A PROPÒSIT DE LA CAPELLA SANT ROC DE VALLS

 

A propòsit de la conversió de la Capella de sant Roc de Valls, antic espai dedicat a les arts visuals, en un centre que recollirà la memòria (vull pensar que la memòria activa) del gran compositor Robert Gerhard, he escrit aquestes consideracions.

Respecto moltíssim les opinions que han expressat crítics i artistes, i les campanyes (minoritàries, com tot el que passa en el nostre ambient cultural, ai las!) que reclamen que la Capella continuï amb la seva programació d’art contemporani. No faig retòrica, hi ha moltes amigues i amics estimats que pensen així. Per tant, la meva pretensió amb aquest text no és la confrontació (l’enemic és a una altra banda, i en aquest assumpte de Valls jo no el sé detectar), sinó la reflexió.

 

1.

Us heu preguntat per què des de Valls no ha sorgit (almenys fins al moment en què escric aquestes ratlles) cap demanda que la Capella de sant Roc continuï sent un espai dedicat a l’art contemporani? Si aneu al mercat setmanal de Valls, els dimecres, i pregunteu a la gent de la ciutat i dels pobles veïns, no cal que us expliqui que només un percentatge baixíssim sabrà que allà fa vint anys que s’hi fan exposicions. (En canvi, tots sabran sobre les disputes entre la colla Joves i la Vella dels Xiquets castellers.)

 

Procuro no ser demagògic. Però del territori estant, també des de la centralitat de Barcelona, fa temps que es veu que el repte dels directors dels centres d’art perifèrics és aconseguir crear un nucli local al voltant d’aquell centre. Això com a primera prioritat. No estic parlant de xifres altes d’assistents, ja sabeu que no sóc resultadista. Em refereixo a tendir en primer lloc a engalipar als artistes (poetes, músics, teatrers i, entre més, també artistes visuals) que viuen a prop d’aquell centre. I engalipar, sobretot, un públic local. Per evitar aquella pràctica tan insultant pels autòctons que consisteix en no inaugurar una exposició fins que arriba un autocar ple gent de Barcelona que, invariablement, farà lloances desmesurades d’allò que s’inaugura, la majoria de vegades un artista que viu molt lluny d’on està situat el centre en qüestió.

 

2.

Si mireu la programació de la Capella en el seu web (arrenca l’any 2006, però la cosa venia d’abans) i us entreteniu a enumerar noms de curadores/rs i d’artistes que hi han participat, l’elenc és formidable. S’assembla molt als mateixos artistes que porten amb ells a tot arreu moltes de les curadores i curadors del país, sigui a Barcelona o a fora de Barcelona. Però, aleshores, quina significació té que a Valls (o a qualsevol altre indret de la Catalunya allunyada del monstre capitalí) hi hagi un centre d’art contemporani? Que es pugui veure el que fan al centre i la perifèria n’estigui assabentada? Però això els més interessats ja ho fan, perquè agafen el cotxe i/o mirem la premsa i/o consultes les xarxes.

 

Quants comissaris i quants artistes, quan han tingut l’encàrrec de programar o d’exposar a la Capella, s’han interessat prèviament per les circumstàncies particulars (culturals, econòmiques, socials... agrícoles, caram!) d’allà on van? En el llistat d’exposicions, veureu que efectivament n’hi ha algunes, d’artistes, que ho van fer, amb més intensitat o menys, però van tenir la preocupació d’integrar el seu discurs (el seu missatge, com ho vulgueu dir) amb la població a qui es dirigien. Per no dirigir-se només als qui viatjaven des de Barcelona i rodalies a veure el que allà s’exposava i aprofitar per fer una calçotada (va, no us enfadeu, és una broma; o una mitja broma). En el començament de la programació inventariada hi trobareu projectes en què els creadors van saber que anaven a Valls i van treballar el seu projecte en funció de Valls: Jordi Boldú, Mariona Moncunill, Ana García-Pineda, Jordi Mitjà, Julio Arriaga, Efrén Alvárez... N’hi ha més, però també trobem molts i molts projectes que valien tant per Valls com per Cornellà de Llobregat, per entendre’ns. I això és legítim, és clar, hi ha coses que el món urbà i el món rural comparteixen. Però qui sap si la gent de Valls ho ha entès així.

