GERARD PIQUÉ, EL CATALÀ I ELS ALTRES

 

 

Gerard Piqué es retira de la pràctica del futbol com a un triomfador en el seu ofici. I el país no fa més que parlar d’ell, i jo també ho faig, com tots aquells que per les xarxes es queixen del rebombori causat per la retirada d’un futbolista sense subratllar que la seva queixa s’acumula a la tendència general. Aquest no és el tema que vull tocar.

 

Gerard Piqué sembla un noi consentit, de “casa bona”, amb afers amorosos d’abast mundial, acostumat a una vida més o menys regalada (el casino, sous espectaculars, negocis d’alta volada) i vinculat, també, al negoci futbolístic a través del Barça. Aquesta perspectiva tampoc m’interessa, avui.

 

El que m’interessa és que Piqué va decidir fer el seu vídeo de comiat en llengua catalana. Com que té mitjans per fer-ho, li van preparar una pel·lícula curta que segueix tots els criteris de la narrativa clàssica: buscar l’empatia amb el personatge (d’aquí les primeres veus en off que s’escolten, en espanyol); la veu impostada d’ell, tendent a l’emotivitat, quasi al plor; la recurrència a uns flash-back que ens remeten a una vida feliç; el clímax final, quan anuncia la seva retirada; i, encara, deixant la porta oberta a una nova pel·lícula amb el seu “tornaré”.

 

I tot això ho fa en català, posant subtítols en anglès i en espanyol. Quina castanya! Tots els seus enemics per les seves posicions polítiques en els mitjans periodístics (cal recordar que el mateix 1 d’octubre Gerard Piqué va fer unes declaracions molt emotives —o és molt bon actor o sembla que li va sortir molt del fons— on lamentava la violència exercida per la policia espanyola i reivindicava el dret democràtic de votar), es veien obligats a traduir el seu monòleg dell vídeo i, la majoria, ocultaven que aquelles paraules les havia pronunciat en català.

 

L’altre dia l’amic artista Albert Gusi tirava d’ironia i deia que després de les Homilies d’Organyà no hi havia hagut cap més fet tan significatiu en la història de la llengua catalana com el vídeo de Piqué. I és que en la primera hora ja l’havien vist un milió de persones (comptant-hi les repeticions dels més adeptes) i ara mateix, mentre escric això, ja va pels cent milions de visualitzacions.

 

I mentre un futbolista eleva la llengua catalana a la seva màxima difusió, hi ha gent del mon de la cultura que el foragita del seu ús. I, per tant, ens expulsen a alguns de les seves activitats. No per fonamentalisme, ho prometo, sinó per falta de sintonia absoluta. Perquè si, treballant a Catalunya, i sent catalanoparlant no s’usa mai (aquest adverbi és al moll de l’os del meu lament: mai) el català per anunciar els treballs artístics, curatorials, literaris que es porten a terme, vol dir que hi ha un segment de la població que en queda exclosa. Més encara, quan alguns d’aquests treballs són encàrrecs del MNAC, o estan subvencionats pel departament de cultura de la Generalitat. Com que són opcions individuals, ja s’ho faran. Però que no em facin quedar a mi com el fanàtic o intransigent, siusplau.

 

Ja em vaig referir a la qüestió i no vull repetir-me. A més de les opcions individuals, relacionades se suposa que amb tenir “més mercat” (cosa que ningú no podrà corroborar), hi ha els casos institucionals. A més dels que allà mencionava, n’hi ha un de darrera fornada: l’Ajuntament de Barcelona organitza a Fabra i Coats el Festival de Gèneres Fantàstics de Barcelona i el cartell de l’activitat el fan només en espanyol, encara que s’omplin la boca de la necessitat de fomentar la lectura, se suposa que també en català. I mira que, avui dia, el disseny gràfic permet replicar cartells i canviar-ne coses amb una rapidesa altament notable. O la Universitat Autònoma de Barcelona, que a través del seu Departament de Ciències de l’Antiguitat organitza un congrés d'història de l'antiquariat, llibres i epigrafia a l'època de Renaixement, i el català no és admès com a llengua vehicular. Caram!

 

Posar sobre la taula aquestes coses no serveix de res, ja ho sé. Però el silenci encara és pitjor. A pesar de la paradoxa que no sé com interpretar: a Gerard Piqué li plouen retrets i insults per no haver fet servir l’espanyol; i a mi em tracten com a un essencialista i fan veure que estan per sobre de les qüestions idiomàtiques. Però no ho estan: el català com a llengua de cultura no els interessa. Ras i curt, com les pilotes que passava en Piqué.

 

 

El patronat de la Fundació Tàpies fa trampes

 

Ha sortit la convocatòria del concurs per a dirigir la Fundació Tàpies de Barcelona. Podeu llegir les bases en aquest enllaç.

I vull fer algunes consideracions. I una crítica rotunda a la composició del jurat que ha de determinar el proper director o directora de l’equipament cultural.

Una de prèvia.

1) Hauríem d'alegrar-nos-en? En condicions normals, segur que sí; es tracta d'un equipament que està esperant retrobar els seus períodes d’excel·lència. I feia molts mesos que la fundació no tenia director (des que Carles Guerra ho va deixar de ser de manera que ningú no ha explicat mai). Però cal recordar que l'entitat està sumida en problemes endèmics, amb aportacions de diner públic per a assegurar-ne la subsistència. (La professora i amiga Lola Jiménez-Blanco, abans de deixar el ministeri de cultura espanyol, va atorgar un ajut quantiós per a aconseguir-ho, si estic ben informat.) I, en aquestes circumstàncies, no se sap el grau de compromís de la família Tàpies amb la pròpia fundació; compromís econòmic vull dir, ja se suposa que el compromís anímic hi és tot. Perquè si les fundacions privades se sustenten amb diner públic, aleshores la societat hauria de poder opinar sobre el seu futur. Veritat?

 

Una d’important.

 

2) He llegit per sobre el redactat de les bases del concurs. Suposo que són correctes, hi ha tanta faramalla retòrica que, si no t’hi has de presentar, com és el meu cas, per raons òbvies, te’n saltes bona part de l’enunciat. La bona notícia és que el nou director o directora tindrà un contracte d’alta direcció, no aquests invents de les licitacions (és a dir, tractar al professional com si fos una empresa) als quals les administracions públiques tant addictes s’han tornat.

 

On la cosa grinyola i molt és en la composició del jurat. Les bases del concurs diu que

 

Les sol·licituds presentades seran analitzades i avaluades, en una primera fase del concurs, per una Comissió d’experts formada per:

 

Ferran Rodés, president del Patronat de la Fundació Antoni Tàpies

Manuel Borja-Villel, director del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, expresident del CIMAM

María Dolores Jiménez Blanco, doctora en Història de l’Art per la UCM, directora del Departament d’Història de l’Art de la Facultat de Geografia i Història de la UCM

Toni Tàpies, galerista

Àlex Nogueras, galerista

Marta Clari, gerent de l’Àrea de Cultura, Educació, Ciència i Comunitat de l’Ajuntament de Barcelona

Sònia Hernández Almodóvar, directora general del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya

 

I, ara, us preguntareu: quin problema hi ha en aquesta composició? Doncs que totes les persones escollides formen part del Patronat de la Fundació Antoni Tàpies. Ho podeu comprovar en aquest enllaç. Absolutament totes les persones del jurat són ja membres del patronat de la institució, llevat de Jiménez Blanco, a la qual sembla que premiïn per la subvenció extraordinària que va aconseguir per a la institució, com he dit abans. L’amiga Lola té una capacitat intel·lectual de primer ordre, que consti, però sabent com han anat les coses fa lleig que l’hagin posada en aquest tribunal.

 

Per què convoquen un “concurs internacional” si faran el que voldran, no de manera independent, com se suposa que ha de treballar un jurat, sinó d’acord amb el que vulguin que l’escollit o l’escollida faci de manera obedient. Com no podem sospitar que ja hi hagi alguna persona que sap que dirigirà properament la fundació si qui el convoca és qui triarà la persona de manera diguem-ne directa?

 

Les preguntes em surten en cascada: què hi pinta al jurat el president del patronat (sempre la inefable família Rodés, present a la Tàpies, present al MACBA, guiant la vida cultural de la ciutat des de fa tanys anys, ai las!), que no se li suposa una posició magnànima, fora de l’acció directa? Que hi fan dos galeristes, no menys que dos, i els dos vinculats a la família de l’artista? Per què se’n diu concurs internacional si no hi ha cap membre del jurat que sigui de fora? Per què les dues persones que representen les institucions catalanes, Ajuntament i Generalitat, han acceptat participar en aquesta pantomima?

 

Les bases del concurs indiquen que:

 

Aquesta mateixa Comissió farà, en una segona fase, les entrevistes que cregui pertinents i elevarà una proposta de candidatura al Patronat de la FAT per al seu nomenament.

 

Ens prenen per idiotes? És a dir, el patronat es conforma com a jurat i, un cop hagi fet la funció, traslladarà al patronat la decisió que ha pres el patronat. S’espera que el patronat aprovarà la decisió que hagi pres el patronat. No, no faig broma. La cosa és seriosa.

 

Espero que aquesta anomalia democràtica sigui arreglada i encoratjo associacions com l’ACCA o la PAAC que intervinguin en aquesta convocatòria clarament prevaricadora. Per més legal que pugui ser.

 

Si els concursos s’han de plantejar d’aquesta manera, val més que es torni a la designació a dit, sense enganys ni filibusterismes.

 

I, finalment, una consideració que pot semblar anecdòtica.

 

3) Ja em perdonareu, darrerament estic obsessionat amb l’ús de la llengua en l’àmbit de les arts visuals. He escrit sobre el tema. I és que les bases del concurs inclouen aquest paràgraf:

 

És requisit el coneixement dels dos idiomes cooficials a Catalunya i de l’anglès, i es valorarà elconeixement d’altres idiomes. En el cas de no acreditar el coneixement d’un dels idiomes cooficials a Catalunya, en caldrà l’aprenentatge en el termini de dotze mesos, requisit que quedarà recollit en el contracte.

 

Què vol dir el coneixement dels dos idiomes cooficials de Catalunya? Potser s’hauria d’especificar (entendre’l quan et parlen?, saber-lo parlar tu?, saber-lo escriure?) vist que aquestes clàusules no serveixen de res. És conegut el cas d’una conservadora del MACBA que, provinent de la Tate, no va dir mai res ni en castellà ni, evidentment, en català mentre va treballar al museu català. És conegut el cas d’un director de centre que mai fa servir la llengua catalana en les seves intervencions oficials tot i ser català. És conegut que hi ha directors estrangers que aprenen quatre frases per donar la benvinguda i, ràpidament, s’excusen dient que no volen “destrossar” la llengua catalana; que volen que la seva mare (present a la sala) els entengui i passen ràpidament al castellà; i un llarguíssim etcètera.

Som un país ple de situacions anòmales. I si ha de ser així, que ho sigui, però almenys que no ens prenguin per badocs, babaus o coses més ignominioses.

 

El grafits, el pas del temps i la hipocresia

 

Això dels grafits urbans i del rebuig social que originen és una causa perduda. Ho sé molt bé. La campanya institucional “Barcelona, posa’t guapa” va fer molt mal: va posar en l’imaginari la idea que la ciutat ha d’estar neta, com si la netedat fos neutral, com si l’estat de les parets fos un símptoma d’igualtat. És a dir, a Barcelona i a totes les ciutats fa anys que s’expulsa ciutadans i comerços en favor del turisme i/o de les grans multinacionals, però el problema no és la gentrificació de la ciutat i l’augment superlatiu del cost de l’habitatge o de les botigues: el gran problema és que hi hagi gent que faci pintades a les parets d’aquesta ciutat que vol convertir-se en un aparador higienista. Encara que aquest aparador amagui desigualtat social, tragèdies humanes i especulació per part de les empreses adinerades.

 

És una causa perduda, ja ho sé. Però no em sé estar d’explicar fins a quin extrem arriben les contradiccions d’aquesta croada antigrafits. Especialment, per part de la gent presumptament progressista la qual, malgrat allò que diuen pomposament a les xarxes, s’apunten als consensos engegats pel poder, en aquest cas, a la persecució de la baula més feble de la societat. Ja és ben certa aquella frase atribuïda apòcrifament a Voltaire: “Aquells que poden fer-vos creure en absurditats també us poden fer cometre atrocitats.”

 

L’últim episodi d’aquesta croada faria gràcia, si no fos que posa l’èmfasi en aquest estat de les coses de la nostra societat tan hipòcrita i insolidària. Fa uns dies les xarxes es van fer ressò d’un grafit que algú va fer a l’edifici de l’Hospital de la Santa Creu, per l’entrada del carrer del Carme, a Barcelona.

 

És aquest (que no sé si l’ajuntament ja haurà esborrat, a hores d’ara):

 

A més de les habituals expressions, “arguments” i solucions per evitar aquesta forma d’expressió urbana (que si són vàndals i delinqüents; que només generen brutícia; que cal infringir cops als autors i empresonar-los; i entre més, com sempre, n’hi ha que aprofiten l’ocasió per insultar Colau...), en aquest cas se subratllava una característica especial: que aquest grafit s’havia pintat sobre unes inscripcions prèvies que algú va gravar fa molts anys a la mateixa paret.

 

Efectivament, l’edifici de l’Hospital de la Santa Creu allotja un “grafit” molt antic, en aquest cas fet per mitjà d’incisions sobre la pedra. La hipòtesi és que es tracten d’unes paraules feses (del verb fendre) fetes als voltant de 1640 quan, arran de les polítiques del comte-duc Olivares (privat —o “valido”, en espanyol— de Felip IV), es va desencadenar el Corpus de Sang i la guerra dels Segadors. I és que, entre les paraules anònimes gravades sobre la pedra n’hi ha unes que diuen “fueresse Oliveros”.

 

 

I, aleshores, sorgeixen algunes preguntes:

  • Per què unes gravacions de 1640 sobre les pedres de l’edifici són dignes de conservació i, en canvi, una de 2022 cal esborrar-la i perseguir-ne els seus autors?
  • Simplement perquè és antiga i tot el que ens arriba amb una pàtina d’envelliment ens pensem que forma part del nostre patrimoni, que gairebé mai és nostre sinó dels qui el custodien?
  • Perquè quasi quatre-cents anys després ens imaginem que estem d’acord amb aquell “fuérese Oliveros”, com donant a entendre que som antimonàrquics en temps del Barroc, però no diem res de la monarquia que ara mateix envileix el nostre present?

 

I, fruit d’aquestes preguntes, en sorgeixen algunes altres:

 

  • Si descobríssim que l’autor d’aquelles paraules inscrites sobre la façana de l’Hospital de la Santa Creu va ser detingut i castigat, estaríem satisfets? O, ben contràriament, mostraríem la nostra solidaritat retrosptectiva?
  • Si aquella expressió que suposadament exigia que el comte-duc Olivares marxés de Barcelona la considerem un document històric, per què les pintades que avui dia es registren en les parets de les ciutats es consideren brutícia i es prenen amb una hostilitat digna de queixes més profundes? No són, també, les pintades documents visuals que expressen un estat de les coses determinat?

 

El corol·lari de tot això té diverses ramificacions, em sembla. D’una banda, el concepte de patrimoni, que sempre té una interpretació retrospectiva, com si el que és antic s’hagués de conservar pel simple fet de ser antic. Però mai es té en compte que hi ha una visualitat contemporània que, fora dels fastos que provenen del poder (les escultures que encarreguen, per exemple), caldria protegir, per no donar la sensació als historiadors del futur que la nostra societat no s’indigna de la manera que pot, o que la deixen. I, d’una altra banda, i entre més, hi ha una hipocresia política de primera magnitud amb tot això dels grafits o pintades urbanes: mirem amb complaença que algú (ves a saber amb quin propòsit) posés sobre la paret una expressió aparentment política, però ens escandalitza que els nostres coetanis embrutin l’aparador urbà que nosaltres mateixos contribuïm a enaltir.

CATALANES I CATALANS: A TV3 I CATALUNYA RÀDIO ENS VOLEN IDIOTES

 

 

Poca broma!
El nou director de TV3 ha dit que “vol despolititzar una part de la graella” de la televisió pública catalana “i oferir més entreteniment”.
Ho veieu tan clar com jo, veritat? Si la majoria de la graella de TV3 ja és pur entreteniment, el que vol dir aquest “geni” és que, tret dels informatius (vull suposar), tota la resta de la televisió catalana ha de ser per passar el temps, és a dir, un passatemps, una llista de programes superflus, complaents, més aviat condescendents, que facin riure l’espectador (o que facin riure als qui fan el programa, que no és el mateix) o, per dir-ho d’una sola manera, que tornin la seva audiència en una massa sense esperit crític.
Anava a dir que els directors dels mitjans públics catalans ens volen tornar a aquella època del “Ha!Ha!Ha!”, de quan els periodistes i/o còmics havien estat col·locats als llocs més elevats per part del govern de la Generalitat: Bibiana Ballbè havia de ser directora del Centre d’Art Santa Mònica; Miquel Calçada i Toni Soler van ser nomenats comissaris de la celebració del tricentenari de la derrota de 1714... En el meu llibre Contra la cooltura hi vaig dedicar diverses reflexions sobre aquest procés d’assimilació al riure, a la banalitat, a fer veure que la televisió catalana era una de les millors que es fan i es desfan, però sempre ocultant que això era mentida. Una absurda mentida.
Anava a dir que el govern i els partits polítics en general (els catalanistes i els constitucionalistes, els de dretes i els d’esquerres, que en això tots volen el mateix) volien tornar a aquella època de trivialitat mediàtica, però és que no n’hem marxat pas d'aquells temps: Toni Soler, Polònia, Llucià Ferrer, Empar Moliner, el Peyu i el Bricoheroes, concursos musicals que imiten programes de les cadenes privades, tertulians aferrats a la cadena que abans que comencin a parlar ja saps què diran, divertiment i més divertiment... I Sigfrid Gras diu que vol "despolititzar" la graella de TV3. És un cínic: el que vol dir és polititzar-la d'una manera que interessi als qui manen i a la veu dels amos, que Gras i Borda representen tan bé.
A Catalunya Ràdio passa exactament el mateix: programes on els seus locutors riuen les seves gràcies entre ells, en comptes de respectar els seus oients; dedicar a l’esport una informació sobredimensionada (especialment quan no hi ha notícies), fent programes de dues hores on es debat sobre la insubstancialitat absoluta del món de l’esport, alliberant-la i ocultant els diners que s’hi mouen immoralment; rebutjant com a la televisió de qualsevol esment d’una cultura que no sigui, ella també, condescendent, espectacular per espectacular, suposadament nobiliària...
No cal que continuï. He escrit massa vegades sobre això. I no hi ha solució possible, mentre tothom (sí, tu mateixa, amiga o amic) vagi votant aquests partits polítics que, per damunt de la seva ideologia, el que volen és fer servir els mitjans de comunicació com a una essència endormiscadora, que ens torni a tots uns apàtics que, finalment, riem amb les bromes idiotes de les que riuen els locutors i tertulians que van als estudis de Catalunya Ràdio i de TV3 a fer veure que Catalunya és el millor país del món. Després, surts al carrer i veus que això no és veritat. Però ja han aconseguit que sortim de casa desarmats, amb un somriure idiota dibuixat al rostre.
Poca broma? Cap ni una, collovaris!, que la cosa és molt seriosa. I estem dirigits per interessos bastards.

LES PERSONES I LES OBRES D’ART. LA MEDICINA I LA RESTAURACIÓ

 

 

Al Museu de Belles Arts de Bilbao hi ha, ara mateix, una exposició en què es mostren un conjunt molt nombrós d’obres de la col·lecció del museu que han estat restaurades a través del finançament d’Iberdrola. L’empresa del ram elèctric forma part del patronat del museu des del 2001, i en els darrers 9 anys ha finançat la restauració de moltes (subratllo: moltes) peces d’art.

 

Avui, passejant-me per les sales on ensenyen una part d’aquestes restauracions (tan higiènicament, amb anestesia cultural, com solen fer els museus), he entès alguna de les intuïcions que fa anys que expresso. Jo he escrit més d’una vegada que, als museus, les obres d’art viuen millor que les persones que hi treballen. Però em quedava curt: resulta que les obres d’art són restaurades, guarides dels seus presumptes mals, bàsicament ocasionats per la vellesa, mentre que les persones pateixen per ser ateses per la sanitat pública o, pitjor encara, les de les capes socials mes baixes mai no són ateses de cap de les maneres.

 

Que no? Resulta que Iberdrola, una empresa que controla la distribució energètica en milions de llars de l’estat espanyol, i que promou el tancament dels domicilis que no poden pagar aquestes factures tan altes que emeten, es gasta una mínima part dels seus beneficis en la restauració d’obres d’art. Ho trobeu normal? Les peces artístiques són estudiades amb alta tecnologia i reparades per deixar-les (presumptament) com eren quan van néixer. I, mentrestant, la companyia i el museu no fan res per evitar que la gent mori de fred.

 

Direu que exagero, que potinejo, però el que faig és mirar de posar en qüestió els consensos artístics que arrosseguem. I un d’ells, perdoneu-me, és aquesta cura intensiva de les obres. I aquesta mentida que diu que les restauracions tornen les peces artístiques al seu estat original: mentida! Però una mentida de les grosses. Les pel·lícules dels primers temps es restauren, però mai no sabrem com eren els colors (les anhilines) amb els que s’il·luminaven les còpies positives acabades de sorgir del laboratori. Els grans edificis religiosos medievals s’emblanquinen, s’hi treu la brutícia amuntegada en les seves pedres durant segles, però no és veritat que quan es van consagrar tenien aquests aspectes d’hospital recent pintat; entre d’altres coses, eren construccions que trigaven tants anys a acabar-se que, quan s’inauguraven, per lògica les pedres que s’havien col·locat cent anys abans ja tenien una pàtina de brutícia. I de les pintures i gravats què cal dir? Per més estudis que es facin, els materials no són els mateixos i els procediments inicials tampoc. En conclusió, els restauradors s’inventen una nova realitat material, cromàtica i, probablement, estilística. I això té també conseqüències historiogràfiques i analítiques, és clar.

 

No exagero, no; ni potinejo. Puc dir sense merèixer insults de la majoria de col·legues que si les persones envellim i morim, les obres d’art també poden envellir, degradar-se i que no cal agredir-les ni ressuscitar-les amb aparences noves? Bàsicament, per no donar-me la raó: el capitalisme (Iberdrola n’és un exemple insultant, amb aquesta torre que a Bilbao, com a metàfora, es deixa veure des de qualsevol racó) té més cura de les obres d’art conservades als museus que de les persones.

 

Ja em perdonareu amics restauradors. Un altre dia explicaré tots els diners amb què he treballat en projectes culturals que, vist en perspectiva, també calia invertir en altres indrets de la societat.

 

M’ESTRENO SOTA LA DUTXA. RECUPERAR EL TEATRE INDEPENDENT!

Divendres passat vaig tenir una il·luminació. Encara he de reflexionar-hi, però vull fer-ne un primer avançament, que arribarà al final d’aquest escrit curt.

 

Vam anar amb la Montse fins a Agramunt per assistir a l’estrena d’una obra de teatre que ha preparat la companyia Cassigalls, de Juneda: M'estreno sota la dutxa. Errar per l'obra poètica de Guillem Viladot. Em van dir que, abans de l’estrena, l’obra ja tenia un calendari d’actuacions molt ple per les terres de Ponent. Però seria bo que no se circumscrivís a aquest marc territorial, creieu-me! Cada vegada que avança el centenari Viladot, tan ple d’activitats de tota mena, el greuge de la Generalitat es fa més gros, però ja s’ho faran.

 

Quatre intèrprets, una actriu i tres actors, van desplegar sobre l’escenari del Teatre Casal Agramuntí un espectacle teatral sòlid, que es nota que han preparat des de fa temps. Un espectacle que no consisteix en la representació d’una obra de teatre que hagués escrit Guillem Viladot expressament per al teatre. Això pot ser difícil, però la companyia Cassigalls han anat més lluny i van acarar un repte escènic més agut: portar al teatre la força de la paraula de Viladot, seleccionant-ne uns textos que no estaven destinats al teatre i construint-ne un espectacle on es combina la paraula (el teatre entès com a temple de la paraula dita) amb recursos escènics i visuals que facin entendre l’obra polièdrica del poeta d’Agramunt.

 

I l’espectacle flueix, i flueix... i flueix. Primer, perquè la selecció de textos (una de tantes que haguessin pogut fer) sap combinar diversos registres: els aspectes biogràfics de Viladot que ell mateix va deixar consignats a Temps d’estrena, les severes paraules que va dedicar als seus pares són escenificades i prenen noves dimensions; les seves reflexions sobre el món creatiu i el món polític; i alguns dels seus poemes més imaginatius es combinen en l’hora en què els actors van, no solament recitant, sinó interpretant aquells textos que no estaven pensats per a la dicció pública.

 

L’espectacle em va recordar (i ja m’acosto a l’epifania que vull compartir) alguns dels espectacles que Ricard Salvat havia construït fa molts anys per a engreixar el teatre català amb autors que no havien deixat un corpus dramatúrgic: Salvador Espriu, Adrià Gual, Salvat-Papasseit... Salvat explicava que el teatre català no tenia una nòmina de grans autors com passava en d’altres sistemes literaris i que, amb aquelles obres, intentava acostar al món escènic autors que haguessin pogut escriure teatre, però no ho van fer. Aquí, la companyia Cassigalls fa un exercici que en l’origen té una voluntat similar, però sense aquella cosa grandiloqüent que sovint aflaquia les propostes de Salvat. M’estreno sota la dutxa és una operació cultural interessant, però que no oblida mai que abans que res és teatre.

 

I quin tipus de teatre fa la companyia? Alguns deien que era teatre amateur. En sentit estricte ho és: ells no viuen del teatre. La condició amateur ha donat a la història de la cultura catalana contemporània moments molt brillants: en el teatre mateix, en el cinema, en la fotografia... Però jo prefereixo col·locar l’obra que vaig veure divendres passat en el rastre del que la historiografia ha anomenat teatre independent català, que va desplegar-se de manera munífica durant els anys de la dictadura i que va arribar diria fins als anys vuitanta, quan tothom va optar per la professionalització.

 

I acabo amb la il·luminació: l’espectacle de la companyia Cassigalls tindrà els seus defectes des de la perspectiva comercial o industrial: no hi ha una producció escenogràfica imperial al darrera (reconstrueixen una obra objectual emblemàtica del museu Lo Pardal), no hi ha mitjans escènics d’alta volada (una pantalla de centre cívic on es van projectant imatges que ells mateixos deuen haver enregistrat), no hi ha un músic de renom que hagi posat una banda sonora (i, tanmateix, els efectes sonors i musicals entren quan han d’entrar i ho fan amb perfecció dramatúrgica)...

De vegades he vist en els teatres comercials obres amb actors de gran renom que tenen tot això de què no disposa M’estreno sota la dutxa, però no m’he sentit tan captivat per la força escènica que allà vaig percebre.

 

I, aleshores, em pregunto: i si haguéssim de recular una mica en aquests desitjos que tots tenim d’escriure per a les millors editorials, d’exposar als millors museus, d’estrenar als millors teatres i sales de concerts...?

 

I si la millor cultura es troba en un altre lloc, com passava fa tants d’anys?

 

GUILLEM VILADOT NO ES MEREIX AQUEST OPROBI, SENYOR ARAGONÈS

 

 

 

La controvèrsia originada aquests darrers dies per la negativa de la Generalitat a commemorar el Centenari Guillem Viladot de manera oficial té moltes arestes. En voldria exposar algunes.

 

Però n’hi ha una d’incontrovertible: pel Departament de Cultura i per la Generalitat en pes (atès que les commemoracions oficials pengen de Presidència)

 

Guillem Viladot és una figura de segona categoria.

 

Ho demostra que, en la selecció de commemoracions oficials que ha fet el govern en matèria cultural, Viladot no hi aparegui. Però ho demostra encara més que, tenint en compte que aquesta exclusió ha estat rebuda com a una bufetada a Ponent i en molts sectors de la filologia i de la cultura catalana, va aparèixer ràpidament una plataforma que va redactar un manifest (el podeu llegir i signar aquí) al qual s’han adherit de moment més de mil cinc-centes persones (xifra gens menyspreable en un camp com el de la cultura i enmig de les festes de nadal). I va ser aleshores, i només aleshores, que el departament de Cultura va córrer a fer un comunicat lleig (un comunicat lleig és un comunicat fracassat) on venia a dir que no ens amoïnéssim, que se celebraria el centenari de l’escriptor de Ponent, però amb reduccions considerables. És a dir, ara passava a ser considerat un centenari de segona categoria.

 

Poques hores després, al web de la Generalitat es penjava una nota suplementària a la commemoració dels centenaris oficials en què es venia a dir que també (subratllo l’adverbi) es realitzaria una commemoració dels cent anys del naixement de Viladot atès l’arrelament del personatge a un territori català determinat. És a dir, que el Centenari Viladot es tindria en compte (també) però no de manera oficial.

 

I, a partir d’aquí, surten les arestes a les que em referia. Per començar pel final: resulta que el centenari Viladot es presenta per part de la Generalitat com de segona fila perquè només hagués estat important als territoris de Lleida. Ai, caram! Però, suposant que això fos veritat, Ponent no forma part de Catalunya? El que passa allà no transcendeix el marc estricte d’aquell territori?

 

No, no és veritat: ell no va circumscriure’s a la cultura local d’Agramunt (suposant que això no fos una cosa important en ella mateixa), o a la de les terres de Lleida. Per tant, s’infereix una veritat que fa basarda: al departament de cultura no saben qui va ser Viladot; en cas contrari, sabrien que va publicar a diverses editorials barcelonines, que va mantenir relacions intel·lectuals amb diverses personalitats catalanes (de Ponent o no) i internacionals, i que era un personatge d’ampli espectre que, vés per on, va decidir no viure a Barcelona de manera permanent (encara que hi va estudiar i hi tenia pis on acudia sovint, no sé si això pot comptar com a desgreuge).

 

Viladot amb Josep Maria Castellet, entre més

 

Si amb això no fos prou per a desacreditar un criteri tan centralista i provincià, fixem-nos que, entre els escollits a celebrar una commemoració oficial, es troba l’Ateneu Barcelonès, l’acció del qual és evident que ha tingut al llarg de la seva història un arrelament territorial selectiu, el de la ciutat de Barcelona; sobretot entre els membres de la burgesia barcelonina que n’eren socis i sòcies. Que l’Ateneu es mereix una commemoració oficial? És clar que sí. Igual com Viladot, i no a pesar que no visqués a Barcelona, sinó precisament perquè va escollir voluntàriament fer de Ponent una alternativa als cenacles culturals que dirigien Catalunya i que, pel que sembla, ho continuen fent.

 

Més arestes sobre la indignació que ha causat la decisió del departament de Cultura i de la presidència de la Generalitat. Una que suposa un problema endèmic que ja he començat a insinuar: l’oblit de la cultura sorgida de Ponent i, més encara, la de creadors que, com Viladot, són poc simpàtics amb el poder, el d’abans i el d’ara. Diguem-ho de manera clara:

 

Si Viladot no mereix la commemoració d’un centenari oficial, quin altre creador de Ponent s’ho mereixerà segons els criteris dels cenacles oficialistes, centralistes i miops?

 

Ens estan dient que només els qui publiquen als diaris de Barcelona són importants per la cultura catalana; que només si fas exposicions als centres d’art de Barcelona demostres rellevància? Aleshores, potser que en comptes de fer diaris i revistes a comarques; o de promocionar l’existència de centres d’art per tot el territori, millor que ho tanquem tot i, això sí, augmentem la fluència i la intensitat del transport públic per poder anar fins a la capital, allà on serem instruïts en les benevolències de la veritable cultura catalana, no la pagesa, ruca, desvergonyida i papissota.

 

I, per acabar, l’última aresta de totes. Que va de procediments. Sembla que la concessió de les commemoracions oficials es decideix a través d’una comissió de la qual no n’he pogut saber la composició nominal exacta (en això, la pàgina de la Generalitat és incomprensiblement inconcreta). Per cert, l’Ateneu Barcelonès forma part d’aquesta comissió i, ves per on, una de les commemoracions ha estat per a la insigne institució barcelonina. Ningú no hi veu algun problema ètic en què algú formi part d’una comissió que decideix premiar aquest algú? I en aquesta comissió també hi té vot Òmnium: potser també fora bo que aquesta institució que té seus per tot el territori (si no m’erro Òmnium La Segarra-Urgell ha votat a favor del centenari Viladot oficial, de primera categoria, signant el manifest a què he al·ludit abans; i Òmnium Lleida-Ponent, també) expliqués quina és la seva posició sobre l’afer. No trobeu? Per què la direcció “central” no ha sortit a defensar la commemoració oficial del centenari Viladot de manera inequívoca, al capdavall es tracta d’ampliar en un personatge més allò que s’havia previst.

 

En conclusió, han convertit una cosa lògica, que Viladot és un personatge interessant (l’any passat mateix es va veure a la Fundació Joan Brossa de Barcelona una exposició on això quedava en evidència), en un problema polític. I són els polítics els qui ho han d’arreglar sense excuses i comunicats que espatllen la cosa més del que ja ho està. Perquè si em permeteu un símil esportiu, a Barcelona han decidit unilateralment que Viladot és de segona divisió, i això no s’ha decidit al terreny de joc, ho han arreglat als despatxos. I als despatxos ho han de solucionar.

 

SENSE ELECTRICITAT? QUIN MÓN MÉS FRÀGIL QUE HEM CONSTRUÏT!

 

Quan marxi la llum, els pobres seran els menys perjudicats. Ells ja estan acostumats a la falta d’opulència lumínica, calòrica, comunicativa, dinerària i totes aquestes coses que, quan siguem a les fosques, notarem els privilegiats que encara podem anar a treure diners d’un caixer automàtic.

 

A les oficines bancàries ara ja no dispensen els nostres diners, aquells que presumptament custodien. És com si es quedessin els nostres sous, i quan anem a pidolar diners en metàl·lic ens deriven cap a unes màquines, que són a fora, al carrer; unes màquines que, quan es fonguin els ploms mundials, deixaran de funcionar. I els empleats de banca no sabran què fer sense ordinadors i tauletes, ja no sabran comptar bitllets com feien els seus predecessors en aquells bancs rudimentaris on, almenys, ens donaven els nostres doblers.

 

Quan marxi la llum, percebérem el fred que passa tanta gent a les ciutats i als pobles. Jo sóc un privilegiat: tinc llar de foc i estufes de llenya. I he amuntegat fusta per cremar, com cada any. I recordaré quan, abans de la calefacció, estaves calentó al costat del foc i, quan anaves a l’habitació, et glaçaves perquè els llençols ho estaven, de glaçats, per més que la mama encengués alcohol de cremar en una palangana per ambientar la cambra. A ciutat, la gent haurà de tornar al gas butà, perquè sense electricitat no funcionen les calderes de gas, i totes les comoditats elèctriques que han anat comprant no serviran de res.

 

La sanitat, sense llum, farà que els metges escoltin els pacients, no la malaltia. Perquè sense proves i més proves que no es podran fer, hauran de donar el millor d’ells mateixos, tocar i tocar, escoltar i escoltar. Com ja fan els mestres de primària, mai no ho han deixat de fer (les bones mestres, és clar) i no els farà res haver de treballar sense pissarres digitals, ni projeccions de vídeos educatius, tornaran al guix i a la pissarra tradicional, aquella meravella sobre la qual van escrivint-se coneixements que no s’esborren del tot.

 

Tampoc no funcionarà internet ni els mòbils (o funcionaran fins que durin les bateries), no podrem veure pel·lícules per la televisió o els monitors de tot tipus que hem estat col·leccionant, creant un cementiri d’aparells que renovem compulsivament, impulsats per les fàbriques que treuen models nous i deixen de protegir els vells. Aquestes fàbriques s’extingiran, els grans capitostos entraran en fallida, els oligopolis s’ensulsiaran, i la gent que hi treballa hauran de tornar a ser classe obrera i hauran de fer bons els pronòstics de Marx i Engels, millorant les pràctiques revolucionàries fracassades.

 

I l’art? Òndia, els escriptors hauran de tornar a escriure a mà (alguns mai no hem deixat de fer-ho, veritat, col·legues) o amb màquina d’escriure. I els artistes visuals s’hauran de reinventar: s’han acabat les instal·lacions audiovisuals, l’alta tecnologia que algunes vegades necessita d’un suport extern perquè entre la idea de l’artista i la seva resolució no hi ha prou destresa. No, no vull dir que s’hagi de tornar a la pintura de cavallet, a l’escultura de marbre. No, us ho demano de genolls: no cal tornar als paisatges i als retrats a la llum d’una espelma, no cal fixar-se amb la història de l’art sagrada (més aviat, sacralitzada) que ens han venut, que hem venut dia rere dia. Potser, sense llum, l’art ha de ser al carrer. I reinventar-se cada dia.

 

I, tanmateix, ningú ha de patir, excepte els pobres que ja no saben què és treure diners dels caixers ni connectar-se a internet ni fer-se proves mèdiques complexes ni llegir un bon llibre a la llum d’una làmpada de leds... Les companyies elèctriques i els governs que les sustenten segur que ja estan inventant noves fórmules per a tenir-nos a tots amb l’enteniment ben embegut.

 

AIXÒ NO ÉS CENSURA, PEYU (La cultura de la riota, encara)

 

Quin enrenou que s’ha muntat amb la denúncia de l’humorista Peyu perquè TV3 havia decidit eliminar un gag del seu programa “Bricoheroes”! I uns es posen al seu favor i uns altres a favor del director de la televisió (posar-se a favor de Vicent Sanchis ha de fer molt mal de ventre) perquè el gag és masclista.

 

Jo voldria dir que, al meu parer, ni l’un ni l’altre. Perquè, en realitat, aquí no n’hi ha hagut de censura. Censura és el que ha patit Valtonyc (que s’ha hagut d’exiliar per no entrar a la garjola), o Pablo Hasél (que és a la presó), o tots aquells artistes visuals que no han acceptat imposicions i han retirat les seves obres d’un galerista o d’un museu, o tots aquells escriptors que han marxat d’un diari quan els seus manaires volien treure parts dels seus articles (d’això La Vanguardia i El País, en saben molt)...

 

Però denunciar una censura i acceptar continuar treballant en la mateixa empresa que t’ha censurat és fer-se passar per un heroi quan, en realitat, has acceptat dòcilment allò que tu dius amb altisonància que és inadmissible. Si continua treballant a TV3 i guanyant-se la vida del diner públic, seria millor que no parlés de censura, per no fer el joc brut davant de tots aquells que, elles i ells sí, no accepten censures de cap classe, i/o n’han patit les conseqüències.

 

Cal recordar que Peyu denunciava la presumpta censura i hores després Sanchis anunciava que el programa “Bricoheroes” tindria una nova temporada. Va, home, això sembla un gag, un molt millor que el que se sol veure per TV3.

 

Del fil de tuïts del Peyu es desprenia una altra cosa: que ell està pagat molt de si mateix, que pensa que el seu humor és tan bo que ningú pot retreure-li cap defecte i, menys encara, eliminar-ne alguna part. Potser si fos capaç de mantenir una certa distància amb el seu propi treball hauria vist que el seu gag, en realitat, més enllà de consideracions ètiques, era molt fàcil, d’una certa banalitat.

 

I això no és culpa d’ell, només n’és partícip actiu: ja fa anys que vaig publicar un article on deia que la televisió pública catalana (i la conselleria de cultura de la Generalitat) estava tendint a la banalització de tot a través del que jo anomenava la cultura de la riota. I la cosa ha empitjorat. Perquè hi ha un seguit de professionals que s’han arrapat als mitjans de comunicació públics a partir del supòsit que “fan riure” i que són capaços de fotre-se’n de tot i de tothom. Però això no és cert. En primer lloc, només riuen i volen fer-nos riure d’unes mateixes coses i d’uns mateixos personatges. Però mai van al fons per fer trontollar la passivitat de la societat catalana (quan no té un enemic exterior), com han fet tradicionalment els grans còmics i pallassos. Mai no fan res que permeti que els censurin de debò, no aquesta mala broma d’ara.

 

En segon lloc, aquesta cultura de la riota ha pres un mecanisme molt pervers: ells riuen les seves pròpies gràcies, i els qui estan al seu voltant (en els estudis de Catalunya Ràdio o en els platós de la televisió) esclaten a riure, també. Ells amb ells es coronen. I es pensen tots plegats que tothom que els escolta o/i els veu riuen amb ells, però aquesta llei és indemostrable. Fa uns anys Peyu va venir al nostre municipi en solitari: dalt de l’escenari no tenia ningú que li rigués les gràcies i quedaven en evidència les seves limitacions humorístiques (això és una opinió que no cal que compartiu, la resta són afirmacions que poden demostrar-se).

 

En resum, la censura és una cosa que malauradament existeix. I la llibertat d’expressió és una llibertat que sempre està vigilada, ho sabem de fa anys els qui escrivim, els qui muntem exposicions, ho saben els artistes i els dramaturgs. Però això del Peyu no va ser cap censura, bàsicament perquè ell s’ha plegat a les directrius dels qui manen. Encara que després hagi volgut fer molt soroll per les xarxes. Quina pena!

L’ART TAMBÉ POT SER UNA FESTA (GUSTATIVA)

L’ART TAMBÉ POT SER UNA FESTA (GUSTATIVA). DIEGO REY INTERPRETA LA POESIA CONCRETA DE GUILLEM VILADOT

 

 

(En español, debajo)

 

Un escrit d’urgència (i conseqüentment curt) per explicar que avui mateix s’inaugura una exposició de Diego Rey a la fundació Lo Pardal d’Agramunt. El museu Lo Pardal mostra, estudia i divulga l’obra poètica i objectual de Guillem Viladot, un personatge realment interessant en el paisatge de l’art català de la postguerra que, entre més, va contribuir a convertir Catalunya en un focus primordial en la concepció i expansió de la poesia concreta, al costat de Joan Brossa i Josep Iglesias del Marquet. Fa mesos Eduard Escoffet ho va ensenyar i estudiar en l’exposició La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental (Fundació Joan Brossa) i la Fundació Lo Pardal està portant un programa d’exposicions i de recerca en què cada vegada veiem com la figura de Viladot agafa un relleu transcendent, a pesar —i aquesta adversativa és molt pertinent— que ell no treballés des de Barcelona, sinó que convertís Agramunt en el seu lloc d’acció i creació.

 

Diego Rey ha concebut la seva exposició LA PALABRA SABE - Diàlegs des del territori (que podrà visitar-se a Agramunt fins a mitjan gener de l’any vinent) com a una reinterpretació del treball de Viladot amb la poesia concreta. Tot i que ell prové de l’àmbit de la pintura, havia estat professor de belles arts a l’Argentina, ha fet una cosa que no tots els artistes contemporanis volen o saber fer: aclimatar els seus projectes al lloc on han d’exhibir-se. I els resultats són esplèndids. I per diverses raons que, per anar acabant (he promès brevetat), diré amb frases curtes i mostraré amb algunes imatges del muntatge inacabat que en cap cas permeten no anar fins a Agramunt per visitar l’exposició “in situ”. (Entre d’altres coses, per a no perllongar l’aïllament de tots els projectes tan interessants que es realitzen lluny de la metròpolis, como ja li va passar a Viladot i a tants d’altres creadors.)

 

  • Diego Rey ha estudiat els processos de Viladot quan feia poesia concreta (el seu joc i aïllament dels elements bàsics de la poesia: les lletres i els signes ortogràfics) i els ha reinterpretat amb elements que ja usava Viladot (els abecedaris que s’enganxen dels letraset transfer, per exemple, que encara existeixen) i, alhora, hi ha incorporat noves maneres de jugar amb les lletres i amb els suports on col.locar-les.

 

  • Un dels suports que sobresurt en aquest treball és el torró, un menjar tan estretament lligat a Agramunt. En aquest cas, la col·laboració de Torrons Vicens ha estat sorprenentment interessant: s’han involucrat en un projecte que uneix l’art, la poesia i la gastronomia. El títol de l’exposició “la palabra sabe” (una homonímia inexistent en català) suggereix molts dels camins semàntics que explora Diego Rey: la paraula aporta coneixement i, inserida en el torró, també juga amb les sensacions olfactives i gustatives.

 

 

  • Finalment, una menció especial als globus de lletres (és clar, no podien ser més que lletres, aquesta unitat mínima de significació), un altre suport que atorga a la sala d’exposicions un ambient de joc i, per què no?, de festa. Ho he repetit moltes vegades: de vegades els artistes (i els crítics d’art, és clar) es posen tan circumspectes, tan seriosos o metafísics que no permeten que ens apropem a la seva obra des d’una sintonia reflexiva, sí, però també animada, que una cosa no treu l’altra. I l’exposició a Lo Pardal ho evidencia:Diego Rey ha concebut una exposició amb múltiples registres conceptuals i d’exhibició (el torró, el vídeo, el paper amb una importància lògicament extrema, els globus, els ventiladors que airegen la paraula…) que ens arrapa i no deixa que sortim de la sala sense, almenys, un somriure.

 

 

(Español)

 

EL ARTE TAMBIÉN PUEDE SER UNA FIESTA (GUSTATIVA)

DIEGO REY INTERPRETA LA POESÍA CONCRETA DE GUILLEM VILADOT

 

 

Un escrito de urgencia (y consecuentemente corto) para explicar que hoy se inaugura una exposición de Diego Rey en la Fundació Lo Pardal de Agramunt. El museo Lo Pardal muestra, estudia y divulga la obra poética y objetual de Guillem Viladot, un personaje realmente interesante en el paisaje del arte catalán de la posguerra que, entre más, contribuyó a convertir Cataluña en un foco primordial en la concepción y expansión de la poesía concreta, junto a Joan Brossa y Josep Iglesias del Marquet. Hace meses Eduard Escoffet lo enseñó y estudió en la exposición La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental (Fundació Joan Brossa) y la Fundació Lo Pardal está llevando un programa de exposiciones y de investigación en el que cada vez vemos como la figura de Viladot adquiere una relevancia trascendente, a pesar -y esta adversativa es muy notable - que él no trabajara desde Barcelona, ​​sino que conviertió Agramunt en su lugar de acción y creación.

 

Diego Rey ha concebido su exposición LA PALABRA SABE - Diálogos desde el territorio (que podrá visitarse en Agramunt hasta mediados de enero del año próximo) como una reinterpretación del trabajo de Viladot con la poesía concreta. Aunque él proviene del ámbito de la pintura, había sido profesor de bellas artes en Argentina, ha hecho algo que no todos los artistas contemporáneos quieren o saben hacer: aclimatar sus proyectos al lugar donde deben exhibirse. Y los resultados son espléndidos. Y por varias razones que, para ir terminando (he prometido brevedad), diré con frases cortas y mostraré con algunas imágenes del montaje inacabado que en ningún caso permiten no ir hasta Agramunt para visitar la exposición "in situ". (Entre otras cosas, para no prolongar el aislamiento de todos los proyectos tan interesantes que se realizan lejos de la metrópolis, como le pasó a Viladot y a tantos otros creadores.):

 

  • Diego Rey ha estudiado los procesos de Viladot cuando componía poesía concreta (su juego y aislamiento de los elementos básicos de la poesía: las letras y los signos ortográficos) y los ha reinterpretado con elementos que ya usaba Viladot (los abecedarios que se pegan desde los letraset transfer, por ejemplo, que todavía existen) y, al mismo tiempo, ha incorporado nuevas maneras de jugar con las letras y con los soportes donde colocarlas.

 

 

  • Uno de los soportes que descuella en este trabajo del artista es el turrón, un manjar tan estrechamente ligado a Agramunt. En este caso, la colaboración de Torrons Vicens ha sido sorprendentemente interesante: se han involucrado en un proyecto que une el arte, la poesía y la gastronomía. El título de la exposición "La Palabra sabe" (una homonimia inexistente en catalán) sugiere muchos de los caminos semánticos que explora Diego Rey: la palabra aporta conocimiento y, insertada en el turrón, también juega con las sensaciones olfativas y gustativas.

 

 

  • Finalmente, una mención especial a los globos de letras (por supuesto, no podían ser más que letras, esta unidad mínima de significación), otro soporte que otorga a la sala de exposiciones un ambiente de juego y, ¿por qué no?, de fiesta. Lo he repetido muchas veces: a veces los artistas (y los críticos de arte, claro) se ponen tan circunspectos, tan serios o metafísicos que no permiten que nos acerquemos a su obra desde una sintonía reflexiva, sí, pero también animada, que una cosa no va en contra de la otra. Y la exposición en Lo Pardal lo evidencia: Diego Rey ha realizado una exposición con múltiples registros conceptuales y de exhibición (el turrón, el video, el papel con una importancia extrema, los globos, los ventiladores que airean la palabra…) que nos atrapa y no deja que salgamos de la sala sin, al menos, una sonrisa.

 

 

 

1 2 3 4 7