ART PÚBLIC A BELLTALL. L’ESTILITA DE MATEO VILAGRASA

 

Les ciutats —i les rotondes de les carreteres— estan acostumades a impregnar-se d’art públic o art urbà. Em refereixo a escultures posades en places i parcs que poden ser antigues o encàrrecs contemporanis. Ara, en parlar d’això, tinc la temptació de parlar d’aquests encàrrecs, de la poca originalitat dels polítics i dels artistes a l’hora d’engalanar les ciutats, de la repetició que es produeix, del decorativisme pel decorativisme en què es cau, de l’amiguisme polititzat que succeeix, però no és el motiu d’aquest escrit.

 

Des de fa unes setmanes que Belltall s’ha vist enriquit per la presència d’una escultura, dalt de la carena, en el camí a Forès. El seu autor és Mateo Vilagrasa, un artista que va morir l’any 2018 a La Cardosa, ben a prop de Cervera. En aquest poble de la Segarra va passar els darrers anys de la seva vida i ara hi roman la fundació que porta el seu nom i que, per mitjà de la Montse Gomis, vetlla per la difusió de l’obra d’aquest artista i pensador que va tenir una llarga trajectòria en el món cultural.

 

Precisament, ha estat la Fundació Mateo Vilagrasa la que va posar-se en contacte amb l’ajuntament de Passanant i Belltall per proposar-los de situar un dels “estilites” que va crear l’artista en el nostre municipi, d’acord amb el projecte de posar unes quantes d’aquestes escultures enlairades en els camins que configuren la ruta del Cister. La Fundació Mateo Vilagrasa ha pagat totes les despeses de la col·locació, la qual ha estat possible gràcies a la generositat dels propietaris d’aquella petita parcel.la de terreny, de ca la Llúcia. Una concentració d’esforços, ha permès que d’ara en endavant tinguem aquesta escultura ben a prop del poble, a la cruïlla entre el camí a Forès i el que porta a Belltall. I jo, si em deixeu que ho digui, estic content.

 

Ja sé que això de l’art permet o exigeix totes les opinions. Sortosament, no és una religió i no tenim preceptes inamovibles ni capellans que ens obliguin a practicar la fe en uns gustos determinats. M’imagino que hi haurà belltallencs que trobaran un desencert que l’ajuntament hagi permès que es col·loqui l’escultura en el seu emplaçament. Però quan dic que jo estic content no és perquè l’estàtua m’agradi o no m’agradi, això dels gustos és una baralla inútil i interminable.

 

El que a mi em sembla bo és que l’estilita passi a formar part del nostre paisatge. Perquè serà un contrast des de la contemporaneïtat de l’art. Vilagrasa no va concebre una escultura realista d’aquelles de bronze que trobem en tantes ciutats catalanes; ben al contrari, les faccions d’aquest home —o, per què no?, dona—, ajupit dalt d’una columna fuig de la representació minuciosa; més aviat és com una subtil invitació al pensament, a la introspecció que els nostres paisatges permeten. O potser exigeixen.

 

Davant de la monumentalitat dels aerogeneradors que circumden el nostre territori, que l’envaeixen i el determinen (i més que en volen posar, i més alts i més invasors), ara, quan sortim a passejar, ens trobarem aquesta figura, que ens remet als estilites dels quals parla la història, uns anacoretes que s’allunyaven del món. Perquè aquella idea bucòlica que diu que el món rural, a pagès, viu aïlla de la civilització és una fal·làcia. És possible que fa molts anys això pogués ser cert, aquells temps en què els territoris inexplorats no calia anar a buscar-los a l’altra punta del món, sinó que els tenies al tir d’una pedra. Però ara tothom està connectat d’una manera o d’una altra amb la resta de l’orb. EI, en aquest context, el nostre estilita, el de Belltall, ens convida a pensar en un nou món, on l’art contemporani i el paisatge ens facin més lliures.