo no hi era i em sap greu parlar d’uns fets a partir del que diuen uns altres, perquè les coses viscudes són diferents de com te les expliquen. Però fora dels matisos del que allà passés, m’atreveixo a fer unes breus consideracions.

 

  1. No és massa arriscat suposar que els qui van escridassar Colau són independentistes. I que, segons la lògica d’un cert independentisme radical (qui sap si fonamentalista), tots aquells que no són independentistes mereixen els nostres crits i els nostres insults. Poca cosa importa que, entre l’àmbit no independentista, Colau o els Comuns hagin representat les posicions més properes al respecte democràtic, a una defensa d’un referèndum. Ja sé que aquestes posicions sempre han estat tèbies, que està governant amb els socialistes (sí, els entusiastes del 155 i de la repressió policial) i que va acceptar els vots de Manuel Valls quan havia promès que no ho faria. I moltes coses més (*). Però escridassar Colau, insultar-la i desmerèixer la legalitat del seu càrrec s’ha convertit en un esport massa fàcil de practicar.
  2. Des que Pere Aragonès va ser investit president de la Generalitat, trobo que escridassar Colau ha esdevingut una fugida (o un esport) de poca solvència intel·lectual i política. Quants dels qui critiquen l’alcaldessa de Barcelona, i estan disposats a dedicar-li quatre crits, faran el mateix amb els dirigents d’ERC i de JuntsxCat que en les darreres setmanes ens han indicat quin camí volen seguir: a) ampliació de l’aeroport d’El Prat (els únics que s’han oposat a aquesta immundícia han estat la CUP i els Comuns); b) donar diners públics (19 milions) perquè al Circuit de Catalunya s’hi corri la Fòrmula 1; c) proposar de fer unes olimpíades d’hivern per mantenir els fastos que enriqueixen els rics i empobreixen els pobres; d) i, entre més, en el terreny independentista, reduir la lluita col·lectiva a un record molest i situar-se en un neoautonomisme que permet fotografies amb el monarca espanyol.
  3. Detesto els messianismes: he perdut amistats amb els fanàtics irredempts de la Colau, però resulta molt inconsistent que els qui critiquen que Colau governi amb Collboni no diguin res del pacte que JuntsxCat manté amb els socialistes a la Diputació de Barcelona (amb la seva presidenta, l’alcaldessa de L’Hospitalet, imputada en un judici pel mal ús de subvencions públiques). Encara una comparació més crua: alguns han fet befa de les llàgrimes que Ada Colau va vessar l’altre dia a Gràcia; segurament són els mateixos que es van entendrir quan, en el començament de la pandèmia, Alba Vergés va plorar en referir-se a la seva família confinada a la zona d’Igualada.
  4. Sobre l’actuació de Jordi Cuixart, més que una afirmació, un dubte expressat des de l’admiració per la seva fortalesa i la seva dignitat davant de Marchena i els seus sequaços. No creu que el seu bonisme acaba per girar-se en contra d’allò que persegueix? Un dia es va abraçar amb Miquel Iceta (òndia, aquell que va anar a una manifestació amb Millo, Arrimadas i molts d’altres filibusters de la constitució); l’altre dia defensa Ferran Mascarell, un personatge arrapat als càrrecs públics des de temps immemorials; i, per acabar-ho d’arrodonir, en sortir a defensar Ada Colau estava condemnant la llibertat de la gent a cridar a qui vulguin. Encara que a mi em sembli massa fàcil endur-se per aquesta pràctica de callar davant dels teus (que se suposa que són els teus i t’estan representant) i esbravar-te davant d’aquells que et penses que és l’enemic.

 

* Si heu arribat fins aquí, vull assenyalar que he escrit en contra de la política d’Ada Colau i dels Comuns en múltiples ocasions, tant en el meu blog com a VilaWeb, especialment per les seves ànsies de tocar poder i, sobretot, per les seves nefandes polítiques culturals. Ho subratllo perquè no cal que em vinguin els anticolauistes a donar-me lliçons: en el meu pensament està que primer cal netejar les teves trinxeres, abans de disparar en contra de la contrària.

ART PÚBLIC A BELLTALL. L’ESTILITA DE MATEO VILAGRASA

 

Les ciutats —i les rotondes de les carreteres— estan acostumades a impregnar-se d’art públic o art urbà. Em refereixo a escultures posades en places i parcs que poden ser antigues o encàrrecs contemporanis. Ara, en parlar d’això, tinc la temptació de parlar d’aquests encàrrecs, de la poca originalitat dels polítics i dels artistes a l’hora d’engalanar les ciutats, de la repetició que es produeix, del decorativisme pel decorativisme en què es cau, de l’amiguisme polititzat que succeeix, però no és el motiu d’aquest escrit.

 

Des de fa unes setmanes que Belltall s’ha vist enriquit per la presència d’una escultura, dalt de la carena, en el camí a Forès. El seu autor és Mateo Vilagrasa, un artista que va morir l’any 2018 a La Cardosa, ben a prop de Cervera. En aquest poble de la Segarra va passar els darrers anys de la seva vida i ara hi roman la fundació que porta el seu nom i que, per mitjà de la Montse Gomis, vetlla per la difusió de l’obra d’aquest artista i pensador que va tenir una llarga trajectòria en el món cultural.

 

Precisament, ha estat la Fundació Mateo Vilagrasa la que va posar-se en contacte amb l’ajuntament de Passanant i Belltall per proposar-los de situar un dels “estilites” que va crear l’artista en el nostre municipi, d’acord amb el projecte de posar unes quantes d’aquestes escultures enlairades en els camins que configuren la ruta del Cister. La Fundació Mateo Vilagrasa ha pagat totes les despeses de la col·locació, la qual ha estat possible gràcies a la generositat dels propietaris d’aquella petita parcel.la de terreny, de ca la Llúcia. Una concentració d’esforços, ha permès que d’ara en endavant tinguem aquesta escultura ben a prop del poble, a la cruïlla entre el camí a Forès i el que porta a Belltall. I jo, si em deixeu que ho digui, estic content.

 

Ja sé que això de l’art permet o exigeix totes les opinions. Sortosament, no és una religió i no tenim preceptes inamovibles ni capellans que ens obliguin a practicar la fe en uns gustos determinats. M’imagino que hi haurà belltallencs que trobaran un desencert que l’ajuntament hagi permès que es col·loqui l’escultura en el seu emplaçament. Però quan dic que jo estic content no és perquè l’estàtua m’agradi o no m’agradi, això dels gustos és una baralla inútil i interminable.

 

El que a mi em sembla bo és que l’estilita passi a formar part del nostre paisatge. Perquè serà un contrast des de la contemporaneïtat de l’art. Vilagrasa no va concebre una escultura realista d’aquelles de bronze que trobem en tantes ciutats catalanes; ben al contrari, les faccions d’aquest home —o, per què no?, dona—, ajupit dalt d’una columna fuig de la representació minuciosa; més aviat és com una subtil invitació al pensament, a la introspecció que els nostres paisatges permeten. O potser exigeixen.

