AIXÒ NO ÉS CENSURA, PEYU (La cultura de la riota, encara)

 

Quin enrenou que s’ha muntat amb la denúncia de l’humorista Peyu perquè TV3 havia decidit eliminar un gag del seu programa “Bricoheroes”! I uns es posen al seu favor i uns altres a favor del director de la televisió (posar-se a favor de Vicent Sanchis ha de fer molt mal de ventre) perquè el gag és masclista.

 

Jo voldria dir que, al meu parer, ni l’un ni l’altre. Perquè, en realitat, aquí no n’hi ha hagut de censura. Censura és el que ha patit Valtonyc (que s’ha hagut d’exiliar per no entrar a la garjola), o Pablo Hasél (que és a la presó), o tots aquells artistes visuals que no han acceptat imposicions i han retirat les seves obres d’un galerista o d’un museu, o tots aquells escriptors que han marxat d’un diari quan els seus manaires volien treure parts dels seus articles (d’això La Vanguardia i El País, en saben molt)...

 

Però denunciar una censura i acceptar continuar treballant en la mateixa empresa que t’ha censurat és fer-se passar per un heroi quan, en realitat, has acceptat dòcilment allò que tu dius amb altisonància que és inadmissible. Si continua treballant a TV3 i guanyant-se la vida del diner públic, seria millor que no parlés de censura, per no fer el joc brut davant de tots aquells que, elles i ells sí, no accepten censures de cap classe, i/o n’han patit les conseqüències.

 

Cal recordar que Peyu denunciava la presumpta censura i hores després Sanchis anunciava que el programa “Bricoheroes” tindria una nova temporada. Va, home, això sembla un gag, un molt millor que el que se sol veure per TV3.

 

Del fil de tuïts del Peyu es desprenia una altra cosa: que ell està pagat molt de si mateix, que pensa que el seu humor és tan bo que ningú pot retreure-li cap defecte i, menys encara, eliminar-ne alguna part. Potser si fos capaç de mantenir una certa distància amb el seu propi treball hauria vist que el seu gag, en realitat, més enllà de consideracions ètiques, era molt fàcil, d’una certa banalitat.

 

I això no és culpa d’ell, només n’és partícip actiu: ja fa anys que vaig publicar un article on deia que la televisió pública catalana (i la conselleria de cultura de la Generalitat) estava tendint a la banalització de tot a través del que jo anomenava la cultura de la riota. I la cosa ha empitjorat. Perquè hi ha un seguit de professionals que s’han arrapat als mitjans de comunicació públics a partir del supòsit que “fan riure” i que són capaços de fotre-se’n de tot i de tothom. Però això no és cert. En primer lloc, només riuen i volen fer-nos riure d’unes mateixes coses i d’uns mateixos personatges. Però mai van al fons per fer trontollar la passivitat de la societat catalana (quan no té un enemic exterior), com han fet tradicionalment els grans còmics i pallassos. Mai no fan res que permeti que els censurin de debò, no aquesta mala broma d’ara.

 

En segon lloc, aquesta cultura de la riota ha pres un mecanisme molt pervers: ells riuen les seves pròpies gràcies, i els qui estan al seu voltant (en els estudis de Catalunya Ràdio o en els platós de la televisió) esclaten a riure, també. Ells amb ells es coronen. I es pensen tots plegats que tothom que els escolta o/i els veu riuen amb ells, però aquesta llei és indemostrable. Fa uns anys Peyu va venir al nostre municipi en solitari: dalt de l’escenari no tenia ningú que li rigués les gràcies i quedaven en evidència les seves limitacions humorístiques (això és una opinió que no cal que compartiu, la resta són afirmacions que poden demostrar-se).

 

En resum, la censura és una cosa que malauradament existeix. I la llibertat d’expressió és una llibertat que sempre està vigilada, ho sabem de fa anys els qui escrivim, els qui muntem exposicions, ho saben els artistes i els dramaturgs. Però això del Peyu no va ser cap censura, bàsicament perquè ell s’ha plegat a les directrius dels qui manen. Encara que després hagi volgut fer molt soroll per les xarxes. Quina pena!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *