AIXÒ NO ÉS CENSURA, PEYU (La cultura de la riota, encara)

 

Quin enrenou que s’ha muntat amb la denúncia de l’humorista Peyu perquè TV3 havia decidit eliminar un gag del seu programa “Bricoheroes”! I uns es posen al seu favor i uns altres a favor del director de la televisió (posar-se a favor de Vicent Sanchis ha de fer molt mal de ventre) perquè el gag és masclista.

 

Jo voldria dir que, al meu parer, ni l’un ni l’altre. Perquè, en realitat, aquí no n’hi ha hagut de censura. Censura és el que ha patit Valtonyc (que s’ha hagut d’exiliar per no entrar a la garjola), o Pablo Hasél (que és a la presó), o tots aquells artistes visuals que no han acceptat imposicions i han retirat les seves obres d’un galerista o d’un museu, o tots aquells escriptors que han marxat d’un diari quan els seus manaires volien treure parts dels seus articles (d’això La Vanguardia i El País, en saben molt)...

 

Però denunciar una censura i acceptar continuar treballant en la mateixa empresa que t’ha censurat és fer-se passar per un heroi quan, en realitat, has acceptat dòcilment allò que tu dius amb altisonància que és inadmissible. Si continua treballant a TV3 i guanyant-se la vida del diner públic, seria millor que no parlés de censura, per no fer el joc brut davant de tots aquells que, elles i ells sí, no accepten censures de cap classe, i/o n’han patit les conseqüències.

 

Cal recordar que Peyu denunciava la presumpta censura i hores després Sanchis anunciava que el programa “Bricoheroes” tindria una nova temporada. Va, home, això sembla un gag, un molt millor que el que se sol veure per TV3.

 

Del fil de tuïts del Peyu es desprenia una altra cosa: que ell està pagat molt de si mateix, que pensa que el seu humor és tan bo que ningú pot retreure-li cap defecte i, menys encara, eliminar-ne alguna part. Potser si fos capaç de mantenir una certa distància amb el seu propi treball hauria vist que el seu gag, en realitat, més enllà de consideracions ètiques, era molt fàcil, d’una certa banalitat.

 

I això no és culpa d’ell, només n’és partícip actiu: ja fa anys que vaig publicar un article on deia que la televisió pública catalana (i la conselleria de cultura de la Generalitat) estava tendint a la banalització de tot a través del que jo anomenava la cultura de la riota. I la cosa ha empitjorat. Perquè hi ha un seguit de professionals que s’han arrapat als mitjans de comunicació públics a partir del supòsit que “fan riure” i que són capaços de fotre-se’n de tot i de tothom. Però això no és cert. En primer lloc, només riuen i volen fer-nos riure d’unes mateixes coses i d’uns mateixos personatges. Però mai van al fons per fer trontollar la passivitat de la societat catalana (quan no té un enemic exterior), com han fet tradicionalment els grans còmics i pallassos. Mai no fan res que permeti que els censurin de debò, no aquesta mala broma d’ara.

 

En segon lloc, aquesta cultura de la riota ha pres un mecanisme molt pervers: ells riuen les seves pròpies gràcies, i els qui estan al seu voltant (en els estudis de Catalunya Ràdio o en els platós de la televisió) esclaten a riure, també. Ells amb ells es coronen. I es pensen tots plegats que tothom que els escolta o/i els veu riuen amb ells, però aquesta llei és indemostrable. Fa uns anys Peyu va venir al nostre municipi en solitari: dalt de l’escenari no tenia ningú que li rigués les gràcies i quedaven en evidència les seves limitacions humorístiques (això és una opinió que no cal que compartiu, la resta són afirmacions que poden demostrar-se).

 

En resum, la censura és una cosa que malauradament existeix. I la llibertat d’expressió és una llibertat que sempre està vigilada, ho sabem de fa anys els qui escrivim, els qui muntem exposicions, ho saben els artistes i els dramaturgs. Però això del Peyu no va ser cap censura, bàsicament perquè ell s’ha plegat a les directrius dels qui manen. Encara que després hagi volgut fer molt soroll per les xarxes. Quina pena!