 

Davant de la monumentalitat dels aerogeneradors que circumden el nostre territori, que l’envaeixen i el determinen (i més que en volen posar, i més alts i més invasors), ara, quan sortim a passejar, ens trobarem aquesta figura, que ens remet als estilites dels quals parla la història, uns anacoretes que s’allunyaven del món. Perquè aquella idea bucòlica que diu que el món rural, a pagès, viu aïlla de la civilització és una fal·làcia. És possible que fa molts anys això pogués ser cert, aquells temps en què els territoris inexplorats no calia anar a buscar-los a l’altra punta del món, sinó que els tenies al tir d’una pedra. Però ara tothom està connectat d’una manera o d’una altra amb la resta de l’orb. EI, en aquest context, el nostre estilita, el de Belltall, ens convida a pensar en un nou món, on l’art contemporani i el paisatge ens facin més lliures.

 

Joan Miró en los tiempos del arte

Este es el primer capítulo del catálogo/libro "Joan Miró. Orden y desorden", con motivo de la exposición homónima que comisarié en el IVAM en 2018.

La obra de Joan Miró está viva. Y él sigue vivo a través de ella. No son afirmaciones surgidas desde una visión exaltada y romántica de lo sublime del arte. Todo lo contrario. El paso del tiempo puede ser un lastre para muchos artistas, que son colocados en el museo como una especie de mausoleo, propicio para la veneración, para el culto del arte como algo sagrado y, por tanto, acrítico, domesticado, en fin, sumiso. Todo es susceptible de ser colocado en una especie de nicho de la cultura, en un cementerio, sólo depende de la propuesta de la institución y de la actitud del público. Se trata de aquella operación que Adorno y Artaud denunciaron, desde posiciones tan distintas como sus trayectorias intelectuales indican, cuando André Breton, tras la Segunda Guerra Mundial, decidió colocar el Surrealismo en el seno del sistema y desposeerlo de toda aquella carga de contestación que lo había caracterizado en los años de su vigencia.[1]

 

Miró suele ser interpelado a partir de la devoción que el sistema artístico profiere por todo lo viejo. El pasado artístico es al que recurre la institución, por ejemplo, los museos enciclopedistas, también cierta academia universitaria, para iniciar un gran simulacro: aparentar su interés por la cultura para desposeerla de todo punto de controversia, de anomalía, del descrédito de la propia institución —de las instituciones— que las obras pudieran contener en el momento de su gestación. O que pueda haber sido descubierta en su recepción posterior. La eternidad del arte, por tanto, lo sublime de la creación, en su comprensión como algo sagrado, propenso al éxtasis, alejado de la racionalidad. Leonardo ya lo había apuntado, "La belleza perece en la vida pero es inmortal en el arte". Y, si es inmortal, es también contemporánea. Hannah Arendt viene a decir algo similar desde el pensamiento moderno en su texto “La permanencia del mundo y la obra de arte”. El arte no está pensado para ninguna cosa práctica, no es estrictamente necesario para la vida de los ciudadanos, no ha sufrido ninguna erosión, ningún debilitamiento y, en palabras de la pensadora, “debido a su sobresaliente permanencia, las obras de arte son las más intensamente mundanas de todas las cosas tangibles”. Arendt, sin embargo, no nos avisa del peligro de esa ecuación: la absorción de esa presunta intemporalidad siempre se ejerce desde la institución, desde la obediencia hacia aquel arte que parece eterno y, por tanto, indiscutible.[2]

 

Sin embargo, la obra de Miró nos permite romper ese simulacro, retornarla a un estadio previo a la neutralización a la que se refería Adorno, a su absorción o fagocitación por el sistema: el bienestar, el deleite, el elogio sin mesura. Sacar su obra del sepulcro, del museo entendido como cementerio en el que las obras exhiben aquella supuesta “belleza inmortal” leonardesca, la cual puede —o suele— ser, al mismo tiempo, un motivo de comodidad, de simple agrado, cuando no de absoluta molicie. ¿Quizá no toda la obra de Miró puede servir para actualizarla, para activar el germen de molestia, de desagrado o de desazón que podemos encontrar en tantas de sus composiciones? Es posible. Parece que el mundo cultural ha acabado por asimilar el contratiempo que el imaginario mironiano despertó durante tanto tiempo. Y que puede seguir —sigue— despertando, no nos engañemos, en muchos individuos a los que Miró les incomoda, pero les cuesta manifestar su contrariedad frente al peso de la institución, el peso de esa eternidad del arte que ha decidido abrazar en su seno a Miró.

 

Sí, en este estadio de desactivación cultural, de sacralización del arte, es notoria la dificultad de rascar en su trayectoria para encontrar las sucesivas muestras de ruptura que observamos en su obra o en las que él mismo insistió verbalmente. Por ejemplo, en 1931, en una entrevista publicada en España, en la que exponía su propósito de destruir el statu quo del mundo del arte.

 

[… yo no sé a dónde vamos; lo único cierto para mí es que me propongo destruir, destruir todo lo que existe en pintura. (1931)]

 

O, años antes, cuando profirió su famosa frase “Je veux assassiner la peinture”, aparecida públicamente por primera vez en un libro de Maurice Raynal, Anthologie de la peinture en France de 1906 à nos jours (Editions Montaigne, París, 1927), en el que el crítico ya auguraba una cierta paradoja que acompañaría al artista durante toda su obra: “Por lo que respecta a sus intenciones surrealistas, Miró se convertirá sin duda en pintor para contrarrestar su espíritu netamente antipictural.” El empeño puede ser difícil, pero debemos intentar combatir el uso del tiempo que se realiza por parte de las instituciones artísticas.

 

Parto de una hipótesis algo —lo reconozco— arrogante: Miró suele ser más moderno que sus intérpretes. No todos, sin duda, e incluyo en el diagnóstico muchos de mis estudios sobre el artista, ¿cómo no?. Lo peor que le puede suceder a un artista como él es que le momifiquemos. Que las instituciones museísticas, que la academia (la universidad, la historiografía oficial, los críticos y comisarios) sitúen su obra en las coordenadas plácidas del arte que no quiere incomodar. En las visitas por los museos artísticos del mundo solemos buscar el “reconocimiento”, asentir frente a las verdades que esas instituciones han sentenciado; pero deberíamos buscar el “conocimiento”, la libertad de análisis y de juicio frente a cualquier obra artística, frente a cualquier fenómeno visual. En esa libertad se incluye, también, el rechazo: ese rechazo que Miró ha tenido durante tantos años a cuestas con la supuesta simplicidad o facilidad de su obra, de la que él se sentía tan orgulloso. Esta experiencia estética, la que permite al sujeto una libertad total, la que busca el conocimiento directo interrogando a la obra y no la que se sitúa sumisa frente al “reconocimiento” que le han dicho que debe practicar, es la real; la otra, es un sucedáneo encorsetado y disciplinado.[3]

 

Fundidas en cobre, mis esculturas serían —con raras excepciones— una cosa muerta o de museo. (1941-1942)

 

 

Hay trayectorias artísticas que, por muy contemporáneas —o, mejor, coetáneas— que sean, parecen destinadas a situarse en la estela de los grandes nombres del arte, aquellos que los museos enciclopedistas muestran desposeyendo a sus obras del posible contenido contestatario que en el momento de su nacimiento pudieran poseer. Pero existen algunos autores que, contrariamente, tienen una permanente contemporaneidad y su lugar no parece ser —no parece serlo aún, al menos— la eternidad contemplativa de los museos, entendidos como almacén neutral del patrimonio de la humanidad. En ocasiones, parece difícil salvar a Picasso de ese proceso de neutralización, de endiosamiento de su obra. ¿Cuántas personas de ideologías contrarias al espíritu de defensa de la República española, en virtud de la cual Picasso realizó su Gernika, visitan diariamente el santuario en el que el Museo Reina Sofía ha convertido la sala dónde se muestra el cuadro? La mayoría de la población ve como normal, en función de esa sacralización que el tiempo otorga al arte, desposeyéndolo de su posible propósito de colisión, que un museo que lleva el nombre de una reina acoja a una pintura nacida para defender a la República española, a las antípodas de cualquier monarquía.

 

Joan Miró, sin embargo, es un artista cuya carga “explosiva” se mantiene intacta. O, al menos, su obra nos permite intentar presentarla, no como algo necesariamente sacralizado, sino como una obra actual, como un proyecto cultural tan percutiente como algunos de los artistas de hoy más comprometidos con lo contemporáneo. La institución o ciertas instituciones lo quieren situar en la estela del arte más acomodado, pero en esta exposición podemos demostrar que el artista aún puede ejercer sobre el espectador el “choque” al que Miró se refería como objetivo principal de su obra frente a los que la observaban. Él no fue un artista político, en sentido estricto (en la exposición “The Ladder of the Escape”, organizada por la Tate, planteábamos un compromiso muy firme por su parte, pero es evidente que no era un activista), pero siempre defendió que su obra no debía pasar indiferente a la mirada, su intención era —digámoslo así— perturbar, activar, revelar o transformar algo en la mirada del espectador. La obra de Miró debe, en primer lugar, violentar en un grado u otro al espectador.

 

[Ejercitarme también para ir más allá de la pintura de caballete, que se propone una finalidad mezquina, y acercarme, mediante la pintura, a las masas humanas, en las que nunca he dejado de pensar. (1976)]

 

Hay artistas contemporáneos que ya nacen encaminados hacia su consagración, con una obra sumisa que es ensalzada por todos los agentes del mercado artístico y con un camino que lleva directamente a su bendición en los grandes centros culturales. Sin embargo, ¿la obra de Miró no permite —o incluso exige— que le saquemos aunque sea momentáneamente del altar en el que le hemos sumido?, ¿no deberíamos comprobar, antes de proclamar su retiro junto a las grandes piezas del pasado, si su obra o, al menos, una parte de su obra sigue dialogando con nuestra sociedad, si su creación continua violentando a algunos de los agentes del sistema artístico actual? ¿Debemos encerrarlo ya en el sepulcro o en los sepulcros en los que se confina toda la historia del arte, desde las pinturas de Pompeya hasta las últimas adquisiciones del MoMA?

 

_________________________

[1] T.W. Adorno se referia en su Teoría estética al concepto de neutralización, “el precio social de la autonomía estética, porque una vez que las obras están sepultadas en el panteón de los bienes culturales, resultan dañadas en su contenido de verdad y en ellas mismas”, en palabras de Gerard Vilar [http://www.uma.es/contrastes/pdfs/MON2008/13_Vilar_Estetizac.pdf.], quien destaca que el ejemplo más inmediato de neutralización para Adorno es, precisamente, el surrealismo. Por su parte, Artaud se negaba en redondo a participar en una exposición conmemorativa del surrealismo que estaba montando Breton y llegaba a decir que “expuesto, el objeto es castrado”. Antonin Artaud, Cartas a André Breton, Pequeña Biblioteca Calamvs Scriptorivs. Barcelona-Palma: 1977.

 

[2] Cf. Fina Birulés & Àngela Lorena Fuster (eds.), Hannah Arendt. Más allá de la filosofía: escritos sobre cultura, arte y literatura, Madrid: Trotta, 2014. He desarrollado el tema del arte como elemento de sumisión en el texto “¡Huir de la obediencia! Los tiempos del arte y el poder”, Nómade. Arte y pensamiento, 7 de junio de 2015 [http://www.espacionomade.com/es/numero/el-tiempo-en-las-instituciones/expo/huir-de-la-obediencia/].

[3] “Hay un verdadero saber que sabe y un falso saber que ignora. El falso saber esclaviza, el verdadero saber libera”, ha sentenciado Jacques Rancière, “Pensar entre las disciplinas: una estética del conocimiento”, publicado originariamente en la revista Inaesthetik, junio de 2008. [https://desarquivo.org/sites/default/files/ranciere_disciplinas_268.pdf].

A PROPÒSIT DE LA CAPELLA SANT ROC DE VALLS

 

A propòsit de la conversió de la Capella de sant Roc de Valls, antic espai dedicat a les arts visuals, en un centre que recollirà la memòria (vull pensar que la memòria activa) del gran compositor Robert Gerhard, he escrit aquestes consideracions.

Respecto moltíssim les opinions que han expressat crítics i artistes, i les campanyes (minoritàries, com tot el que passa en el nostre ambient cultural, ai las!) que reclamen que la Capella continuï amb la seva programació d’art contemporani. No faig retòrica, hi ha moltes amigues i amics estimats que pensen així. Per tant, la meva pretensió amb aquest text no és la confrontació (l’enemic és a una altra banda, i en aquest assumpte de Valls jo no el sé detectar), sinó la reflexió.

 

1.

Us heu preguntat per què des de Valls no ha sorgit (almenys fins al moment en què escric aquestes ratlles) cap demanda que la Capella de sant Roc continuï sent un espai dedicat a l’art contemporani? Si aneu al mercat setmanal de Valls, els dimecres, i pregunteu a la gent de la ciutat i dels pobles veïns, no cal que us expliqui que només un percentatge baixíssim sabrà que allà fa vint anys que s’hi fan exposicions. (En canvi, tots sabran sobre les disputes entre la colla Joves i la Vella dels Xiquets castellers.)

 

Procuro no ser demagògic. Però del territori estant, també des de la centralitat de Barcelona, fa temps que es veu que el repte dels directors dels centres d’art perifèrics és aconseguir crear un nucli local al voltant d’aquell centre. Això com a primera prioritat. No estic parlant de xifres altes d’assistents, ja sabeu que no sóc resultadista. Em refereixo a tendir en primer lloc a engalipar als artistes (poetes, músics, teatrers i, entre més, també artistes visuals) que viuen a prop d’aquell centre. I engalipar, sobretot, un públic local. Per evitar aquella pràctica tan insultant pels autòctons que consisteix en no inaugurar una exposició fins que arriba un autocar ple gent de Barcelona que, invariablement, farà lloances desmesurades d’allò que s’inaugura, la majoria de vegades un artista que viu molt lluny d’on està situat el centre en qüestió.

 

2.

Si mireu la programació de la Capella en el seu web (arrenca l’any 2006, però la cosa venia d’abans) i us entreteniu a enumerar noms de curadores/rs i d’artistes que hi han participat, l’elenc és formidable. S’assembla molt als mateixos artistes que porten amb ells a tot arreu moltes de les curadores i curadors del país, sigui a Barcelona o a fora de Barcelona. Però, aleshores, quina significació té que a Valls (o a qualsevol altre indret de la Catalunya allunyada del monstre capitalí) hi hagi un centre d’art contemporani? Que es pugui veure el que fan al centre i la perifèria n’estigui assabentada? Però això els més interessats ja ho fan, perquè agafen el cotxe i/o mirem la premsa i/o consultes les xarxes.

 

Quants comissaris i quants artistes, quan han tingut l’encàrrec de programar o d’exposar a la Capella, s’han interessat prèviament per les circumstàncies particulars (culturals, econòmiques, socials... agrícoles, caram!) d’allà on van? En el llistat d’exposicions, veureu que efectivament n’hi ha algunes, d’artistes, que ho van fer, amb més intensitat o menys, però van tenir la preocupació d’integrar el seu discurs (el seu missatge, com ho vulgueu dir) amb la població a qui es dirigien. Per no dirigir-se només als qui viatjaven des de Barcelona i rodalies a veure el que allà s’exposava i aprofitar per fer una calçotada (va, no us enfadeu, és una broma; o una mitja broma). En el començament de la programació inventariada hi trobareu projectes en què els creadors van saber que anaven a Valls i van treballar el seu projecte en funció de Valls: Jordi Boldú, Mariona Moncunill, Ana García-Pineda, Jordi Mitjà, Julio Arriaga, Efrén Alvárez... N’hi ha més, però també trobem molts i molts projectes que valien tant per Valls com per Cornellà de Llobregat, per entendre’ns. I això és legítim, és clar, hi ha coses que el món urbà i el món rural comparteixen. Però qui sap si la gent de Valls ho ha entès així.

 

3.

Jo lamento que es tanqui la Capella de sant Roc com espai expositiu. Però el que no faré —i més tenint en compte algunes de les consideracions anteriors, entre més— és pensar que la cultura catalana, que la cultura catalana generada a Valls, necessita més un espai per a les arts visuals que un espai dedicat a Robert Gerhard i, confio, a la música contemporània. Perquè si el món de les arts visuals es troba des de fa temps deixat de la mà de les institucions, la música contemporània (no la música comercial, ja m’enteneu) té moltes dificultats per a expandir-se. No se m’escapa que, molt probablement, ningú hagi demanat que hi hagi un centre Gerhard a Valls, com en el seu dia no hi havia una demanda d’un espai dedicat a les arts. I tampoc se m’escapa que, molt probablement, la gent de Valls no es faci seva aquesta iniciativa. Però, perdoneu-me, per les xarxes he escoltat unes expressions de menyspreu cap a l’obra de Robert Gerhard que només s’entenen des de la ignorància (sort que han estat minoritàries).

 

Ja fa temps que expresso la meva convicció (acrescuda durant la pandèmia) que hem de tendir a la cultura com a un bé comú. I en això el sector de les arts visuals és especialment egoista, de vegades fins i tot arrogant, defensant el seu pavelló com si sabessin que el seu pavelló està destinat a la comunitat i els altres pavellons de la cultura no, quan estem parlant d'una mateixa cosa. No ho dic perquè es queixi de que tanqui un espai d’art punter de les terres del sud, sinó perquè només es queixa quan el tanquen, però no s’uneix per a buscar sinergies amb d’altres sectors culturals; ni pensa quines necessitats tenen els artistes, poetes, novel·listes, músics, ballarins, actors i més i molt més per a, en comptes de plorar la pèrdua d’un centre, treballar per obrir-ne d’altres, multidisciplinars, conscients de les problemàtiques autòctones. (O parlar amb la Rosa Pera, col·lega de sempre, per veure si en les seves estratègies dedicades a la figura de Robert Gerhard hi cap també la visualitat i no deixar-la de banda com si fos, ella precisament, algú que no fa el que fem tots, acceptar encàrrecs i treballar-los de la millor manera possible.)

 

4.

Conclusió? Ja em perdonareu, no tinc cap conclusió sobre el que han decidit a Valls excepte que ja fa temps que tinc clar que no es tracta de defensar a peu i a cavall les arts visuals, sinó de defensar amb exigència la cultura transformadora. I per aconseguir això cal capgirar algunes de les conductes i dels consensos amb què hem actuat des dels temps de l’opulència econòmica. La situació cultural és catastròfica, el bosc s’està cremant, i nosaltres només sabem mirar un arbre, com quan hi havia diners per a tots els capricis de comissaris (m’estic referint a mi mateix), artistes, directors de museus.

 

I si celebrem la història de La Capella i ens posem a treballar en nous projectes (encara) més integrats en el territori i amb la voluntat de transformar-ho tot?

PETIT DIETARI DE LA MEVA PANDÈMIA: MARÇ 2020

13 de març de 2020

Porto més d'un mes amb una crisi asmàtica que m'ha revingut de cop. Ahir no vaig poder anar a la concessió dels premis ACCA i he hagut d'anul.lar moltes coses perquè si no respires bé, la fatiga no et deixa ni pensar ni parlar en condicions. No és que sigui greu, d'entrada, però és molt cansat. Però no ho explico per fer pena, que ja sabeu que sóc guerrer de mena. (rodolí) Però avui la metgessa m'ha confirmat una sospita: que en el meu estat (tot el sistema bronquial inflamat), si em contagiés del "fuck virus" patiria. Això em fa pensar que els qui defenseu la llibertat individual en casos com aquests, oblideu que la llibertat d'algú infectat que estossegui o esternudi alegrement pot acabar amb la llibertat d'un altre. I que els qui ja vivim força confinats és normal que comprem productes de menjar i altres coses, com el paper tisú (que fi que sóc). Vaja, que per una vegada, i sense que serveixi de precedent, com que sóc part de la població de risc, estic d'acord amb totes les mesures preventives que estan acordant els governs, tant el del meu país com el del país veí. Apa, bona nit; els amics no us preocupeu per mi, i els no amics, que us bombin. I ni petons ni encaixades ni cap contacte, que diuen que quan estornudem envíem partícules fins a deu metres més enllà. Collovaris, quina potència!

 

Tots aquells que, insolidaris i egoistes, marxen de Madrid sense saber si són portadors del "fuck virus", en la vella Unió Soviètica els cauria el pèl (i més coses)... Però és que aquí defensem la llibertat individual, sobretot la d'aquells que voten capitalisme. De res.

 

 

14 de març de 2020

 

Ja ho deia la Dorita, al final de la pel.lícula:

"There's no place like home"

No hi ha res com ser a casa

 

Una observació: tots els qui feu fotografies de prestatgeries buides de supermercats i clameu al cel per la suposada histèria de la gent, heu fet aquestes fotos perquè també heu entrat a comprar, veritat? Fa molts dies que sóc tancat a casa i sort en tinc que la Montse surt a comprar algunes coses per poder menjar. Com la majoria, suposo.

Ho confesso: em van portar un camió ple de paquets de 48 rotlles de tisú (paper de vàter) i els tenim al garatge, que a casa som uns cagats...

 

 

15 de març de 2020

Heu vist la la serie "Chernobyl", quan el comissari polític ordena el silenci sobre l'accident. La frase és contundent! No sé a què em recorda mentre el número d'infectats i morts va creixent

 

 

16 de març de 2020

Mientras la ministra Robles dice quien es responsable politico y quien no, y los otros ministros se envuelven en la bandera patria, los metros y las carreteras a rebosar. #ThisisSpain Que vengan los soviéticos a poner orden

 

18 de marc de 2020

Ei, amigues i amics, avui dimecres a les 19:00 la Lu Rois interpetaràs unes cançons en directe pel seu compte d'Instagram i pel seu canal de Youtube. No us ho perdeu. Hem d'aprofitar la generositat de gent com ella, que ens omplirà el temps amb poesia musical. Em sembla que us heu de subscriure primer al seu canal de youtube. Jo ja ho estic de fa temps

 

A LES 9 DEL VESPRE REPICARÉ MOLT FORT EN CONTRA DEL CONSENS DE L'ENGANY QUAN ESTAVA ESCRIVINT L'ARTICLE NO SABIA QUE JUST AVUI LA MONARQUIA TINDRIA LA POCA VERGONYA DE SORTIR PER LA TELEVISIÓ. VISCA LA REPÚBLICA!

 

NO DEUEN SER POCS ELS QUI HAN SORTIT A PICAR ALS BALCONS, PERÒ QUE SOLEN VOTAR OPCIONS CONSTITUCIONALISTES. PERQUÈ, EI, GENT!, LA MONARQUIA I LA CONSTITUCIÓ IS THE SAME THING. DE RES

 

19 de març de 2020

 

Estos tipos llevan tantísimas insignias militares en sus casacas que, en lugar de hacer ver que luchan contra el coronavirus, deberían poner un puesto para vender chapas, imanes y otros artilugios.

 

Ni UnidasPodemos ni els Comuns no s'han sumat a la petició de la comissió d'investigació sobre els Borbons que avui han presentat diversos partits al congrés espanyol... Criden a repicar cassoles als balcons, però no volen tocar el sistema. Si no rectifiqueu sereu més traïdors que el PSOE de Suresnes. Apa! Ja està dit.

 

Emma Riverola d'El Periodico és un virus. De fet, ella és un virus i El Periodico el laboratori on s'ha anat multiplicant. Ho dic per una merda de lletres lligades (un article és una altra cosa) on atacava Oriol Mitjà, el científic. No ho enllaço per prevenir-vos el contagi. Només heu de pensar que l'ICeta se'l va fer seu, ell també virus infecciós. Quanta púrria!

 

Com sabeu els qui em freqüenteu per aquí (és que només pot ser per aquí ) portava molts dies a a casa per una crisi asmàtica de pebrots, els darrers dies diria que vaig millorant, però amb vaivens. Ara estic confinats com la majoria de vosaltres. En aquest temps de malaltia i reclusió he acabat dos textos que epr mi han estat importants, m'han ajudat a passar les hores pensant en què volia dir i com ho havia d'escriure i no en la respiració.

Els dos textos tenen un títol similar perquè el marc teòric del que parteixo és el mateix:

1) Un text sobre una obra de la Núria Güell que sortirà en un llibre del Bòlit acompanyant textos d'altres amigues i col·legues. La Núria ens animava a no centrar-nos en la seva obra i jo, que sóc disciplinat i fag cas del que em diuen les persones estimades, ho vaig fer així. El títol d'aquest text: PER ACABAR AMB EL CONSENS DE L’ART. A PROPÒSIT DEL BURRO CATALÀ

2) Un text molt llarg que em van encarregar el Francesc Foguet i la Núria Santamaria com a lliçó inaugural del màster d'Estudis Teatrals (MUET), la lliçó l'he de fer la tardor, però aquell dia ja tenen la conferència publicada en format opuscle. He fet una cosa llarga, m'he repetit, cada vegada aprofito més coses pròpies, com feia Sebastià Gasch. L'encàrrec me l'he pres com a una cosa important, com dic al començament, jo sóc un intrús en les arts escèniques (per bé que vaig ser professor d'aquell màster quatre o cinc cursos) i no podia fer res més que un elogi de l'intrusisme implícit. El títol de la meva intervenció i del llibre: PER ACABAR AMB EL CONSENS DE L’ENGANY QUAN L’ESPECTADOR HA DE PRENDRE MAL! Espero que no acabin sent textos pòstums per culpa del coronavirus (Coi, sense humor negre, la vida seria més avorrida, i la mort ja ni miro d'explicar-ho.)

 

20 de marc de 2020

L'ÚNIC QUE NO S'ENCOMANA ÉS LA SALUT. (Rosa Batllori) La meva mare va treballar molts d'anys a la sanitat i solia dir això per fer-nos veure que anéssim amb compte. Avui la frase sembla idònia, oi mama?

 

22 de marc de 2020

En mi precario estado de salud (también mental por lo que se ve) he hecho el esfuerzo de oír detenidamente el discurso del Presidente. (No hacen falta los agradecimientos.) Lo peor, cuando suelta poesía barata: "en la adversidad sabemos el material del que estamos hechos"

 

La vida y los puestos de trabajo.

En septiembre de 2018, Pedro Sánchez y Margarita Robles permitieron la venta de bombas a Arabía Saudí que había pactado el gobierno de Rajoy. Pedro Sánchez dijo entonces que lo primero eran los puestos de trabajo. Ahora, a mí me parece evidente que el gobierno de Pedro Sánchez (y de Unidas Podemos, no se puede olvidar) no está adoptando las medidas necesarias para intentar parar la expansión de la pandemia en España (esto es, entre otras cosas, cerrar toda actividad industrial que no sea estrictamente necesaria) por la misma razón, no me refiero a los puestos de trabajo, sino a los beneficios de las empresas. En sus comparecencias con rostro alicaído y palabras patrióticas y militares (ver un post anterior mío) habla siempre de la economía pero está hablando de banqueros y grandes empresarios. Aquellas bombas vendidas a Arabia Saudí mataron a gente inocente, seguro, y ahora no se atreve (espero que de momento) a medidas drásticas no por los trabajadores, sino por el capitalismo. A veces lo he escrito en broma, ahora lo digo en serio: en crisis como estas el sistema soviético hubiera sido mucho más eficaz. Y no digáis nada sobre la libertad y esas cosas, porque aquí sale un militar por televisión y dice que todos somos soldados y nadie que yo sepa hemos roto el televisor.

23 de marc de 2020

Voldria ser enginyós Però l'enginy també El tinc confinat Ai las!

 

25 de marc de 2020

Tots som estadística. En la situació anòmala i dantesca en la que ens trobem, tots som un número en unes llistes. Jo fins ara era, com la majoria de vosaltres, un confinat. Des d’ahir que en les estadístiques he passat a un estadi diferent: m’han ingressat en un hospital. Encara no saben si tinc el bitxo o no tinc el bitxo, diuen que tot apunta a què sí. Aleshores passaré a ser un infectat. Com vosaltres comprendreu, després d’aquesta estadi vull passar a formar part de les estadístiques dels curats, una altra possibilitat no la contemplo (glups!). El metge m’ha donat molta confiança, des de mitjans febrer que em trobava malament, alguns ja ho sabeu, i confio plenament en totes les proves i més proves que m’estan fent i en els tractaments que m’estan donant. Els sanitaris a peu d’obra diuen que els falta material, però penquen com si ho tinguessin tot. Gràcies a totes elles!

Explico la meva situació perquè alguns amics s’han estranyat del meu relatiu silenci a les xarxes socials. Sóc un gran defensor de la possibilitat comunicativa que suposen, però vist des d’una habitació d’hospital, amb oxigen i sèrum permanent, traslladar el soroll de la majoria de periodistes i polítics a les xarxes ho trobo un error. L’escarni a Torra no té cap sentit si no el contrastes amb la parafernàlia autoritària d’un govern a Madrid que es diu d’esquerres i no ho és, i viceversa, és clar. No podem oblidar que, a partir del 2010, les retallades en sanitat es van produir tan a Espanya com a Catalunya (aquí, Boi Ruiz sota el mandat d’Artur Mas, quan Ferran Mascarell també derruïa els fonaments de l’àmbit de la cultura, és a dir els noCIUs en plena voràgine). Però ara la cosa hauria de ser molt més fàcil: eficàcia davant de la malaltia, ni generals de l’exèrcit ni ministres ni conselleres, que parlin només els tècnics i que es faci el que ells diuen, i la majoria de tècnics ja sabeu que fa dies que aposten per mesures extremes. Ho dic fa dies: necessitem la disciplina boltxevic! Ni malalt puc escapar de mi mateix, ja ho veieu. Us agraeixo ja des d’ara el vostre suport, molt especialment al Jon Letamendi, pels seus consells (seguiu el seu mur i aprendreu moltes coses sobre el bitxo). I una cosa: sense la Montse, l’Helena i el Pau això seria molt més difícil, em sento tan estimat i els estimo tant que, com diria el Ralph dels Simpson, “eso posible no ser”. Però ho és.

 

LA VIOLENCIA Y LA ESTULTICIA DE SUS INTÉRPRETES

 

"Al río que todo lo arranca lo llaman violento, pero nadie llama violento al lecho que lo oprime."

Bertolt Brecht

 

 

No me extenderé en retóricas y en didactismos innecesarios. Cada uno puede pensar lo que quiera sobre las jornadas de lucha a las que estamos asistiendo a raíz del encarcelamiento de Pablo Hasél. Escribo pensar, no sentir o opinar fugazmente a través de un tweet. Porque denunciar “los disturbios”, “el vandalismo”, los contenedores quemados o los ataques a las comisarías de policía demuestra un dejarse llevar por los consensos del poder. Esos consensos en virtud de los cuales la violencia sólo la puede ejercer quien tiene la legalidad (y los medios adecuados) para hacerlo.

 

Y se entiende perfectamente que se acojan a esos consensos (los vítores a la policía, a todas las policías y cuerpos armados) los que se han aprovechado de ellos des de tiempos inmemoriales: el PSOE (Barrionuevo gritando enfurecido a favor de la Guardia Civil en el Parlamento español después de haber ganado las elecciones con el lema “Por el cambio”); el PP (des de la creación del partido bajo el ministro fascista Manuel Fraga Iribarne); CiU en Cataluña (llegando a crear un cuerpo policial nuevo que, con el paso de los tiempos, hemos visto que sirve para lo mismo que todos los demás: reprimir al que va en contra de los consensos del poder)…

 

Pero lo que está pasando ahora en todas las ciudades en las que hay muestras de rebelión por el caso Pablo Hasél pone en entredicho a algunas personas y a algunas formaciones políticas que —dicen— quieren cambiar las cosas. Llega una manifestación y los Mossos vuelven a reventar un ojo a una joven que estaba allí protestando. Y en otros lugares también se suceden las protestas y las policías de esos lugares utilizan medidas militares para reprimir a los manifestantes. Y en lugar de centrarse en ese caso —en esos casos, pero especialmente el de la chica que ha perdido un ojo, cosa que no es baladí— y exigir dimisiones y cambiar de una vez por todas el trato permisivo y condescendiente hacia la violencia institucional (el lecho del río brechtianao), los periodistas y los partidos del consenso (y los que aparentaba que estaban por el disenso, también) quieren focalizar la atención en los que queman contenedores. ¡Mandan huevos!

 

No será que todos aquellos que repudian la violencia explícita (quemar contenedores, lanzar piedras a la policía…) se dejan llevar por la apariencia sin buscar las causas. El poema de Brecht con que encabezo este texto ya lo sugiere: la violencia explícita no responde más que a un estado de las cosas donde la ignominia del sistema ha llegado a unos límites que el sentido común no puede tolerar. Lo volveré a escribir: la violencia real, la del cauce del río de esta malsana democracia donde sobrevivimos, es la que ejerce el poder: quien tiene las pistolas, las sentencias judiciales, las cárceles ... La violencia primera es la que permite que la policía de un país ejerza la brutalidad física, desproporcionada, que atenta contra la integridad de los ciudadanos: recordemos el ojo de Ester Quintana, de Roger Español, el de la chica de hace apenas unas horas; no olvidemos tampoco la frustración de quienes ven a los salvajes uniformados golpeando indiscriminadamente ciudadanos de toda condición y edad. La paradoja del sistema es que seamos nosotros quiénes pagamos unos impuestos y escogemos unos políticos que gestionan esa manera ilegítima de administrar el poder.

 

Primero, que limpien el cauce del río de esta democracia enferma. A nadie se le puede escapar que los jóvenes que salen a protestar, no lo hacen solamente por la brutalidad de poner en prisión a un rapero, ni siquiera por tener conciencia de que España es el país con más artistas encarcelados o exiliados. Venimos de un año de pandemia en qué esos gobiernos (el de España y el de Cataluña) han hundido aún más a la juventud en un horizonte de pobreza máximo. Y si al menos sus medidas sanitarias hubieran impedido el avance la enfermedad, pero son los más incompetentes y arrogantes (Illa y Vergés compiten entre ellos). Y qué quieren los salvaguardas del consenso: ¿que los jóvenes salgan a protestar pacíficamente y cuando termine la manifestación aplaudan a los policías que los envuelven amenazadores y chulescos?, ¿que aplaudan a unos policías que, por lo general, tienen una formación mucho menor que los que van a gritar en contra del sistema que está mutilando sus vidas?

 

La violencia, la verdadera violencia, hace mucho tiempo que está instalada en el poder catalán: cuando el Conseller Saura (excomunista, si algún día lo fue) hacía golpear universitarios; cuando el Conseller Felip Puig apaleaba a los "indignados"; cuando bajo el mandato del Conseller Espadaler Ester Quintana perdió el ojo; cuando todos estos últimos años, bajo el mandato de personajes del ámbito postCiU, el gobierno de la Generalitat ha seguido escudando a una policía que hace lo mismo que sus colegas de la Policia Nacional y la Guardia Civil en España.

 

Dicen que, tras las elecciones catalanas, ERC (Esquerra Republicana de Catalunya, dice su primera fraudulenta sigla, al menos la primera) quiere pactar para presidir la Generalitat. Sólo cuatro días después de las elecciones me han dado la razón en un artículo que publiqué el pasado miércoles: “El problema de la democracia no se produce el día de las votaciones, que salga lo que tú querías o no, sino durante los cuatro años siguientes, en los que la gran mayoría de partidos hacen una gestión autoritaria y excluyente de los votos recibidos. De entrada, sabemos que incumplirán las promesas hechas y que no pensarán en nosotros hasta que vuelvan a necesitar nuestros votos. Esto es así, los comités centrales lo saben, y se lo pasan de muerte.”

 

QUE AQUEST COP NO HI HAGI FOTOGRAFIA DE LA VERGONYA!

Des de fa molts anys que el diari dels Godó fa una fotografia dels candidats que es presenten a les eleccions, una foto que es fa la jornada “de reflexió” i que surt publicada al diari el dia de les votacions. I allà hi van tots i totes, des de 1984, pensant que no s’han de trencar certs consensos i que, si surten a la fotografia, potser no arreplegaran cap vot més, però almenys no en perdran cap per part d’aquells ciutadans que compren el diari conservador i els agraden els costums dels conservadors.

 

L’última vegada que va sortir aquesta fotografia, amb motiu de les eleccions municipals de 2019, es van reunir al Pavelló Mies els qui encapçalaven les llistes per a l’alcaldia de Barcelona. I ja aleshores alguns vam dir que aquesta fotografia era una ignomínia. I per diverses raons: primer, perquè es van posar dins de l’estany de davant del Pavelló a pesar que això era una il·legalitat imposada per part del propi ajuntament que volien presidir; segon, perquè era pura demagògia anar al Pavelló Mies, perquè la cultura no els interessava gens a tots els qui van anar a mullar-s’hi els peus; i tercer, i més important, perquè la gent d’esquerres no hauria de confraternitzar amb segons qui. En aquest sentit, veure l’Anna Saliente (de la CUP) o l’Ada Colau rient al costat de personatges com Manuel Valls o el dirigent del PP o, per què no dir-ho?, Jaume Collboni, no feia més que emblanquir el conflicte polític.

 

Jo vull demanar que, aquesta vegada, no es prestin a la gran mentida. No se m’escapa que Colau va fer una cosa pitjor que fer-se una fotografia somrient al costat de Valls: va acceptar els seus vots sinistres per a ser alcaldessa. Però, almenys aquesta vegada, en plena pandèmia i amb tantes morts que es van succeint, que hi hagi una mica d’ètica.

 

Que la Dolors Sabater i la Jèssica Albiach, almenys elles, no permetin que el majordom dels Godó, el director de La Vanguardia, pugui “fardar” de democràcia estable o els tòpics estúpids que se li acudeixin. Us fareu una foto al costat del candidat de VOX? I si no us feu una fotografia al costat de l’Ultradreta, per què us l’heu de fer al costat de personatges tan sinistres com ells, que porten tants d’anys impedint una democràcia plenament igualitària?

 

No es tracta de cordons sanitaris, es tracta de cordons de coherència política, d’acabar amb els consensos que, any rere any, convocatòria rere convocatòria, ens porten a les misèries que vivim. I no, això que demano, en principi no té res que veure amb si ets independentista o no ho ets (a pesar que oblidar els qui van gestionar i aplaudir la repressió sigui molt difícil). Només vol dir que hauríem de saber que hi ha línies que mai no es creuaran. També en l’ordre de la representació, que no es puguin trobar fotografies de gent que vol canviar la societat, fer-la més igualitària, confraternitzant amb els qui volen practicar el feixisme o amb els qui fa anys que són al poder i no han fet res per aturar la seva ascensió.

 

(A no ser que es facin la fotografia al costat dels perversos perquè estiguin disposats a acceptar els seus vots per a manar, és clar.)

 

 

Comisariar una exposición sin tener a Žižek al lado

Empiezo por unas preguntas.

¿Para comisariar una exposición de artistas contemporáneos es imprescindible haber leído a filósofos contemporáneos?

¿Es fundamental basar el hilo argumental del proyecto curatorial en las ideas de unos pensadores, a pesar de que esas ideas tengan poco —o nada— que ver con lo visual/artístico?

¿El proyecto curatorial contemporáneo consiste en adaptar aquellos pensamientos filosóficos a una sala de exposiciones; consiste, de alguna forma, en ilustrar con piezas o proyectos de artistas las hipótesis desplegadas en forma literaria?

 

Las preguntas responden a un supuesto, a una intuición que no puedo demostrar estadísticamente (¡qué pereza!): hay una gran cantidad de proyectos de exposición en los últimos años que se sustentan en unos mismos pensadores; en fragmentos, pasajes o grandes teorías de esos pensadores. No puedo calcular el porcentaje de proyectos presentados a concursos o de encargos directos que pueden encajarse en ese modelo expositivo, pero no creo exagerar si intuyo que no es menor.

 

Y, ¿eso es un problema? Otra intuición: creo que ha empezado a serlo.

 

En primer lugar, porque en muchos de esos proyectos lo sustancial se encuentra, no en lo visual, sino en lo verbal. Si se prefiere, no en lo artístico, sino en el ámbito del pensamiento. (Lo que pasa es que sacar a colación el arte, como si tuviera un estadio autónomo tampoco es lo que quiero defender aquí, si es que el motivo de este escrito sea defender alguna cosa.) Los libros de historia del arte siempre han tenido un problema que ya detectó Diderot en algunas páginas brillantes de sus obra: lo verbal y lo visual pertenecen a dos registros no solamente distintos, también antagónicos. Y los libros sobre arte hablan de infinidad de obras que el lector no puede ver y debemos fiarnos de las descripciones y de las interpretaciones (si existen) del autor. Pocos han explorado la propuesta de Warburg de convertir a lo visual en ámbito de conocimiento autónomo, aquello que John Berger intentó en algunas páginas de su Modos de ver. Una propuesta en la que el registro artístico no estaba sometido a lo literario. Un problema que muchas exposiciones ahora han recrudecido.

 

En segundo lugar, porque se produce una repetición de esos pensadores que dan lugar a proyectos curatoriales en los que lo visual (o, una vez más, lo artístico) queda reducido a un papel secundario e ilustrativo. Hay como una especie de ranking de filósofos usados en los que están Agamben, Deleuze (con Guattari o son él), Derrida, Foucault (él siempre aparece), Rancière, Sloterdijk, Žižek. Como si ahora, en lugar de citar a los arcaicos Wölfflin, Panofsky, Saxl o Gombrich, quedase más moderno sustituirlos por esos nuevos nombres (¡siempre hombres!) aunque el método de aplicación acabe pareciéndose tanto.

 

En tercer y último lugar, porque en infinidad de ocasiones el comisario que basa su proyecto en textos de esos pensadores, en lugar de facilitar la lectura de aquellos pasajes de los que parte, nos sumerge en unos textos crípticos, en una hipótesis curatorial plagada de falta de transparencia. Como si tuviéramos que volver a aquella crítica de arte de los setenta y de los ochenta que hilvanaba palabras que no querían decir nada, no nos engañemos. Y si eso ocurría en aquellos tiempos por la supuesta autonomía de la crítica, ahora esa autonomía deriva de la supuesta grandeza de unos filósofos que sirven apara alejarnos de la comprensión, de la comprensión generalizada. Como si el curator encontrase demasiado diáfanos los objetos o las imágenes que elige para su proyecto expositivo y necesitase complicar el discurso, dirigirse solamente a unos pocos iniciados. Y para enredar aún más la cosa, ese comisario que se hace ininteligible por voluntad propia, acude a menudo al término mediador, colocándose en una posición aristocrática, nada igualitaria en lo social, él lo sabe todo sobre su proyecto, pero no quiere hacernos partícipes de ese todo. Es decir, que cuando se dan esas circunstancias, el comisario no es un verdadero mediador, es un arrogante.