 

3.

Jo lamento que es tanqui la Capella de sant Roc com espai expositiu. Però el que no faré —i més tenint en compte algunes de les consideracions anteriors, entre més— és pensar que la cultura catalana, que la cultura catalana generada a Valls, necessita més un espai per a les arts visuals que un espai dedicat a Robert Gerhard i, confio, a la música contemporània. Perquè si el món de les arts visuals es troba des de fa temps deixat de la mà de les institucions, la música contemporània (no la música comercial, ja m’enteneu) té moltes dificultats per a expandir-se. No se m’escapa que, molt probablement, ningú hagi demanat que hi hagi un centre Gerhard a Valls, com en el seu dia no hi havia una demanda d’un espai dedicat a les arts. I tampoc se m’escapa que, molt probablement, la gent de Valls no es faci seva aquesta iniciativa. Però, perdoneu-me, per les xarxes he escoltat unes expressions de menyspreu cap a l’obra de Robert Gerhard que només s’entenen des de la ignorància (sort que han estat minoritàries).

 

Ja fa temps que expresso la meva convicció (acrescuda durant la pandèmia) que hem de tendir a la cultura com a un bé comú. I en això el sector de les arts visuals és especialment egoista, de vegades fins i tot arrogant, defensant el seu pavelló com si sabessin que el seu pavelló està destinat a la comunitat i els altres pavellons de la cultura no, quan estem parlant d'una mateixa cosa. No ho dic perquè es queixi de que tanqui un espai d’art punter de les terres del sud, sinó perquè només es queixa quan el tanquen, però no s’uneix per a buscar sinergies amb d’altres sectors culturals; ni pensa quines necessitats tenen els artistes, poetes, novel·listes, músics, ballarins, actors i més i molt més per a, en comptes de plorar la pèrdua d’un centre, treballar per obrir-ne d’altres, multidisciplinars, conscients de les problemàtiques autòctones. (O parlar amb la Rosa Pera, col·lega de sempre, per veure si en les seves estratègies dedicades a la figura de Robert Gerhard hi cap també la visualitat i no deixar-la de banda com si fos, ella precisament, algú que no fa el que fem tots, acceptar encàrrecs i treballar-los de la millor manera possible.)

 

4.

Conclusió? Ja em perdonareu, no tinc cap conclusió sobre el que han decidit a Valls excepte que ja fa temps que tinc clar que no es tracta de defensar a peu i a cavall les arts visuals, sinó de defensar amb exigència la cultura transformadora. I per aconseguir això cal capgirar algunes de les conductes i dels consensos amb què hem actuat des dels temps de l’opulència econòmica. La situació cultural és catastròfica, el bosc s’està cremant, i nosaltres només sabem mirar un arbre, com quan hi havia diners per a tots els capricis de comissaris (m’estic referint a mi mateix), artistes, directors de museus.

 

I si celebrem la història de La Capella i ens posem a treballar en nous projectes (encara) més integrats en el territori i amb la voluntat de transformar-ho tot?

4 Responses

  1. Assumpta Roses
    | Respon

    Minguet, perdona, però el teu pensament, tant saberut i aviciat, no ens ajuda gaire.

