A propòsit de la conversió de la Capella de sant Roc de Valls, antic espai dedicat a les arts visuals, en un centre que recollirà la memòria (vull pensar que la memòria activa) del gran compositor Robert Gerhard, he escrit aquestes consideracions.
Respecto moltíssim les opinions que han expressat crítics i artistes, i les campanyes (minoritàries, com tot el que passa en el nostre ambient cultural, ai las!) que reclamen que la Capella continuï amb la seva programació d’art contemporani. No faig retòrica, hi ha moltes amigues i amics estimats que pensen així. Per tant, la meva pretensió amb aquest text no és la confrontació (l’enemic és a una altra banda, i en aquest assumpte de Valls jo no el sé detectar), sinó la reflexió.
1.
Us heu preguntat per què des de Valls no ha sorgit (almenys fins al moment en què escric aquestes ratlles) cap demanda que la Capella de sant Roc continuï sent un espai dedicat a l’art contemporani? Si aneu al mercat setmanal de Valls, els dimecres, i pregunteu a la gent de la ciutat i dels pobles veïns, no cal que us expliqui que només un percentatge baixíssim sabrà que allà fa vint anys que s’hi fan exposicions. (En canvi, tots sabran sobre les disputes entre la colla Joves i la Vella dels Xiquets castellers.)
Procuro no ser demagògic. Però del territori estant, també des de la centralitat de Barcelona, fa temps que es veu que el repte dels directors dels centres d’art perifèrics és aconseguir crear un nucli local al voltant d’aquell centre. Això com a primera prioritat. No estic parlant de xifres altes d’assistents, ja sabeu que no sóc resultadista. Em refereixo a tendir en primer lloc a engalipar als artistes (poetes, músics, teatrers i, entre més, també artistes visuals) que viuen a prop d’aquell centre. I engalipar, sobretot, un públic local. Per evitar aquella pràctica tan insultant pels autòctons que consisteix en no inaugurar una exposició fins que arriba un autocar ple gent de Barcelona que, invariablement, farà lloances desmesurades d’allò que s’inaugura, la majoria de vegades un artista que viu molt lluny d’on està situat el centre en qüestió.
2.
Si mireu la programació de la Capella en el seu web (arrenca l’any 2006, però la cosa venia d’abans) i us entreteniu a enumerar noms de curadores/rs i d’artistes que hi han participat, l’elenc és formidable. S’assembla molt als mateixos artistes que porten amb ells a tot arreu moltes de les curadores i curadors del país, sigui a Barcelona o a fora de Barcelona. Però, aleshores, quina significació té que a Valls (o a qualsevol altre indret de la Catalunya allunyada del monstre capitalí) hi hagi un centre d’art contemporani? Que es pugui veure el que fan al centre i la perifèria n’estigui assabentada? Però això els més interessats ja ho fan, perquè agafen el cotxe i/o mirem la premsa i/o consultes les xarxes.
Quants comissaris i quants artistes, quan han tingut l’encàrrec de programar o d’exposar a la Capella, s’han interessat prèviament per les circumstàncies particulars (culturals, econòmiques, socials... agrícoles, caram!) d’allà on van? En el llistat d’exposicions, veureu que efectivament n’hi ha algunes, d’artistes, que ho van fer, amb més intensitat o menys, però van tenir la preocupació d’integrar el seu discurs (el seu missatge, com ho vulgueu dir) amb la població a qui es dirigien. Per no dirigir-se només als qui viatjaven des de Barcelona i rodalies a veure el que allà s’exposava i aprofitar per fer una calçotada (va, no us enfadeu, és una broma; o una mitja broma). En el començament de la programació inventariada hi trobareu projectes en què els creadors van saber que anaven a Valls i van treballar el seu projecte en funció de Valls: Jordi Boldú, Mariona Moncunill, Ana García-Pineda, Jordi Mitjà, Julio Arriaga, Efrén Alvárez... N’hi ha més, però també trobem molts i molts projectes que valien tant per Valls com per Cornellà de Llobregat, per entendre’ns. I això és legítim, és clar, hi ha coses que el món urbà i el món rural comparteixen. Però qui sap si la gent de Valls ho ha entès així.
3.
Jo lamento que es tanqui la Capella de sant Roc com espai expositiu. Però el que no faré —i més tenint en compte algunes de les consideracions anteriors, entre més— és pensar que la cultura catalana, que la cultura catalana generada a Valls, necessita més un espai per a les arts visuals que un espai dedicat a Robert Gerhard i, confio, a la música contemporània. Perquè si el món de les arts visuals es troba des de fa temps deixat de la mà de les institucions, la música contemporània (no la música comercial, ja m’enteneu) té moltes dificultats per a expandir-se. No se m’escapa que, molt probablement, ningú hagi demanat que hi hagi un centre Gerhard a Valls, com en el seu dia no hi havia una demanda d’un espai dedicat a les arts. I tampoc se m’escapa que, molt probablement, la gent de Valls no es faci seva aquesta iniciativa. Però, perdoneu-me, per les xarxes he escoltat unes expressions de menyspreu cap a l’obra de Robert Gerhard que només s’entenen des de la ignorància (sort que han estat minoritàries).
Ja fa temps que expresso la meva convicció (acrescuda durant la pandèmia) que hem de tendir a la cultura com a un bé comú. I en això el sector de les arts visuals és especialment egoista, de vegades fins i tot arrogant, defensant el seu pavelló com si sabessin que el seu pavelló està destinat a la comunitat i els altres pavellons de la cultura no, quan estem parlant d'una mateixa cosa. No ho dic perquè es queixi de que tanqui un espai d’art punter de les terres del sud, sinó perquè només es queixa quan el tanquen, però no s’uneix per a buscar sinergies amb d’altres sectors culturals; ni pensa quines necessitats tenen els artistes, poetes, novel·listes, músics, ballarins, actors i més i molt més per a, en comptes de plorar la pèrdua d’un centre, treballar per obrir-ne d’altres, multidisciplinars, conscients de les problemàtiques autòctones. (O parlar amb la Rosa Pera, col·lega de sempre, per veure si en les seves estratègies dedicades a la figura de Robert Gerhard hi cap també la visualitat i no deixar-la de banda com si fos, ella precisament, algú que no fa el que fem tots, acceptar encàrrecs i treballar-los de la millor manera possible.)
4.
Conclusió? Ja em perdonareu, no tinc cap conclusió sobre el que han decidit a Valls excepte que ja fa temps que tinc clar que no es tracta de defensar a peu i a cavall les arts visuals, sinó de defensar amb exigència la cultura transformadora. I per aconseguir això cal capgirar algunes de les conductes i dels consensos amb què hem actuat des dels temps de l’opulència econòmica. La situació cultural és catastròfica, el bosc s’està cremant, i nosaltres només sabem mirar un arbre, com quan hi havia diners per a tots els capricis de comissaris (m’estic referint a mi mateix), artistes, directors de museus.
I si celebrem la història de La Capella i ens posem a treballar en nous projectes (encara) més integrats en el territori i amb la voluntat de transformar-ho tot?