L’ART TAMBÉ POT SER UNA FESTA (GUSTATIVA)

L’ART TAMBÉ POT SER UNA FESTA (GUSTATIVA). DIEGO REY INTERPRETA LA POESIA CONCRETA DE GUILLEM VILADOT

 

 

(En español, debajo)

 

Un escrit d’urgència (i conseqüentment curt) per explicar que avui mateix s’inaugura una exposició de Diego Rey a la fundació Lo Pardal d’Agramunt. El museu Lo Pardal mostra, estudia i divulga l’obra poètica i objectual de Guillem Viladot, un personatge realment interessant en el paisatge de l’art català de la postguerra que, entre més, va contribuir a convertir Catalunya en un focus primordial en la concepció i expansió de la poesia concreta, al costat de Joan Brossa i Josep Iglesias del Marquet. Fa mesos Eduard Escoffet ho va ensenyar i estudiar en l’exposició La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental (Fundació Joan Brossa) i la Fundació Lo Pardal està portant un programa d’exposicions i de recerca en què cada vegada veiem com la figura de Viladot agafa un relleu transcendent, a pesar —i aquesta adversativa és molt pertinent— que ell no treballés des de Barcelona, sinó que convertís Agramunt en el seu lloc d’acció i creació.

 

Diego Rey ha concebut la seva exposició LA PALABRA SABE - Diàlegs des del territori (que podrà visitar-se a Agramunt fins a mitjan gener de l’any vinent) com a una reinterpretació del treball de Viladot amb la poesia concreta. Tot i que ell prové de l’àmbit de la pintura, havia estat professor de belles arts a l’Argentina, ha fet una cosa que no tots els artistes contemporanis volen o saber fer: aclimatar els seus projectes al lloc on han d’exhibir-se. I els resultats són esplèndids. I per diverses raons que, per anar acabant (he promès brevetat), diré amb frases curtes i mostraré amb algunes imatges del muntatge inacabat que en cap cas permeten no anar fins a Agramunt per visitar l’exposició “in situ”. (Entre d’altres coses, per a no perllongar l’aïllament de tots els projectes tan interessants que es realitzen lluny de la metròpolis, como ja li va passar a Viladot i a tants d’altres creadors.)

 

  • Diego Rey ha estudiat els processos de Viladot quan feia poesia concreta (el seu joc i aïllament dels elements bàsics de la poesia: les lletres i els signes ortogràfics) i els ha reinterpretat amb elements que ja usava Viladot (els abecedaris que s’enganxen dels letraset transfer, per exemple, que encara existeixen) i, alhora, hi ha incorporat noves maneres de jugar amb les lletres i amb els suports on col.locar-les.

 

  • Un dels suports que sobresurt en aquest treball és el torró, un menjar tan estretament lligat a Agramunt. En aquest cas, la col·laboració de Torrons Vicens ha estat sorprenentment interessant: s’han involucrat en un projecte que uneix l’art, la poesia i la gastronomia. El títol de l’exposició “la palabra sabe” (una homonímia inexistent en català) suggereix molts dels camins semàntics que explora Diego Rey: la paraula aporta coneixement i, inserida en el torró, també juga amb les sensacions olfactives i gustatives.

 

 

  • Finalment, una menció especial als globus de lletres (és clar, no podien ser més que lletres, aquesta unitat mínima de significació), un altre suport que atorga a la sala d’exposicions un ambient de joc i, per què no?, de festa. Ho he repetit moltes vegades: de vegades els artistes (i els crítics d’art, és clar) es posen tan circumspectes, tan seriosos o metafísics que no permeten que ens apropem a la seva obra des d’una sintonia reflexiva, sí, però també animada, que una cosa no treu l’altra. I l’exposició a Lo Pardal ho evidencia:Diego Rey ha concebut una exposició amb múltiples registres conceptuals i d’exhibició (el torró, el vídeo, el paper amb una importància lògicament extrema, els globus, els ventiladors que airegen la paraula…) que ens arrapa i no deixa que sortim de la sala sense, almenys, un somriure.

 

 

(Español)

 

EL ARTE TAMBIÉN PUEDE SER UNA FIESTA (GUSTATIVA)

DIEGO REY INTERPRETA LA POESÍA CONCRETA DE GUILLEM VILADOT

 

 

Un escrito de urgencia (y consecuentemente corto) para explicar que hoy se inaugura una exposición de Diego Rey en la Fundació Lo Pardal de Agramunt. El museo Lo Pardal muestra, estudia y divulga la obra poética y objetual de Guillem Viladot, un personaje realmente interesante en el paisaje del arte catalán de la posguerra que, entre más, contribuyó a convertir Cataluña en un foco primordial en la concepción y expansión de la poesía concreta, junto a Joan Brossa y Josep Iglesias del Marquet. Hace meses Eduard Escoffet lo enseñó y estudió en la exposición La xarxa al bosc. Joan Brossa i la poesia experimental (Fundació Joan Brossa) y la Fundació Lo Pardal está llevando un programa de exposiciones y de investigación en el que cada vez vemos como la figura de Viladot adquiere una relevancia trascendente, a pesar -y esta adversativa es muy notable - que él no trabajara desde Barcelona, ​​sino que conviertió Agramunt en su lugar de acción y creación.

 

Diego Rey ha concebido su exposición LA PALABRA SABE - Diálogos desde el territorio (que podrá visitarse en Agramunt hasta mediados de enero del año próximo) como una reinterpretación del trabajo de Viladot con la poesía concreta. Aunque él proviene del ámbito de la pintura, había sido profesor de bellas artes en Argentina, ha hecho algo que no todos los artistas contemporáneos quieren o saben hacer: aclimatar sus proyectos al lugar donde deben exhibirse. Y los resultados son espléndidos. Y por varias razones que, para ir terminando (he prometido brevedad), diré con frases cortas y mostraré con algunas imágenes del montaje inacabado que en ningún caso permiten no ir hasta Agramunt para visitar la exposición "in situ". (Entre otras cosas, para no prolongar el aislamiento de todos los proyectos tan interesantes que se realizan lejos de la metrópolis, como le pasó a Viladot y a tantos otros creadores.):

 

  • Diego Rey ha estudiado los procesos de Viladot cuando componía poesía concreta (su juego y aislamiento de los elementos básicos de la poesía: las letras y los signos ortográficos) y los ha reinterpretado con elementos que ya usaba Viladot (los abecedarios que se pegan desde los letraset transfer, por ejemplo, que todavía existen) y, al mismo tiempo, ha incorporado nuevas maneras de jugar con las letras y con los soportes donde colocarlas.

 

 

  • Uno de los soportes que descuella en este trabajo del artista es el turrón, un manjar tan estrechamente ligado a Agramunt. En este caso, la colaboración de Torrons Vicens ha sido sorprendentemente interesante: se han involucrado en un proyecto que une el arte, la poesía y la gastronomía. El título de la exposición "La Palabra sabe" (una homonimia inexistente en catalán) sugiere muchos de los caminos semánticos que explora Diego Rey: la palabra aporta conocimiento y, insertada en el turrón, también juega con las sensaciones olfativas y gustativas.

 

 

  • Finalmente, una mención especial a los globos de letras (por supuesto, no podían ser más que letras, esta unidad mínima de significación), otro soporte que otorga a la sala de exposiciones un ambiente de juego y, ¿por qué no?, de fiesta. Lo he repetido muchas veces: a veces los artistas (y los críticos de arte, claro) se ponen tan circunspectos, tan serios o metafísicos que no permiten que nos acerquemos a su obra desde una sintonía reflexiva, sí, pero también animada, que una cosa no va en contra de la otra. Y la exposición en Lo Pardal lo evidencia: Diego Rey ha realizado una exposición con múltiples registros conceptuales y de exhibición (el turrón, el video, el papel con una importancia extrema, los globos, los ventiladores que airean la palabra…) que nos atrapa y no deja que salgamos de la sala sin, al menos, una sonrisa.