    Al Camp de Tarragona, el sector d’arts visuals estem fotuts. FOTUTS. A Tarragona, un Centre d’Art que està catalèptic, afectat d’una mena de virus resistent a totes les proclames polítiques i campanyes de nous logotips que no passen a més. A Reus, el Museu té en un pou negre la col.lecció d’art contemporani i els programes de suport i divulgació d’artistes locals i forasters. El Centre d’Art Cal Masso, navegant ientre fangars, en intents de privatització inexplicables. El Centre de Lectura, en altres temps un far, una trista intermitència a mínims des de fa anys i panys.
    Enmig d’aquest panorama, la Capella Sant Roc ha tingut el mérit de la continuitat. Trenta anys de temporades i comissariats més o menys brillants, artistes més locals o que venen de visita, programes més elitistes o més participarius, amb millor o pitjor divulgació. Hi ha hagut de tot. Però ha estat oberta, allí, al nostre servei, pel nostre plaer o llençant-nos provocacions.

    Ara la seva desaparició és la torna, la gota que desborda, la pluja sobre el toll. I hem reaccionat amb tota la raó del món.
    No podem acceptar perdre un espai tant carismàtic, sobretot, no podem tolerar que s’abandoni el programa per part de l’Ajuntament, del Museu de Valls ni de la Generalitat que l’ha subvencionat durant molts anys.
    Les disquisicions no son oportunes ara. Al gra.

    • Joan M. Minguet
      | Respon

      Assumpta, que no estiguis d’acord amb el que dic ho entenc; que diguis que el meu pensament és “saberut i aviciat”, entra en un territori que em sap greu i que, per tant, no respondré. Excepte una cosa: que jo sàpiga ni tu ni jo no som ningú per dir si unes “disquisicions” són oportunes o no ho són. Només faltaria que ara haguéssim de pensar tots igual. Bon dia

  2. Assumpta
    | Respon

    Em disculpo sincerament per dues paraules que poden resultar ofensives. Et diré que el teu article també ho és quan ens poses en qüestió als que demanem que no es trenqui una programació, com si fós un acte d’esnobisme i quan dubtes que anéssim als actes. Jo vaig ser professora de Batxillerat artístic a Valls a l’Intitut, quinze anys. Cada any i vaig anar i vaig fer anar els alumnes a la Capella. Pregúnta-li al Daniel Gasol que va ser un d’ells. Abans de treballar a Valls ja hi anava i després de jubilada, he continuat. Vaig ser amb emoció a la última exposició, ja sabia qué passava. Era un bon projecte de “nyamnyam”, poc seguit , fet en plena pandèmia. I sí, crec que val la pena que projectes així, vinguts d’ambients cosmopolites, també arribin a Valls.

  3. Joan M. Minguet
    | Respon

    Gràcies per les disculpes. Tot i que ho fas amb desgana, perquè m’acuses a mi d’ofendre’t amb el meu text. No puc arribar a entendre per què ets sents al.ludida quan dic que moltes de les persones que clamen contra el tancament (perdó, la reconversió) de la Capella hi tenen una relació distant. Sento un gran respecte pels qui sempre heu treballat fora dels focus de la centralitat barcelonina, però es veu que això és igual, a tu t’ha sentat malament el meu article, però només en la darrera frase que has escrit hi dialogues. I, en canvi, jo m’acabo de rellegir el meu text i no hi veig per enlloc ànim de molestar (ho sé perquè quan vull molestar escric d’una altra manera), sinó de plantejar l’assumpte (que ja estava fet) des d’una òptica menys endogàmica. La cultura per ser transformadora no pot anar de capelletes defensant els seus territoris. Potser sóc un il.lús.
    No cal que hi donem més voltes. Saps quanta gent s’ha llegit el meu text al blog? Unes 180. Saps quantes persones han firmat la campanya Change.org “Salvem la Capella sant Roc d’art contemporani”? Unes 240 (de les quals, moltes no han trepitjat mai la Capella excepte un dia d’inauguració, això és el que jo dic en el text). Aquest és el problema que hauríem de saber resoldre entre tots (el de la visualitat i els de totes les branques de la cultura): que coses com aquestes preocupen a menys persones que a una minoria.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *