GUILLEM VILADOT NO ES MEREIX AQUEST OPROBI, SENYOR ARAGONÈS

 

 

 

La controvèrsia originada aquests darrers dies per la negativa de la Generalitat a commemorar el Centenari Guillem Viladot de manera oficial té moltes arestes. En voldria exposar algunes.

 

Però n’hi ha una d’incontrovertible: pel Departament de Cultura i per la Generalitat en pes (atès que les commemoracions oficials pengen de Presidència)

 

Guillem Viladot és una figura de segona categoria.

 

Ho demostra que, en la selecció de commemoracions oficials que ha fet el govern en matèria cultural, Viladot no hi aparegui. Però ho demostra encara més que, tenint en compte que aquesta exclusió ha estat rebuda com a una bufetada a Ponent i en molts sectors de la filologia i de la cultura catalana, va aparèixer ràpidament una plataforma que va redactar un manifest (el podeu llegir i signar aquí) al qual s’han adherit de moment més de mil cinc-centes persones (xifra gens menyspreable en un camp com el de la cultura i enmig de les festes de nadal). I va ser aleshores, i només aleshores, que el departament de Cultura va córrer a fer un comunicat lleig (un comunicat lleig és un comunicat fracassat) on venia a dir que no ens amoïnéssim, que se celebraria el centenari de l’escriptor de Ponent, però amb reduccions considerables. És a dir, ara passava a ser considerat un centenari de segona categoria.

 

Poques hores després, al web de la Generalitat es penjava una nota suplementària a la commemoració dels centenaris oficials en què es venia a dir que també (subratllo l’adverbi) es realitzaria una commemoració dels cent anys del naixement de Viladot atès l’arrelament del personatge a un territori català determinat. És a dir, que el Centenari Viladot es tindria en compte (també) però no de manera oficial.

 

I, a partir d’aquí, surten les arestes a les que em referia. Per començar pel final: resulta que el centenari Viladot es presenta per part de la Generalitat com de segona fila perquè només hagués estat important als territoris de Lleida. Ai, caram! Però, suposant que això fos veritat, Ponent no forma part de Catalunya? El que passa allà no transcendeix el marc estricte d’aquell territori?

 

No, no és veritat: ell no va circumscriure’s a la cultura local d’Agramunt (suposant que això no fos una cosa important en ella mateixa), o a la de les terres de Lleida. Per tant, s’infereix una veritat que fa basarda: al departament de cultura no saben qui va ser Viladot; en cas contrari, sabrien que va publicar a diverses editorials barcelonines, que va mantenir relacions intel·lectuals amb diverses personalitats catalanes (de Ponent o no) i internacionals, i que era un personatge d’ampli espectre que, vés per on, va decidir no viure a Barcelona de manera permanent (encara que hi va estudiar i hi tenia pis on acudia sovint, no sé si això pot comptar com a desgreuge).

 

Viladot amb Josep Maria Castellet, entre més

 

Si amb això no fos prou per a desacreditar un criteri tan centralista i provincià, fixem-nos que, entre els escollits a celebrar una commemoració oficial, es troba l’Ateneu Barcelonès, l’acció del qual és evident que ha tingut al llarg de la seva història un arrelament territorial selectiu, el de la ciutat de Barcelona; sobretot entre els membres de la burgesia barcelonina que n’eren socis i sòcies. Que l’Ateneu es mereix una commemoració oficial? És clar que sí. Igual com Viladot, i no a pesar que no visqués a Barcelona, sinó precisament perquè va escollir voluntàriament fer de Ponent una alternativa als cenacles culturals que dirigien Catalunya i que, pel que sembla, ho continuen fent.

 

Més arestes sobre la indignació que ha causat la decisió del departament de Cultura i de la presidència de la Generalitat. Una que suposa un problema endèmic que ja he començat a insinuar: l’oblit de la cultura sorgida de Ponent i, més encara, la de creadors que, com Viladot, són poc simpàtics amb el poder, el d’abans i el d’ara. Diguem-ho de manera clara:

 

Si Viladot no mereix la commemoració d’un centenari oficial, quin altre creador de Ponent s’ho mereixerà segons els criteris dels cenacles oficialistes, centralistes i miops?

 

Ens estan dient que només els qui publiquen als diaris de Barcelona són importants per la cultura catalana; que només si fas exposicions als centres d’art de Barcelona demostres rellevància? Aleshores, potser que en comptes de fer diaris i revistes a comarques; o de promocionar l’existència de centres d’art per tot el territori, millor que ho tanquem tot i, això sí, augmentem la fluència i la intensitat del transport públic per poder anar fins a la capital, allà on serem instruïts en les benevolències de la veritable cultura catalana, no la pagesa, ruca, desvergonyida i papissota.

 

I, per acabar, l’última aresta de totes. Que va de procediments. Sembla que la concessió de les commemoracions oficials es decideix a través d’una comissió de la qual no n’he pogut saber la composició nominal exacta (en això, la pàgina de la Generalitat és incomprensiblement inconcreta). Per cert, l’Ateneu Barcelonès forma part d’aquesta comissió i, ves per on, una de les commemoracions ha estat per a la insigne institució barcelonina. Ningú no hi veu algun problema ètic en què algú formi part d’una comissió que decideix premiar aquest algú? I en aquesta comissió també hi té vot Òmnium: potser també fora bo que aquesta institució que té seus per tot el territori (si no m’erro Òmnium La Segarra-Urgell ha votat a favor del centenari Viladot oficial, de primera categoria, signant el manifest a què he al·ludit abans; i Òmnium Lleida-Ponent, també) expliqués quina és la seva posició sobre l’afer. No trobeu? Per què la direcció “central” no ha sortit a defensar la commemoració oficial del centenari Viladot de manera inequívoca, al capdavall es tracta d’ampliar en un personatge més allò que s’havia previst.

 

En conclusió, han convertit una cosa lògica, que Viladot és un personatge interessant (l’any passat mateix es va veure a la Fundació Joan Brossa de Barcelona una exposició on això quedava en evidència), en un problema polític. I són els polítics els qui ho han d’arreglar sense excuses i comunicats que espatllen la cosa més del que ja ho està. Perquè si em permeteu un símil esportiu, a Barcelona han decidit unilateralment que Viladot és de segona divisió, i això no s’ha decidit al terreny de joc, ho han arreglat als despatxos. I als despatxos ho han de solucionar.

 

SENSE ELECTRICITAT? QUIN MÓN MÉS FRÀGIL QUE HEM CONSTRUÏT!

 

Quan marxi la llum, els pobres seran els menys perjudicats. Ells ja estan acostumats a la falta d’opulència lumínica, calòrica, comunicativa, dinerària i totes aquestes coses que, quan siguem a les fosques, notarem els privilegiats que encara podem anar a treure diners d’un caixer automàtic.

 

A les oficines bancàries ara ja no dispensen els nostres diners, aquells que presumptament custodien. És com si es quedessin els nostres sous, i quan anem a pidolar diners en metàl·lic ens deriven cap a unes màquines, que són a fora, al carrer; unes màquines que, quan es fonguin els ploms mundials, deixaran de funcionar. I els empleats de banca no sabran què fer sense ordinadors i tauletes, ja no sabran comptar bitllets com feien els seus predecessors en aquells bancs rudimentaris on, almenys, ens donaven els nostres doblers.

 

Quan marxi la llum, percebérem el fred que passa tanta gent a les ciutats i als pobles. Jo sóc un privilegiat: tinc llar de foc i estufes de llenya. I he amuntegat fusta per cremar, com cada any. I recordaré quan, abans de la calefacció, estaves calentó al costat del foc i, quan anaves a l’habitació, et glaçaves perquè els llençols ho estaven, de glaçats, per més que la mama encengués alcohol de cremar en una palangana per ambientar la cambra. A ciutat, la gent haurà de tornar al gas butà, perquè sense electricitat no funcionen les calderes de gas, i totes les comoditats elèctriques que han anat comprant no serviran de res.

 

La sanitat, sense llum, farà que els metges escoltin els pacients, no la malaltia. Perquè sense proves i més proves que no es podran fer, hauran de donar el millor d’ells mateixos, tocar i tocar, escoltar i escoltar. Com ja fan els mestres de primària, mai no ho han deixat de fer (les bones mestres, és clar) i no els farà res haver de treballar sense pissarres digitals, ni projeccions de vídeos educatius, tornaran al guix i a la pissarra tradicional, aquella meravella sobre la qual van escrivint-se coneixements que no s’esborren del tot.

 

Tampoc no funcionarà internet ni els mòbils (o funcionaran fins que durin les bateries), no podrem veure pel·lícules per la televisió o els monitors de tot tipus que hem estat col·leccionant, creant un cementiri d’aparells que renovem compulsivament, impulsats per les fàbriques que treuen models nous i deixen de protegir els vells. Aquestes fàbriques s’extingiran, els grans capitostos entraran en fallida, els oligopolis s’ensulsiaran, i la gent que hi treballa hauran de tornar a ser classe obrera i hauran de fer bons els pronòstics de Marx i Engels, millorant les pràctiques revolucionàries fracassades.

 

I l’art? Òndia, els escriptors hauran de tornar a escriure a mà (alguns mai no hem deixat de fer-ho, veritat, col·legues) o amb màquina d’escriure. I els artistes visuals s’hauran de reinventar: s’han acabat les instal·lacions audiovisuals, l’alta tecnologia que algunes vegades necessita d’un suport extern perquè entre la idea de l’artista i la seva resolució no hi ha prou destresa. No, no vull dir que s’hagi de tornar a la pintura de cavallet, a l’escultura de marbre. No, us ho demano de genolls: no cal tornar als paisatges i als retrats a la llum d’una espelma, no cal fixar-se amb la història de l’art sagrada (més aviat, sacralitzada) que ens han venut, que hem venut dia rere dia. Potser, sense llum, l’art ha de ser al carrer. I reinventar-se cada dia.

 

I, tanmateix, ningú ha de patir, excepte els pobres que ja no saben què és treure diners dels caixers ni connectar-se a internet ni fer-se proves mèdiques complexes ni llegir un bon llibre a la llum d’una làmpada de leds... Les companyies elèctriques i els governs que les sustenten segur que ja estan inventant noves fórmules per a tenir-nos a tots amb l’enteniment ben embegut.

 

AIXÒ NO ÉS CENSURA, PEYU (La cultura de la riota, encara)

 

Quin enrenou que s’ha muntat amb la denúncia de l’humorista Peyu perquè TV3 havia decidit eliminar un gag del seu programa “Bricoheroes”! I uns es posen al seu favor i uns altres a favor del director de la televisió (posar-se a favor de Vicent Sanchis ha de fer molt mal de ventre) perquè el gag és masclista.

 

Jo voldria dir que, al meu parer, ni l’un ni l’altre. Perquè, en realitat, aquí no n’hi ha hagut de censura. Censura és el que ha patit Valtonyc (que s’ha hagut d’exiliar per no entrar a la garjola), o Pablo Hasél (que és a la presó), o tots aquells artistes visuals que no han acceptat imposicions i han retirat les seves obres d’un galerista o d’un museu, o tots aquells escriptors que han marxat d’un diari quan els seus manaires volien treure parts dels seus articles (d’això La Vanguardia i El País, en saben molt)...

 

Però denunciar una censura i acceptar continuar treballant en la mateixa empresa que t’ha censurat és fer-se passar per un heroi quan, en realitat, has acceptat dòcilment allò que tu dius amb altisonància que és inadmissible. Si continua treballant a TV3 i guanyant-se la vida del diner públic, seria millor que no parlés de censura, per no fer el joc brut davant de tots aquells que, elles i ells sí, no accepten censures de cap classe, i/o n’han patit les conseqüències.

 

Cal recordar que Peyu denunciava la presumpta censura i hores després Sanchis anunciava que el programa “Bricoheroes” tindria una nova temporada. Va, home, això sembla un gag, un molt millor que el que se sol veure per TV3.

 

Del fil de tuïts del Peyu es desprenia una altra cosa: que ell està pagat molt de si mateix, que pensa que el seu humor és tan bo que ningú pot retreure-li cap defecte i, menys encara, eliminar-ne alguna part. Potser si fos capaç de mantenir una certa distància amb el seu propi treball hauria vist que el seu gag, en realitat, més enllà de consideracions ètiques, era molt fàcil, d’una certa banalitat.

 

I això no és culpa d’ell, només n’és partícip actiu: ja fa anys que vaig publicar un article on deia que la televisió pública catalana (i la conselleria de cultura de la Generalitat) estava tendint a la banalització de tot a través del que jo anomenava la cultura de la riota. I la cosa ha empitjorat. Perquè hi ha un seguit de professionals que s’han arrapat als mitjans de comunicació públics a partir del supòsit que “fan riure” i que són capaços de fotre-se’n de tot i de tothom. Però això no és cert. En primer lloc, només riuen i volen fer-nos riure d’unes mateixes coses i d’uns mateixos personatges. Però mai van al fons per fer trontollar la passivitat de la societat catalana (quan no té un enemic exterior), com han fet tradicionalment els grans còmics i pallassos. Mai no fan res que permeti que els censurin de debò, no aquesta mala broma d’ara.

 

En segon lloc, aquesta cultura de la riota ha pres un mecanisme molt pervers: ells riuen les seves pròpies gràcies, i els qui estan al seu voltant (en els estudis de Catalunya Ràdio o en els platós de la televisió) esclaten a riure, també. Ells amb ells es coronen. I es pensen tots plegats que tothom que els escolta o/i els veu riuen amb ells, però aquesta llei és indemostrable. Fa uns anys Peyu va venir al nostre municipi en solitari: dalt de l’escenari no tenia ningú que li rigués les gràcies i quedaven en evidència les seves limitacions humorístiques (això és una opinió que no cal que compartiu, la resta són afirmacions que poden demostrar-se).

 

En resum, la censura és una cosa que malauradament existeix. I la llibertat d’expressió és una llibertat que sempre està vigilada, ho sabem de fa anys els qui escrivim, els qui muntem exposicions, ho saben els artistes i els dramaturgs. Però això del Peyu no va ser cap censura, bàsicament perquè ell s’ha plegat a les directrius dels qui manen. Encara que després hagi volgut fer molt soroll per les xarxes. Quina pena!

L’ART TAMBÉ POT SER UNA FESTA (GUSTATIVA)

L’ART TAMBÉ POT SER UNA FESTA (GUSTATIVA). DIEGO REY INTERPRETA LA POESIA CONCRETA DE GUILLEM VILADOT

 

 

(En español, debajo)

 

Un escrit d’urgència (i conseqüentment curt) per explicar que avui mateix s’inaugura una exposició de Diego Rey a la fundació Lo Pardal d’Agramunt. El museu Lo Pardal mostra, estudia i divulga l’obra poètica i objectual de Guillem Viladot, un personatge realment interessant en el paisatge de l’art català de la postguerra que, entre més, va contribuir a convertir Catalunya en un focus primordial en la concepció i expansió de la poesia concreta, al costat de Joan Brossa i Josep Iglesias del Marquet. Fa mesos Eduard Escoffet ho va ensenyar i estudiar en l’exposició La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental (Fundació Joan Brossa) i la Fundació Lo Pardal està portant un programa d’exposicions i de recerca en què cada vegada veiem com la figura de Viladot agafa un relleu transcendent, a pesar —i aquesta adversativa és molt pertinent— que ell no treballés des de Barcelona, sinó que convertís Agramunt en el seu lloc d’acció i creació.

 

Diego Rey ha concebut la seva exposició LA PALABRA SABE - Diàlegs des del territori (que podrà visitar-se a Agramunt fins a mitjan gener de l’any vinent) com a una reinterpretació del treball de Viladot amb la poesia concreta. Tot i que ell prové de l’àmbit de la pintura, havia estat professor de belles arts a l’Argentina, ha fet una cosa que no tots els artistes contemporanis volen o saber fer: aclimatar els seus projectes al lloc on han d’exhibir-se. I els resultats són esplèndids. I per diverses raons que, per anar acabant (he promès brevetat), diré amb frases curtes i mostraré amb algunes imatges del muntatge inacabat que en cap cas permeten no anar fins a Agramunt per visitar l’exposició “in situ”. (Entre d’altres coses, per a no perllongar l’aïllament de tots els projectes tan interessants que es realitzen lluny de la metròpolis, como ja li va passar a Viladot i a tants d’altres creadors.)

 

  • Diego Rey ha estudiat els processos de Viladot quan feia poesia concreta (el seu joc i aïllament dels elements bàsics de la poesia: les lletres i els signes ortogràfics) i els ha reinterpretat amb elements que ja usava Viladot (els abecedaris que s’enganxen dels letraset transfer, per exemple, que encara existeixen) i, alhora, hi ha incorporat noves maneres de jugar amb les lletres i amb els suports on col.locar-les.

 

  • Un dels suports que sobresurt en aquest treball és el torró, un menjar tan estretament lligat a Agramunt. En aquest cas, la col·laboració de Torrons Vicens ha estat sorprenentment interessant: s’han involucrat en un projecte que uneix l’art, la poesia i la gastronomia. El títol de l’exposició “la palabra sabe” (una homonímia inexistent en català) suggereix molts dels camins semàntics que explora Diego Rey: la paraula aporta coneixement i, inserida en el torró, també juga amb les sensacions olfactives i gustatives.

 

 

  • Finalment, una menció especial als globus de lletres (és clar, no podien ser més que lletres, aquesta unitat mínima de significació), un altre suport que atorga a la sala d’exposicions un ambient de joc i, per què no?, de festa. Ho he repetit moltes vegades: de vegades els artistes (i els crítics d’art, és clar) es posen tan circumspectes, tan seriosos o metafísics que no permeten que ens apropem a la seva obra des d’una sintonia reflexiva, sí, però també animada, que una cosa no treu l’altra. I l’exposició a Lo Pardal ho evidencia:Diego Rey ha concebut una exposició amb múltiples registres conceptuals i d’exhibició (el torró, el vídeo, el paper amb una importància lògicament extrema, els globus, els ventiladors que airegen la paraula…) que ens arrapa i no deixa que sortim de la sala sense, almenys, un somriure.

 

 

(Español)

 

EL ARTE TAMBIÉN PUEDE SER UNA FIESTA (GUSTATIVA)

DIEGO REY INTERPRETA LA POESÍA CONCRETA DE GUILLEM VILADOT

 

 

Un escrito de urgencia (y consecuentemente corto) para explicar que hoy se inaugura una exposición de Diego Rey en la Fundació Lo Pardal de Agramunt. El museo Lo Pardal muestra, estudia y divulga la obra poética y objetual de Guillem Viladot, un personaje realmente interesante en el paisaje del arte catalán de la posguerra que, entre más, contribuyó a convertir Cataluña en un foco primordial en la concepción y expansión de la poesía concreta, junto a Joan Brossa y Josep Iglesias del Marquet. Hace meses Eduard Escoffet lo enseñó y estudió en la exposición La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental (Fundació Joan Brossa) y la Fundació Lo Pardal está llevando un programa de exposiciones y de investigación en el que cada vez vemos como la figura de Viladot adquiere una relevancia trascendente, a pesar -y esta adversativa es muy notable - que él no trabajara desde Barcelona, ​​sino que conviertió Agramunt en su lugar de acción y creación.

 

Diego Rey ha concebido su exposición LA PALABRA SABE - Diálogos desde el territorio (que podrá visitarse en Agramunt hasta mediados de enero del año próximo) como una reinterpretación del trabajo de Viladot con la poesía concreta. Aunque él proviene del ámbito de la pintura, había sido profesor de bellas artes en Argentina, ha hecho algo que no todos los artistas contemporáneos quieren o saben hacer: aclimatar sus proyectos al lugar donde deben exhibirse. Y los resultados son espléndidos. Y por varias razones que, para ir terminando (he prometido brevedad), diré con frases cortas y mostraré con algunas imágenes del montaje inacabado que en ningún caso permiten no ir hasta Agramunt para visitar la exposición "in situ". (Entre otras cosas, para no prolongar el aislamiento de todos los proyectos tan interesantes que se realizan lejos de la metrópolis, como le pasó a Viladot y a tantos otros creadores.):

 

  • Diego Rey ha estudiado los procesos de Viladot cuando componía poesía concreta (su juego y aislamiento de los elementos básicos de la poesía: las letras y los signos ortográficos) y los ha reinterpretado con elementos que ya usaba Viladot (los abecedarios que se pegan desde los letraset transfer, por ejemplo, que todavía existen) y, al mismo tiempo, ha incorporado nuevas maneras de jugar con las letras y con los soportes donde colocarlas.

 

 

  • Uno de los soportes que descuella en este trabajo del artista es el turrón, un manjar tan estrechamente ligado a Agramunt. En este caso, la colaboración de Torrons Vicens ha sido sorprendentemente interesante: se han involucrado en un proyecto que une el arte, la poesía y la gastronomía. El título de la exposición "La Palabra sabe" (una homonimia inexistente en catalán) sugiere muchos de los caminos semánticos que explora Diego Rey: la palabra aporta conocimiento y, insertada en el turrón, también juega con las sensaciones olfativas y gustativas.

 

 

  • Finalmente, una mención especial a los globos de letras (por supuesto, no podían ser más que letras, esta unidad mínima de significación), otro soporte que otorga a la sala de exposiciones un ambiente de juego y, ¿por qué no?, de fiesta. Lo he repetido muchas veces: a veces los artistas (y los críticos de arte, claro) se ponen tan circunspectos, tan serios o metafísicos que no permiten que nos acerquemos a su obra desde una sintonía reflexiva, sí, pero también animada, que una cosa no va en contra de la otra. Y la exposición en Lo Pardal lo evidencia: Diego Rey ha realizado una exposición con múltiples registros conceptuales y de exhibición (el turrón, el video, el papel con una importancia extrema, los globos, los ventiladores que airean la palabra…) que nos atrapa y no deja que salgamos de la sala sin, al menos, una sonrisa.

 

 

 

ESCRIDASSAR COLAU O ESCRIDASSAR ELS NOSTRES

 

Jo no hi era, però diuen que, a la festa major de Gràcia, la gent que havia anat a escoltar el pregó de Jordi Cuixart va escridassar Ada Colau i no va deixar que l’alcaldessa de Barcelona digués el que se suposa que anava a dir. També diuen les cròniques que, aleshores, Cuixart va tornar a agafar el micròfon i va fer una defensa de les “lluites compartides i de sumar més”, i va afegir que Colau, Eloi Badia (també de Barcelona en Comú) i Ferran Mascarell (regidor de JuntsxCat) “tots formem part d’un sol poble. No ens deixem dividir.”

 

Jo no hi era i em sap greu parlar d’uns fets a partir del que diuen uns altres, perquè les coses viscudes són diferents de com te les expliquen. Però fora dels matisos del que allà passés, m’atreveixo a fer unes breus consideracions.

 

  1. No és massa arriscat suposar que els qui van escridassar Colau són independentistes. I que, segons la lògica d’un cert independentisme radical (qui sap si fonamentalista), tots aquells que no són independentistes mereixen els nostres crits i els nostres insults. Poca cosa importa que, entre l’àmbit no independentista, Colau o els Comuns hagin representat les posicions més properes al respecte democràtic, a una defensa d’un referèndum. Ja sé que aquestes posicions sempre han estat tèbies, que està governant amb els socialistes (sí, els entusiastes del 155 i de la repressió policial) i que va acceptar els vots de Manuel Valls quan havia promès que no ho faria. I moltes coses més (*). Però escridassar Colau, insultar-la i desmerèixer la legalitat del seu càrrec s’ha convertit en un esport massa fàcil de practicar.
  2. Des que Pere Aragonès va ser investit president de la Generalitat, trobo que escridassar Colau ha esdevingut una fugida (o un esport) de poca solvència intel·lectual i política. Quants dels qui critiquen l’alcaldessa de Barcelona, i estan disposats a dedicar-li quatre crits, faran el mateix amb els dirigents d’ERC i de JuntsxCat que en les darreres setmanes ens han indicat quin camí volen seguir: a) ampliació de l’aeroport d’El Prat (els únics que s’han oposat a aquesta immundícia han estat la CUP i els Comuns); b) donar diners públics (19 milions) perquè al Circuit de Catalunya s’hi corri la Fòrmula 1; c) proposar de fer unes olimpíades d’hivern per mantenir els fastos que enriqueixen els rics i empobreixen els pobres; d) i, entre més, en el terreny independentista, reduir la lluita col·lectiva a un record molest i situar-se en un neoautonomisme que permet fotografies amb el monarca espanyol.
  3. Detesto els messianismes: he perdut amistats amb els fanàtics irredempts de la Colau, però resulta molt inconsistent que els qui critiquen que Colau governi amb Collboni no diguin res del pacte que JuntsxCat manté amb els socialistes a la Diputació de Barcelona (amb la seva presidenta, l’alcaldessa de L’Hospitalet, imputada en un judici pel mal ús de subvencions públiques). Encara una comparació més crua: alguns han fet befa de les llàgrimes que Ada Colau va vessar l’altre dia a Gràcia; segurament són els mateixos que es van entendrir quan, en el començament de la pandèmia, Alba Vergés va plorar en referir-se a la seva família confinada a la zona d’Igualada.
  4. Sobre l’actuació de Jordi Cuixart, més que una afirmació, un dubte expressat des de l’admiració per la seva fortalesa i la seva dignitat davant de Marchena i els seus sequaços. No creu que el seu bonisme acaba per girar-se en contra d’allò que persegueix? Un dia es va abraçar amb Miquel Iceta (òndia, aquell que va anar a una manifestació amb Millo, Arrimadas i molts d’altres filibusters de la constitució); l’altre dia defensa Ferran Mascarell, un personatge arrapat als càrrecs públics des de temps immemorials; i, per acabar-ho d’arrodonir, en sortir a defensar Ada Colau estava condemnant la llibertat de la gent a cridar a qui vulguin. Encara que a mi em sembli massa fàcil endur-se per aquesta pràctica de callar davant dels teus (que se suposa que són els teus i t’estan representant) i esbravar-te davant d’aquells que et penses que és l’enemic.

 

* Si heu arribat fins aquí, vull assenyalar que he escrit en contra de la política d’Ada Colau i dels Comuns en múltiples ocasions, tant en el meu blog com a VilaWeb, especialment per les seves ànsies de tocar poder i, sobretot, per les seves nefandes polítiques culturals. Ho subratllo perquè no cal que em vinguin els anticolauistes a donar-me lliçons: en el meu pensament està que primer cal netejar les teves trinxeres, abans de disparar en contra de la contrària.

ART PÚBLIC A BELLTALL. L’ESTILITA DE MATEO VILAGRASA

 

Les ciutats —i les rotondes de les carreteres— estan acostumades a impregnar-se d’art públic o art urbà. Em refereixo a escultures posades en places i parcs que poden ser antigues o encàrrecs contemporanis. Ara, en parlar d’això, tinc la temptació de parlar d’aquests encàrrecs, de la poca originalitat dels polítics i dels artistes a l’hora d’engalanar les ciutats, de la repetició que es produeix, del decorativisme pel decorativisme en què es cau, de l’amiguisme polititzat que succeeix, però no és el motiu d’aquest escrit.

 

Des de fa unes setmanes que Belltall s’ha vist enriquit per la presència d’una escultura, dalt de la carena, en el camí a Forès. El seu autor és Mateo Vilagrasa, un artista que va morir l’any 2018 a La Cardosa, ben a prop de Cervera. En aquest poble de la Segarra va passar els darrers anys de la seva vida i ara hi roman la fundació que porta el seu nom i que, per mitjà de la Montse Gomis, vetlla per la difusió de l’obra d’aquest artista i pensador que va tenir una llarga trajectòria en el món cultural.

 

Precisament, ha estat la Fundació Mateo Vilagrasa la que va posar-se en contacte amb l’ajuntament de Passanant i Belltall per proposar-los de situar un dels “estilites” que va crear l’artista en el nostre municipi, d’acord amb el projecte de posar unes quantes d’aquestes escultures enlairades en els camins que configuren la ruta del Cister. La Fundació Mateo Vilagrasa ha pagat totes les despeses de la col·locació, la qual ha estat possible gràcies a la generositat dels propietaris d’aquella petita parcel.la de terreny, de ca la Llúcia. Una concentració d’esforços, ha permès que d’ara en endavant tinguem aquesta escultura ben a prop del poble, a la cruïlla entre el camí a Forès i el que porta a Belltall. I jo, si em deixeu que ho digui, estic content.

 

Ja sé que això de l’art permet o exigeix totes les opinions. Sortosament, no és una religió i no tenim preceptes inamovibles ni capellans que ens obliguin a practicar la fe en uns gustos determinats. M’imagino que hi haurà belltallencs que trobaran un desencert que l’ajuntament hagi permès que es col·loqui l’escultura en el seu emplaçament. Però quan dic que jo estic content no és perquè l’estàtua m’agradi o no m’agradi, això dels gustos és una baralla inútil i interminable.

 

El que a mi em sembla bo és que l’estilita passi a formar part del nostre paisatge. Perquè serà un contrast des de la contemporaneïtat de l’art. Vilagrasa no va concebre una escultura realista d’aquelles de bronze que trobem en tantes ciutats catalanes; ben al contrari, les faccions d’aquest home —o, per què no?, dona—, ajupit dalt d’una columna fuig de la representació minuciosa; més aviat és com una subtil invitació al pensament, a la introspecció que els nostres paisatges permeten. O potser exigeixen.

 

Davant de la monumentalitat dels aerogeneradors que circumden el nostre territori, que l’envaeixen i el determinen (i més que en volen posar, i més alts i més invasors), ara, quan sortim a passejar, ens trobarem aquesta figura, que ens remet als estilites dels quals parla la història, uns anacoretes que s’allunyaven del món. Perquè aquella idea bucòlica que diu que el món rural, a pagès, viu aïlla de la civilització és una fal·làcia. És possible que fa molts anys això pogués ser cert, aquells temps en què els territoris inexplorats no calia anar a buscar-los a l’altra punta del món, sinó que els tenies al tir d’una pedra. Però ara tothom està connectat d’una manera o d’una altra amb la resta de l’orb. EI, en aquest context, el nostre estilita, el de Belltall, ens convida a pensar en un nou món, on l’art contemporani i el paisatge ens facin més lliures.

 

Joan Miró en los tiempos del arte

Este es el primer capítulo del catálogo/libro "Joan Miró. Orden y desorden", con motivo de la exposición homónima que comisarié en el IVAM en 2018.

La obra de Joan Miró está viva. Y él sigue vivo a través de ella. No son afirmaciones surgidas desde una visión exaltada y romántica de lo sublime del arte. Todo lo contrario. El paso del tiempo puede ser un lastre para muchos artistas, que son colocados en el museo como una especie de mausoleo, propicio para la veneración, para el culto del arte como algo sagrado y, por tanto, acrítico, domesticado, en fin, sumiso. Todo es susceptible de ser colocado en una especie de nicho de la cultura, en un cementerio, sólo depende de la propuesta de la institución y de la actitud del público. Se trata de aquella operación que Adorno y Artaud denunciaron, desde posiciones tan distintas como sus trayectorias intelectuales indican, cuando André Breton, tras la Segunda Guerra Mundial, decidió colocar el Surrealismo en el seno del sistema y desposeerlo de toda aquella carga de contestación que lo había caracterizado en los años de su vigencia.[1]

 

Miró suele ser interpelado a partir de la devoción que el sistema artístico profiere por todo lo viejo. El pasado artístico es al que recurre la institución, por ejemplo, los museos enciclopedistas, también cierta academia universitaria, para iniciar un gran simulacro: aparentar su interés por la cultura para desposeerla de todo punto de controversia, de anomalía, del descrédito de la propia institución —de las instituciones— que las obras pudieran contener en el momento de su gestación. O que pueda haber sido descubierta en su recepción posterior. La eternidad del arte, por tanto, lo sublime de la creación, en su comprensión como algo sagrado, propenso al éxtasis, alejado de la racionalidad. Leonardo ya lo había apuntado, "La belleza perece en la vida pero es inmortal en el arte". Y, si es inmortal, es también contemporánea. Hannah Arendt viene a decir algo similar desde el pensamiento moderno en su texto “La permanencia del mundo y la obra de arte”. El arte no está pensado para ninguna cosa práctica, no es estrictamente necesario para la vida de los ciudadanos, no ha sufrido ninguna erosión, ningún debilitamiento y, en palabras de la pensadora, “debido a su sobresaliente permanencia, las obras de arte son las más intensamente mundanas de todas las cosas tangibles”. Arendt, sin embargo, no nos avisa del peligro de esa ecuación: la absorción de esa presunta intemporalidad siempre se ejerce desde la institución, desde la obediencia hacia aquel arte que parece eterno y, por tanto, indiscutible.[2]

 

Sin embargo, la obra de Miró nos permite romper ese simulacro, retornarla a un estadio previo a la neutralización a la que se refería Adorno, a su absorción o fagocitación por el sistema: el bienestar, el deleite, el elogio sin mesura. Sacar su obra del sepulcro, del museo entendido como cementerio en el que las obras exhiben aquella supuesta “belleza inmortal” leonardesca, la cual puede —o suele— ser, al mismo tiempo, un motivo de comodidad, de simple agrado, cuando no de absoluta molicie. ¿Quizá no toda la obra de Miró puede servir para actualizarla, para activar el germen de molestia, de desagrado o de desazón que podemos encontrar en tantas de sus composiciones? Es posible. Parece que el mundo cultural ha acabado por asimilar el contratiempo que el imaginario mironiano despertó durante tanto tiempo. Y que puede seguir —sigue— despertando, no nos engañemos, en muchos individuos a los que Miró les incomoda, pero les cuesta manifestar su contrariedad frente al peso de la institución, el peso de esa eternidad del arte que ha decidido abrazar en su seno a Miró.

 

Sí, en este estadio de desactivación cultural, de sacralización del arte, es notoria la dificultad de rascar en su trayectoria para encontrar las sucesivas muestras de ruptura que observamos en su obra o en las que él mismo insistió verbalmente. Por ejemplo, en 1931, en una entrevista publicada en España, en la que exponía su propósito de destruir el statu quo del mundo del arte.

 

[… yo no sé a dónde vamos; lo único cierto para mí es que me propongo destruir, destruir todo lo que existe en pintura. (1931)]

 

O, años antes, cuando profirió su famosa frase “Je veux assassiner la peinture”, aparecida públicamente por primera vez en un libro de Maurice Raynal, Anthologie de la peinture en France de 1906 à nos jours (Editions Montaigne, París, 1927), en el que el crítico ya auguraba una cierta paradoja que acompañaría al artista durante toda su obra: “Por lo que respecta a sus intenciones surrealistas, Miró se convertirá sin duda en pintor para contrarrestar su espíritu netamente antipictural.” El empeño puede ser difícil, pero debemos intentar combatir el uso del tiempo que se realiza por parte de las instituciones artísticas.

 

Parto de una hipótesis algo —lo reconozco— arrogante: Miró suele ser más moderno que sus intérpretes. No todos, sin duda, e incluyo en el diagnóstico muchos de mis estudios sobre el artista, ¿cómo no?. Lo peor que le puede suceder a un artista como él es que le momifiquemos. Que las instituciones museísticas, que la academia (la universidad, la historiografía oficial, los críticos y comisarios) sitúen su obra en las coordenadas plácidas del arte que no quiere incomodar. En las visitas por los museos artísticos del mundo solemos buscar el “reconocimiento”, asentir frente a las verdades que esas instituciones han sentenciado; pero deberíamos buscar el “conocimiento”, la libertad de análisis y de juicio frente a cualquier obra artística, frente a cualquier fenómeno visual. En esa libertad se incluye, también, el rechazo: ese rechazo que Miró ha tenido durante tantos años a cuestas con la supuesta simplicidad o facilidad de su obra, de la que él se sentía tan orgulloso. Esta experiencia estética, la que permite al sujeto una libertad total, la que busca el conocimiento directo interrogando a la obra y no la que se sitúa sumisa frente al “reconocimiento” que le han dicho que debe practicar, es la real; la otra, es un sucedáneo encorsetado y disciplinado.[3]

 

Fundidas en cobre, mis esculturas serían —con raras excepciones— una cosa muerta o de museo. (1941-1942)

 

 

Hay trayectorias artísticas que, por muy contemporáneas —o, mejor, coetáneas— que sean, parecen destinadas a situarse en la estela de los grandes nombres del arte, aquellos que los museos enciclopedistas muestran desposeyendo a sus obras del posible contenido contestatario que en el momento de su nacimiento pudieran poseer. Pero existen algunos autores que, contrariamente, tienen una permanente contemporaneidad y su lugar no parece ser —no parece serlo aún, al menos— la eternidad contemplativa de los museos, entendidos como almacén neutral del patrimonio de la humanidad. En ocasiones, parece difícil salvar a Picasso de ese proceso de neutralización, de endiosamiento de su obra. ¿Cuántas personas de ideologías contrarias al espíritu de defensa de la República española, en virtud de la cual Picasso realizó su Gernika, visitan diariamente el santuario en el que el Museo Reina Sofía ha convertido la sala dónde se muestra el cuadro? La mayoría de la población ve como normal, en función de esa sacralización que el tiempo otorga al arte, desposeyéndolo de su posible propósito de colisión, que un museo que lleva el nombre de una reina acoja a una pintura nacida para defender a la República española, a las antípodas de cualquier monarquía.

 

Joan Miró, sin embargo, es un artista cuya carga “explosiva” se mantiene intacta. O, al menos, su obra nos permite intentar presentarla, no como algo necesariamente sacralizado, sino como una obra actual, como un proyecto cultural tan percutiente como algunos de los artistas de hoy más comprometidos con lo contemporáneo. La institución o ciertas instituciones lo quieren situar en la estela del arte más acomodado, pero en esta exposición podemos demostrar que el artista aún puede ejercer sobre el espectador el “choque” al que Miró se refería como objetivo principal de su obra frente a los que la observaban. Él no fue un artista político, en sentido estricto (en la exposición “The Ladder of the Escape”, organizada por la Tate, planteábamos un compromiso muy firme por su parte, pero es evidente que no era un activista), pero siempre defendió que su obra no debía pasar indiferente a la mirada, su intención era —digámoslo así— perturbar, activar, revelar o transformar algo en la mirada del espectador. La obra de Miró debe, en primer lugar, violentar en un grado u otro al espectador.

 

[Ejercitarme también para ir más allá de la pintura de caballete, que se propone una finalidad mezquina, y acercarme, mediante la pintura, a las masas humanas, en las que nunca he dejado de pensar. (1976)]

 

Hay artistas contemporáneos que ya nacen encaminados hacia su consagración, con una obra sumisa que es ensalzada por todos los agentes del mercado artístico y con un camino que lleva directamente a su bendición en los grandes centros culturales. Sin embargo, ¿la obra de Miró no permite —o incluso exige— que le saquemos aunque sea momentáneamente del altar en el que le hemos sumido?, ¿no deberíamos comprobar, antes de proclamar su retiro junto a las grandes piezas del pasado, si su obra o, al menos, una parte de su obra sigue dialogando con nuestra sociedad, si su creación continua violentando a algunos de los agentes del sistema artístico actual? ¿Debemos encerrarlo ya en el sepulcro o en los sepulcros en los que se confina toda la historia del arte, desde las pinturas de Pompeya hasta las últimas adquisiciones del MoMA?

 

_________________________

[1] T.W. Adorno se referia en su Teoría estética al concepto de neutralización, “el precio social de la autonomía estética, porque una vez que las obras están sepultadas en el panteón de los bienes culturales, resultan dañadas en su contenido de verdad y en ellas mismas”, en palabras de Gerard Vilar [http://www.uma.es/contrastes/pdfs/MON2008/13_Vilar_Estetizac.pdf.], quien destaca que el ejemplo más inmediato de neutralización para Adorno es, precisamente, el surrealismo. Por su parte, Artaud se negaba en redondo a participar en una exposición conmemorativa del surrealismo que estaba montando Breton y llegaba a decir que “expuesto, el objeto es castrado”. Antonin Artaud, Cartas a André Breton, Pequeña Biblioteca Calamvs Scriptorivs. Barcelona-Palma: 1977.

 

[2] Cf. Fina Birulés & Àngela Lorena Fuster (eds.), Hannah Arendt. Más allá de la filosofía: escritos sobre cultura, arte y literatura, Madrid: Trotta, 2014. He desarrollado el tema del arte como elemento de sumisión en el texto “¡Huir de la obediencia! Los tiempos del arte y el poder”, Nómade. Arte y pensamiento, 7 de junio de 2015 [http://www.espacionomade.com/es/numero/el-tiempo-en-las-instituciones/expo/huir-de-la-obediencia/].

[3] “Hay un verdadero saber que sabe y un falso saber que ignora. El falso saber esclaviza, el verdadero saber libera”, ha sentenciado Jacques Rancière, “Pensar entre las disciplinas: una estética del conocimiento”, publicado originariamente en la revista Inaesthetik, junio de 2008. [https://desarquivo.org/sites/default/files/ranciere_disciplinas_268.pdf].

A PROPÒSIT DE LA CAPELLA SANT ROC DE VALLS

 

A propòsit de la conversió de la Capella de sant Roc de Valls, antic espai dedicat a les arts visuals, en un centre que recollirà la memòria (vull pensar que la memòria activa) del gran compositor Robert Gerhard, he escrit aquestes consideracions.

Respecto moltíssim les opinions que han expressat crítics i artistes, i les campanyes (minoritàries, com tot el que passa en el nostre ambient cultural, ai las!) que reclamen que la Capella continuï amb la seva programació d’art contemporani. No faig retòrica, hi ha moltes amigues i amics estimats que pensen així. Per tant, la meva pretensió amb aquest text no és la confrontació (l’enemic és a una altra banda, i en aquest assumpte de Valls jo no el sé detectar), sinó la reflexió.

 

1.

Us heu preguntat per què des de Valls no ha sorgit (almenys fins al moment en què escric aquestes ratlles) cap demanda que la Capella de sant Roc continuï sent un espai dedicat a l’art contemporani? Si aneu al mercat setmanal de Valls, els dimecres, i pregunteu a la gent de la ciutat i dels pobles veïns, no cal que us expliqui que només un percentatge baixíssim sabrà que allà fa vint anys que s’hi fan exposicions. (En canvi, tots sabran sobre les disputes entre la colla Joves i la Vella dels Xiquets castellers.)

 

Procuro no ser demagògic. Però del territori estant, també des de la centralitat de Barcelona, fa temps que es veu que el repte dels directors dels centres d’art perifèrics és aconseguir crear un nucli local al voltant d’aquell centre. Això com a primera prioritat. No estic parlant de xifres altes d’assistents, ja sabeu que no sóc resultadista. Em refereixo a tendir en primer lloc a engalipar als artistes (poetes, músics, teatrers i, entre més, també artistes visuals) que viuen a prop d’aquell centre. I engalipar, sobretot, un públic local. Per evitar aquella pràctica tan insultant pels autòctons que consisteix en no inaugurar una exposició fins que arriba un autocar ple gent de Barcelona que, invariablement, farà lloances desmesurades d’allò que s’inaugura, la majoria de vegades un artista que viu molt lluny d’on està situat el centre en qüestió.

 

2.

Si mireu la programació de la Capella en el seu web (arrenca l’any 2006, però la cosa venia d’abans) i us entreteniu a enumerar noms de curadores/rs i d’artistes que hi han participat, l’elenc és formidable. S’assembla molt als mateixos artistes que porten amb ells a tot arreu moltes de les curadores i curadors del país, sigui a Barcelona o a fora de Barcelona. Però, aleshores, quina significació té que a Valls (o a qualsevol altre indret de la Catalunya allunyada del monstre capitalí) hi hagi un centre d’art contemporani? Que es pugui veure el que fan al centre i la perifèria n’estigui assabentada? Però això els més interessats ja ho fan, perquè agafen el cotxe i/o mirem la premsa i/o consultes les xarxes.

 

Quants comissaris i quants artistes, quan han tingut l’encàrrec de programar o d’exposar a la Capella, s’han interessat prèviament per les circumstàncies particulars (culturals, econòmiques, socials... agrícoles, caram!) d’allà on van? En el llistat d’exposicions, veureu que efectivament n’hi ha algunes, d’artistes, que ho van fer, amb més intensitat o menys, però van tenir la preocupació d’integrar el seu discurs (el seu missatge, com ho vulgueu dir) amb la població a qui es dirigien. Per no dirigir-se només als qui viatjaven des de Barcelona i rodalies a veure el que allà s’exposava i aprofitar per fer una calçotada (va, no us enfadeu, és una broma; o una mitja broma). En el començament de la programació inventariada hi trobareu projectes en què els creadors van saber que anaven a Valls i van treballar el seu projecte en funció de Valls: Jordi Boldú, Mariona Moncunill, Ana García-Pineda, Jordi Mitjà, Julio Arriaga, Efrén Alvárez... N’hi ha més, però també trobem molts i molts projectes que valien tant per Valls com per Cornellà de Llobregat, per entendre’ns. I això és legítim, és clar, hi ha coses que el món urbà i el món rural comparteixen. Però qui sap si la gent de Valls ho ha entès així.

 

3.

Jo lamento que es tanqui la Capella de sant Roc com espai expositiu. Però el que no faré —i més tenint en compte algunes de les consideracions anteriors, entre més— és pensar que la cultura catalana, que la cultura catalana generada a Valls, necessita més un espai per a les arts visuals que un espai dedicat a Robert Gerhard i, confio, a la música contemporània. Perquè si el món de les arts visuals es troba des de fa temps deixat de la mà de les institucions, la música contemporània (no la música comercial, ja m’enteneu) té moltes dificultats per a expandir-se. No se m’escapa que, molt probablement, ningú hagi demanat que hi hagi un centre Gerhard a Valls, com en el seu dia no hi havia una demanda d’un espai dedicat a les arts. I tampoc se m’escapa que, molt probablement, la gent de Valls no es faci seva aquesta iniciativa. Però, perdoneu-me, per les xarxes he escoltat unes expressions de menyspreu cap a l’obra de Robert Gerhard que només s’entenen des de la ignorància (sort que han estat minoritàries).

 

Ja fa temps que expresso la meva convicció (acrescuda durant la pandèmia) que hem de tendir a la cultura com a un bé comú. I en això el sector de les arts visuals és especialment egoista, de vegades fins i tot arrogant, defensant el seu pavelló com si sabessin que el seu pavelló està destinat a la comunitat i els altres pavellons de la cultura no, quan estem parlant d'una mateixa cosa. No ho dic perquè es queixi de que tanqui un espai d’art punter de les terres del sud, sinó perquè només es queixa quan el tanquen, però no s’uneix per a buscar sinergies amb d’altres sectors culturals; ni pensa quines necessitats tenen els artistes, poetes, novel·listes, músics, ballarins, actors i més i molt més per a, en comptes de plorar la pèrdua d’un centre, treballar per obrir-ne d’altres, multidisciplinars, conscients de les problemàtiques autòctones. (O parlar amb la Rosa Pera, col·lega de sempre, per veure si en les seves estratègies dedicades a la figura de Robert Gerhard hi cap també la visualitat i no deixar-la de banda com si fos, ella precisament, algú que no fa el que fem tots, acceptar encàrrecs i treballar-los de la millor manera possible.)

 

4.

Conclusió? Ja em perdonareu, no tinc cap conclusió sobre el que han decidit a Valls excepte que ja fa temps que tinc clar que no es tracta de defensar a peu i a cavall les arts visuals, sinó de defensar amb exigència la cultura transformadora. I per aconseguir això cal capgirar algunes de les conductes i dels consensos amb què hem actuat des dels temps de l’opulència econòmica. La situació cultural és catastròfica, el bosc s’està cremant, i nosaltres només sabem mirar un arbre, com quan hi havia diners per a tots els capricis de comissaris (m’estic referint a mi mateix), artistes, directors de museus.

 

I si celebrem la història de La Capella i ens posem a treballar en nous projectes (encara) més integrats en el territori i amb la voluntat de transformar-ho tot?

PETIT DIETARI DE LA MEVA PANDÈMIA: MARÇ 2020

13 de març de 2020

Porto més d'un mes amb una crisi asmàtica que m'ha revingut de cop. Ahir no vaig poder anar a la concessió dels premis ACCA i he hagut d'anul.lar moltes coses perquè si no respires bé, la fatiga no et deixa ni pensar ni parlar en condicions. No és que sigui greu, d'entrada, però és molt cansat. Però no ho explico per fer pena, que ja sabeu que sóc guerrer de mena. (rodolí) Però avui la metgessa m'ha confirmat una sospita: que en el meu estat (tot el sistema bronquial inflamat), si em contagiés del "fuck virus" patiria. Això em fa pensar que els qui defenseu la llibertat individual en casos com aquests, oblideu que la llibertat d'algú infectat que estossegui o esternudi alegrement pot acabar amb la llibertat d'un altre. I que els qui ja vivim força confinats és normal que comprem productes de menjar i altres coses, com el paper tisú (que fi que sóc). Vaja, que per una vegada, i sense que serveixi de precedent, com que sóc part de la població de risc, estic d'acord amb totes les mesures preventives que estan acordant els governs, tant el del meu país com el del país veí. Apa, bona nit; els amics no us preocupeu per mi, i els no amics, que us bombin. I ni petons ni encaixades ni cap contacte, que diuen que quan estornudem envíem partícules fins a deu metres més enllà. Collovaris, quina potència!

 

Tots aquells que, insolidaris i egoistes, marxen de Madrid sense saber si són portadors del "fuck virus", en la vella Unió Soviètica els cauria el pèl (i més coses)... Però és que aquí defensem la llibertat individual, sobretot la d'aquells que voten capitalisme. De res.

 

 

14 de març de 2020

 

Ja ho deia la Dorita, al final de la pel.lícula:

"There's no place like home"

No hi ha res com ser a casa

 

Una observació: tots els qui feu fotografies de prestatgeries buides de supermercats i clameu al cel per la suposada histèria de la gent, heu fet aquestes fotos perquè també heu entrat a comprar, veritat? Fa molts dies que sóc tancat a casa i sort en tinc que la Montse surt a comprar algunes coses per poder menjar. Com la majoria, suposo.

Ho confesso: em van portar un camió ple de paquets de 48 rotlles de tisú (paper de vàter) i els tenim al garatge, que a casa som uns cagats...

 

 

15 de març de 2020

Heu vist la la serie "Chernobyl", quan el comissari polític ordena el silenci sobre l'accident. La frase és contundent! No sé a què em recorda mentre el número d'infectats i morts va creixent

 

 

16 de març de 2020

Mientras la ministra Robles dice quien es responsable politico y quien no, y los otros ministros se envuelven en la bandera patria, los metros y las carreteras a rebosar. #ThisisSpain Que vengan los soviéticos a poner orden

 

18 de marc de 2020

Ei, amigues i amics, avui dimecres a les 19:00 la Lu Rois interpetaràs unes cançons en directe pel seu compte d'Instagram i pel seu canal de Youtube. No us ho perdeu. Hem d'aprofitar la generositat de gent com ella, que ens omplirà el temps amb poesia musical. Em sembla que us heu de subscriure primer al seu canal de youtube. Jo ja ho estic de fa temps

 

A LES 9 DEL VESPRE REPICARÉ MOLT FORT EN CONTRA DEL CONSENS DE L'ENGANY QUAN ESTAVA ESCRIVINT L'ARTICLE NO SABIA QUE JUST AVUI LA MONARQUIA TINDRIA LA POCA VERGONYA DE SORTIR PER LA TELEVISIÓ. VISCA LA REPÚBLICA!

 

NO DEUEN SER POCS ELS QUI HAN SORTIT A PICAR ALS BALCONS, PERÒ QUE SOLEN VOTAR OPCIONS CONSTITUCIONALISTES. PERQUÈ, EI, GENT!, LA MONARQUIA I LA CONSTITUCIÓ IS THE SAME THING. DE RES

 

19 de març de 2020

 

Estos tipos llevan tantísimas insignias militares en sus casacas que, en lugar de hacer ver que luchan contra el coronavirus, deberían poner un puesto para vender chapas, imanes y otros artilugios.

 

Ni UnidasPodemos ni els Comuns no s'han sumat a la petició de la comissió d'investigació sobre els Borbons que avui han presentat diversos partits al congrés espanyol... Criden a repicar cassoles als balcons, però no volen tocar el sistema. Si no rectifiqueu sereu més traïdors que el PSOE de Suresnes. Apa! Ja està dit.

 

Emma Riverola d'El Periodico és un virus. De fet, ella és un virus i El Periodico el laboratori on s'ha anat multiplicant. Ho dic per una merda de lletres lligades (un article és una altra cosa) on atacava Oriol Mitjà, el científic. No ho enllaço per prevenir-vos el contagi. Només heu de pensar que l'ICeta se'l va fer seu, ell també virus infecciós. Quanta púrria!

 

Com sabeu els qui em freqüenteu per aquí (és que només pot ser per aquí ) portava molts dies a a casa per una crisi asmàtica de pebrots, els darrers dies diria que vaig millorant, però amb vaivens. Ara estic confinats com la majoria de vosaltres. En aquest temps de malaltia i reclusió he acabat dos textos que epr mi han estat importants, m'han ajudat a passar les hores pensant en què volia dir i com ho havia d'escriure i no en la respiració.

Els dos textos tenen un títol similar perquè el marc teòric del que parteixo és el mateix:

1) Un text sobre una obra de la Núria Güell que sortirà en un llibre del Bòlit acompanyant textos d'altres amigues i col·legues. La Núria ens animava a no centrar-nos en la seva obra i jo, que sóc disciplinat i fag cas del que em diuen les persones estimades, ho vaig fer així. El títol d'aquest text: PER ACABAR AMB EL CONSENS DE L’ART. A PROPÒSIT DEL BURRO CATALÀ

2) Un text molt llarg que em van encarregar el Francesc Foguet i la Núria Santamaria com a lliçó inaugural del màster d'Estudis Teatrals (MUET), la lliçó l'he de fer la tardor, però aquell dia ja tenen la conferència publicada en format opuscle. He fet una cosa llarga, m'he repetit, cada vegada aprofito més coses pròpies, com feia Sebastià Gasch. L'encàrrec me l'he pres com a una cosa important, com dic al començament, jo sóc un intrús en les arts escèniques (per bé que vaig ser professor d'aquell màster quatre o cinc cursos) i no podia fer res més que un elogi de l'intrusisme implícit. El títol de la meva intervenció i del llibre: PER ACABAR AMB EL CONSENS DE L’ENGANY QUAN L’ESPECTADOR HA DE PRENDRE MAL! Espero que no acabin sent textos pòstums per culpa del coronavirus (Coi, sense humor negre, la vida seria més avorrida, i la mort ja ni miro d'explicar-ho.)

 

20 de marc de 2020

L'ÚNIC QUE NO S'ENCOMANA ÉS LA SALUT. (Rosa Batllori) La meva mare va treballar molts d'anys a la sanitat i solia dir això per fer-nos veure que anéssim amb compte. Avui la frase sembla idònia, oi mama?

 

22 de marc de 2020

En mi precario estado de salud (también mental por lo que se ve) he hecho el esfuerzo de oír detenidamente el discurso del Presidente. (No hacen falta los agradecimientos.) Lo peor, cuando suelta poesía barata: "en la adversidad sabemos el material del que estamos hechos"

 

La vida y los puestos de trabajo.

En septiembre de 2018, Pedro Sánchez y Margarita Robles permitieron la venta de bombas a Arabía Saudí que había pactado el gobierno de Rajoy. Pedro Sánchez dijo entonces que lo primero eran los puestos de trabajo. Ahora, a mí me parece evidente que el gobierno de Pedro Sánchez (y de Unidas Podemos, no se puede olvidar) no está adoptando las medidas necesarias para intentar parar la expansión de la pandemia en España (esto es, entre otras cosas, cerrar toda actividad industrial que no sea estrictamente necesaria) por la misma razón, no me refiero a los puestos de trabajo, sino a los beneficios de las empresas. En sus comparecencias con rostro alicaído y palabras patrióticas y militares (ver un post anterior mío) habla siempre de la economía pero está hablando de banqueros y grandes empresarios. Aquellas bombas vendidas a Arabia Saudí mataron a gente inocente, seguro, y ahora no se atreve (espero que de momento) a medidas drásticas no por los trabajadores, sino por el capitalismo. A veces lo he escrito en broma, ahora lo digo en serio: en crisis como estas el sistema soviético hubiera sido mucho más eficaz. Y no digáis nada sobre la libertad y esas cosas, porque aquí sale un militar por televisión y dice que todos somos soldados y nadie que yo sepa hemos roto el televisor.

23 de marc de 2020

Voldria ser enginyós Però l'enginy també El tinc confinat Ai las!

 

25 de marc de 2020

Tots som estadística. En la situació anòmala i dantesca en la que ens trobem, tots som un número en unes llistes. Jo fins ara era, com la majoria de vosaltres, un confinat. Des d’ahir que en les estadístiques he passat a un estadi diferent: m’han ingressat en un hospital. Encara no saben si tinc el bitxo o no tinc el bitxo, diuen que tot apunta a què sí. Aleshores passaré a ser un infectat. Com vosaltres comprendreu, després d’aquesta estadi vull passar a formar part de les estadístiques dels curats, una altra possibilitat no la contemplo (glups!). El metge m’ha donat molta confiança, des de mitjans febrer que em trobava malament, alguns ja ho sabeu, i confio plenament en totes les proves i més proves que m’estan fent i en els tractaments que m’estan donant. Els sanitaris a peu d’obra diuen que els falta material, però penquen com si ho tinguessin tot. Gràcies a totes elles!

Explico la meva situació perquè alguns amics s’han estranyat del meu relatiu silenci a les xarxes socials. Sóc un gran defensor de la possibilitat comunicativa que suposen, però vist des d’una habitació d’hospital, amb oxigen i sèrum permanent, traslladar el soroll de la majoria de periodistes i polítics a les xarxes ho trobo un error. L’escarni a Torra no té cap sentit si no el contrastes amb la parafernàlia autoritària d’un govern a Madrid que es diu d’esquerres i no ho és, i viceversa, és clar. No podem oblidar que, a partir del 2010, les retallades en sanitat es van produir tan a Espanya com a Catalunya (aquí, Boi Ruiz sota el mandat d’Artur Mas, quan Ferran Mascarell també derruïa els fonaments de l’àmbit de la cultura, és a dir els noCIUs en plena voràgine). Però ara la cosa hauria de ser molt més fàcil: eficàcia davant de la malaltia, ni generals de l’exèrcit ni ministres ni conselleres, que parlin només els tècnics i que es faci el que ells diuen, i la majoria de tècnics ja sabeu que fa dies que aposten per mesures extremes. Ho dic fa dies: necessitem la disciplina boltxevic! Ni malalt puc escapar de mi mateix, ja ho veieu. Us agraeixo ja des d’ara el vostre suport, molt especialment al Jon Letamendi, pels seus consells (seguiu el seu mur i aprendreu moltes coses sobre el bitxo). I una cosa: sense la Montse, l’Helena i el Pau això seria molt més difícil, em sento tan estimat i els estimo tant que, com diria el Ralph dels Simpson, “eso posible no ser”. Però ho és.

 

LA VIOLENCIA Y LA ESTULTICIA DE SUS INTÉRPRETES

 

"Al río que todo lo arranca lo llaman violento, pero nadie llama violento al lecho que lo oprime."

Bertolt Brecht

 

 

No me extenderé en retóricas y en didactismos innecesarios. Cada uno puede pensar lo que quiera sobre las jornadas de lucha a las que estamos asistiendo a raíz del encarcelamiento de Pablo Hasél. Escribo pensar, no sentir o opinar fugazmente a través de un tweet. Porque denunciar “los disturbios”, “el vandalismo”, los contenedores quemados o los ataques a las comisarías de policía demuestra un dejarse llevar por los consensos del poder. Esos consensos en virtud de los cuales la violencia sólo la puede ejercer quien tiene la legalidad (y los medios adecuados) para hacerlo.

 

Y se entiende perfectamente que se acojan a esos consensos (los vítores a la policía, a todas las policías y cuerpos armados) los que se han aprovechado de ellos des de tiempos inmemoriales: el PSOE (Barrionuevo gritando enfurecido a favor de la Guardia Civil en el Parlamento español después de haber ganado las elecciones con el lema “Por el cambio”); el PP (des de la creación del partido bajo el ministro fascista Manuel Fraga Iribarne); CiU en Cataluña (llegando a crear un cuerpo policial nuevo que, con el paso de los tiempos, hemos visto que sirve para lo mismo que todos los demás: reprimir al que va en contra de los consensos del poder)…

 

Pero lo que está pasando ahora en todas las ciudades en las que hay muestras de rebelión por el caso Pablo Hasél pone en entredicho a algunas personas y a algunas formaciones políticas que —dicen— quieren cambiar las cosas. Llega una manifestación y los Mossos vuelven a reventar un ojo a una joven que estaba allí protestando. Y en otros lugares también se suceden las protestas y las policías de esos lugares utilizan medidas militares para reprimir a los manifestantes. Y en lugar de centrarse en ese caso —en esos casos, pero especialmente el de la chica que ha perdido un ojo, cosa que no es baladí— y exigir dimisiones y cambiar de una vez por todas el trato permisivo y condescendiente hacia la violencia institucional (el lecho del río brechtianao), los periodistas y los partidos del consenso (y los que aparentaba que estaban por el disenso, también) quieren focalizar la atención en los que queman contenedores. ¡Mandan huevos!

 

No será que todos aquellos que repudian la violencia explícita (quemar contenedores, lanzar piedras a la policía…) se dejan llevar por la apariencia sin buscar las causas. El poema de Brecht con que encabezo este texto ya lo sugiere: la violencia explícita no responde más que a un estado de las cosas donde la ignominia del sistema ha llegado a unos límites que el sentido común no puede tolerar. Lo volveré a escribir: la violencia real, la del cauce del río de esta malsana democracia donde sobrevivimos, es la que ejerce el poder: quien tiene las pistolas, las sentencias judiciales, las cárceles ... La violencia primera es la que permite que la policía de un país ejerza la brutalidad física, desproporcionada, que atenta contra la integridad de los ciudadanos: recordemos el ojo de Ester Quintana, de Roger Español, el de la chica de hace apenas unas horas; no olvidemos tampoco la frustración de quienes ven a los salvajes uniformados golpeando indiscriminadamente ciudadanos de toda condición y edad. La paradoja del sistema es que seamos nosotros quiénes pagamos unos impuestos y escogemos unos políticos que gestionan esa manera ilegítima de administrar el poder.

 

Primero, que limpien el cauce del río de esta democracia enferma. A nadie se le puede escapar que los jóvenes que salen a protestar, no lo hacen solamente por la brutalidad de poner en prisión a un rapero, ni siquiera por tener conciencia de que España es el país con más artistas encarcelados o exiliados. Venimos de un año de pandemia en qué esos gobiernos (el de España y el de Cataluña) han hundido aún más a la juventud en un horizonte de pobreza máximo. Y si al menos sus medidas sanitarias hubieran impedido el avance la enfermedad, pero son los más incompetentes y arrogantes (Illa y Vergés compiten entre ellos). Y qué quieren los salvaguardas del consenso: ¿que los jóvenes salgan a protestar pacíficamente y cuando termine la manifestación aplaudan a los policías que los envuelven amenazadores y chulescos?, ¿que aplaudan a unos policías que, por lo general, tienen una formación mucho menor que los que van a gritar en contra del sistema que está mutilando sus vidas?

 

La violencia, la verdadera violencia, hace mucho tiempo que está instalada en el poder catalán: cuando el Conseller Saura (excomunista, si algún día lo fue) hacía golpear universitarios; cuando el Conseller Felip Puig apaleaba a los "indignados"; cuando bajo el mandato del Conseller Espadaler Ester Quintana perdió el ojo; cuando todos estos últimos años, bajo el mandato de personajes del ámbito postCiU, el gobierno de la Generalitat ha seguido escudando a una policía que hace lo mismo que sus colegas de la Policia Nacional y la Guardia Civil en España.

 

Dicen que, tras las elecciones catalanas, ERC (Esquerra Republicana de Catalunya, dice su primera fraudulenta sigla, al menos la primera) quiere pactar para presidir la Generalitat. Sólo cuatro días después de las elecciones me han dado la razón en un artículo que publiqué el pasado miércoles: “El problema de la democracia no se produce el día de las votaciones, que salga lo que tú querías o no, sino durante los cuatro años siguientes, en los que la gran mayoría de partidos hacen una gestión autoritaria y excluyente de los votos recibidos. De entrada, sabemos que incumplirán las promesas hechas y que no pensarán en nosotros hasta que vuelvan a necesitar nuestros votos. Esto es así, los comités centrales lo saben, y se lo pasan de muerte.”

 

1 2 3 4 6