 

Vuelvo a las preguntas.

 

Si esto es así —que lo es, a mi modo de ver/pensar, en el porcentaje que sea—, ¿podemos preguntarnos si el modelo no ha dado todo lo que podía dar de sí? Y si respondemos que sí, ¿no deberíamos volver a la voluntad de transparencia, a la voluntad de no alejar a nadie de nuestro trabajo; no deberíamos recurrir a los proyectos curatoriales que no consistan simplemente en la colocación de unas obras en unas paredes y en unas salas blanquecinas, pero que tampoco se conviertan en el retorno constante a unos libros de filósofos como guiño o, peor aún, como incapacidad para elaborar discursos propios tan contaminados como deba ser por aquellos filósofos —u otros de nuevos, por favor—, pero alejándose de ellos y pensando en la autonomía del trabajo del comisario?

 

 

No se me escapa: una exposición es una propuesta en tensión constante entre la carga visual y la carga teórica, entre el recorrido físico y un recorrido que vaya más allá de lo estrictamente aparente. Pero cuando esa tensión se pierde y todo recae en lo teórico; cuando para entrar a una sala de exposiciones es imprescindible leer los supuestos del comisario, basados en pasajes de un pensador al que, en muchas ocasiones, le importa o le importó poco el régimen artístico o visual; cuando ese texto del comisario es una adaptación de un texto mayor de alguien otro y se convierte en algo poco entendible, incluso habiendo leído a aquel otro… cuando suceden esas cosas, la tensión a la que me refiero se pierde, los objetivos que los artistas habían puesto en sus obras —objetivos visuales y también teóricos, puesto que muchos artistas no sólo “hacen” con pericia técnica, sino que hacen porque ellos también reproducen esa tensión entre lo visual y lo filosófico en sus proyectos— no suelen acomodarse a la imposición teórica del comisario, que es tributaria de lo que ellos han entendido de aquel filósofo del que se habla en todos los másteres universitarios relacionados con el arte en los últimos años.

 

Y es que, para terminar, y respondiendo a la primera pregunta que me hacía al principio de este texto, yo creo que un comisario que trabaja con el arte contemporáneo debe haber leído a esos grandes pensadores a los que me he referido hasta aquí (con Žižek como síntoma), y a otros muchos, pero no se debe notar.

“Les mares no”: una gran novel·la sobre la maternitat desobedient

 

Quina sorpresa la novel·la Amek ez dute, de Katixa Agirre, que he llegit en la seva versió catalana, Les mares no (de Pau Joan Hernández, Amsterdam, setembre 2020). Més que una sorpresa és una successió de sorpreses. I no em refereixo a sorpreses narratives, a girs propis d’un relat que, com se suggereix a la contracoberta, podria fer pensar en una novel·la d’investigació arran de la mort de dos nens a mans de la seva pròpia mare. Les sorpreses que a mi m’han captivat provenen del fet que l’autora ens ofereix una mena de mirada centrípeta d’aquest fet inicial: va i ve; de vegades s’allunya de la mort dels nens, després hi torna; marxa cap a la situació personal de la narradora, i ho abandona per recuperar-ho més endavant; se submergeix en el passat on ella va conèixer a la mare d’aquells dos nens i, ben aviat, retorna al present... o, més ben escrit, a alguns dels presents que conformen el llibre.

 

Una novel.la plena de circumloquis molt ben travats; de registres narratius i temàtics que es van lligant de manera esplèndida.

 

I un d’aquests registres, que mai no deixa de tornar a les pàgines del llibre és el de la maternitat. Una visió de la maternitat allunyada de les convencions més estovades i mel·líflues de tenir fills. No fa gaire, en un article em referia a una operació similar: el disc que la cantant Lu Rois havia dedicat al procés de tenir el seu primer fill. Aquí, la literatura serveix per a fer fugir el lector de la concepció convencional de ser mare, que acaba convertint la dona en un objecte obedient que només té com a missió la cura dels seus fills. Els registres on l’autora de la novel·la s’escapa per aquests viaranys reflexius em semblen majestuosos; perquè lliguen perfectament amb tots els altres registres que, com he dit, conformen el relat, o els relats; però, més encara, perquè serveixen de contrapunt i subratllen una posició diria que política: no acusar mai el personatge que, al començament del llibre, sabem que ha ofegat els seus dos fills.

 

Aquí, les excursions literàries per aquesta reivindicació de la dona, independentment de si és mare o no, van obrint nous camins de comprensió en la pròpia novel·la. Quan Katixa Agirre s’atura en l’explosió hormonal que pateix el cos de la dona que ha parit i que ha de passar sola (per més acompanyada que estigui en el seu exterior); quan s’atura en la mala consciència que provoca l’entesa de la mare obedient si s’afarta del dolor que provocar donar el pit al nadó, o si arriba a pensar en les coses que s’està perdent a causa de la cura de la filla o fill que ha de tenir; quan la narradora es posa a imaginar les possibilitats de matar un propi fill que has parit més senzilles que la d’ofegar-los com fa la protagonista que va permetent (o exigint) aquestes reflexions que s’acumulen destrament a l’explicació del cas...

 

Hi ha un moment en què Agirre s’atura en la invenció de la “mare verge”, aquesta invenció (misògina, aclareix) en què l’obediència a una suposada puresa maternal arriba a la més altes cotes d’ignomínia.

 

“Si algú és mare, el sexe no pot interferir en la seva vida. Si una dona cau a les urpes del sexe, ja no és mare, és puta. Si és puta, no dóna vida; ben al contrari: probablement és perillosa, capaç de llevar la vida a qui calgui en el seu parany mortal. La que no és assassina, la que no és puta... aquesta és la mare: la que dóna la vida.” (pàgina 156)

 

Fa uns pocs anys, el Museu de Belles Arts de València va presentar una exposició magnífica, “Intacta Maria”, on podia veure’s com en l’època del Barroc la pintura espanyola havia descobert la manera de visualitzar aquest gran engany: col·locar Maria al damunt d’una mitja lluna (de vegades amb un conjunt de nens als seus peus, com en una versió de Sánchez Cotán), com apartant-la del món natural, convertint la dona en un ésser obedient i destinat només a la procreació “immaculada”, és a dir, sense catxar, sense ser puta, com apunta en el fragment del llibre.

 

M’agraden les novel·les no finalistes, que exigeixen al lector una llibertat per deixar-se atrapar per una xarxa de marques, no per una sola. Són novel·les, com aquesta, en què et prenen per un ésser intel·ligent, no manipulable o no més del que suposa tot exercici de creació, perquè la narradora és molt transparent i només ens demana que l’acompanyem en els seus circumloquis. Aquí, la novel·la es converteix en un mètode de coneixement nou. Com hauria de ser sempre l’art. Una sorpresa literària de primer calibre.

 

1 2 3 4 6