A PROPÒSIT DE LA CAPELLA SANT ROC DE VALLS

 

A propòsit de la conversió de la Capella de sant Roc de Valls, antic espai dedicat a les arts visuals, en un centre que recollirà la memòria (vull pensar que la memòria activa) del gran compositor Robert Gerhard, he escrit aquestes consideracions.

Respecto moltíssim les opinions que han expressat crítics i artistes, i les campanyes (minoritàries, com tot el que passa en el nostre ambient cultural, ai las!) que reclamen que la Capella continuï amb la seva programació d’art contemporani. No faig retòrica, hi ha moltes amigues i amics estimats que pensen així. Per tant, la meva pretensió amb aquest text no és la confrontació (l’enemic és a una altra banda, i en aquest assumpte de Valls jo no el sé detectar), sinó la reflexió.

 

1.

Us heu preguntat per què des de Valls no ha sorgit (almenys fins al moment en què escric aquestes ratlles) cap demanda que la Capella de sant Roc continuï sent un espai dedicat a l’art contemporani? Si aneu al mercat setmanal de Valls, els dimecres, i pregunteu a la gent de la ciutat i dels pobles veïns, no cal que us expliqui que només un percentatge baixíssim sabrà que allà fa vint anys que s’hi fan exposicions. (En canvi, tots sabran sobre les disputes entre la colla Joves i la Vella dels Xiquets castellers.)

 

Procuro no ser demagògic. Però del territori estant, també des de la centralitat de Barcelona, fa temps que es veu que el repte dels directors dels centres d’art perifèrics és aconseguir crear un nucli local al voltant d’aquell centre. Això com a primera prioritat. No estic parlant de xifres altes d’assistents, ja sabeu que no sóc resultadista. Em refereixo a tendir en primer lloc a engalipar als artistes (poetes, músics, teatrers i, entre més, també artistes visuals) que viuen a prop d’aquell centre. I engalipar, sobretot, un públic local. Per evitar aquella pràctica tan insultant pels autòctons que consisteix en no inaugurar una exposició fins que arriba un autocar ple gent de Barcelona que, invariablement, farà lloances desmesurades d’allò que s’inaugura, la majoria de vegades un artista que viu molt lluny d’on està situat el centre en qüestió.

 

2.

Si mireu la programació de la Capella en el seu web (arrenca l’any 2006, però la cosa venia d’abans) i us entreteniu a enumerar noms de curadores/rs i d’artistes que hi han participat, l’elenc és formidable. S’assembla molt als mateixos artistes que porten amb ells a tot arreu moltes de les curadores i curadors del país, sigui a Barcelona o a fora de Barcelona. Però, aleshores, quina significació té que a Valls (o a qualsevol altre indret de la Catalunya allunyada del monstre capitalí) hi hagi un centre d’art contemporani? Que es pugui veure el que fan al centre i la perifèria n’estigui assabentada? Però això els més interessats ja ho fan, perquè agafen el cotxe i/o mirem la premsa i/o consultes les xarxes.

 

Quants comissaris i quants artistes, quan han tingut l’encàrrec de programar o d’exposar a la Capella, s’han interessat prèviament per les circumstàncies particulars (culturals, econòmiques, socials... agrícoles, caram!) d’allà on van? En el llistat d’exposicions, veureu que efectivament n’hi ha algunes, d’artistes, que ho van fer, amb més intensitat o menys, però van tenir la preocupació d’integrar el seu discurs (el seu missatge, com ho vulgueu dir) amb la població a qui es dirigien. Per no dirigir-se només als qui viatjaven des de Barcelona i rodalies a veure el que allà s’exposava i aprofitar per fer una calçotada (va, no us enfadeu, és una broma; o una mitja broma). En el començament de la programació inventariada hi trobareu projectes en què els creadors van saber que anaven a Valls i van treballar el seu projecte en funció de Valls: Jordi Boldú, Mariona Moncunill, Ana García-Pineda, Jordi Mitjà, Julio Arriaga, Efrén Alvárez... N’hi ha més, però també trobem molts i molts projectes que valien tant per Valls com per Cornellà de Llobregat, per entendre’ns. I això és legítim, és clar, hi ha coses que el món urbà i el món rural comparteixen. Però qui sap si la gent de Valls ho ha entès així.

 

3.

Jo lamento que es tanqui la Capella de sant Roc com espai expositiu. Però el que no faré —i més tenint en compte algunes de les consideracions anteriors, entre més— és pensar que la cultura catalana, que la cultura catalana generada a Valls, necessita més un espai per a les arts visuals que un espai dedicat a Robert Gerhard i, confio, a la música contemporània. Perquè si el món de les arts visuals es troba des de fa temps deixat de la mà de les institucions, la música contemporània (no la música comercial, ja m’enteneu) té moltes dificultats per a expandir-se. No se m’escapa que, molt probablement, ningú hagi demanat que hi hagi un centre Gerhard a Valls, com en el seu dia no hi havia una demanda d’un espai dedicat a les arts. I tampoc se m’escapa que, molt probablement, la gent de Valls no es faci seva aquesta iniciativa. Però, perdoneu-me, per les xarxes he escoltat unes expressions de menyspreu cap a l’obra de Robert Gerhard que només s’entenen des de la ignorància (sort que han estat minoritàries).

 

Ja fa temps que expresso la meva convicció (acrescuda durant la pandèmia) que hem de tendir a la cultura com a un bé comú. I en això el sector de les arts visuals és especialment egoista, de vegades fins i tot arrogant, defensant el seu pavelló com si sabessin que el seu pavelló està destinat a la comunitat i els altres pavellons de la cultura no, quan estem parlant d'una mateixa cosa. No ho dic perquè es queixi de que tanqui un espai d’art punter de les terres del sud, sinó perquè només es queixa quan el tanquen, però no s’uneix per a buscar sinergies amb d’altres sectors culturals; ni pensa quines necessitats tenen els artistes, poetes, novel·listes, músics, ballarins, actors i més i molt més per a, en comptes de plorar la pèrdua d’un centre, treballar per obrir-ne d’altres, multidisciplinars, conscients de les problemàtiques autòctones. (O parlar amb la Rosa Pera, col·lega de sempre, per veure si en les seves estratègies dedicades a la figura de Robert Gerhard hi cap també la visualitat i no deixar-la de banda com si fos, ella precisament, algú que no fa el que fem tots, acceptar encàrrecs i treballar-los de la millor manera possible.)

 

4.

Conclusió? Ja em perdonareu, no tinc cap conclusió sobre el que han decidit a Valls excepte que ja fa temps que tinc clar que no es tracta de defensar a peu i a cavall les arts visuals, sinó de defensar amb exigència la cultura transformadora. I per aconseguir això cal capgirar algunes de les conductes i dels consensos amb què hem actuat des dels temps de l’opulència econòmica. La situació cultural és catastròfica, el bosc s’està cremant, i nosaltres només sabem mirar un arbre, com quan hi havia diners per a tots els capricis de comissaris (m’estic referint a mi mateix), artistes, directors de museus.

 

I si celebrem la història de La Capella i ens posem a treballar en nous projectes (encara) més integrats en el territori i amb la voluntat de transformar-ho tot?

PETIT DIETARI DE LA MEVA PANDÈMIA: MARÇ 2020

13 de març de 2020

Porto més d'un mes amb una crisi asmàtica que m'ha revingut de cop. Ahir no vaig poder anar a la concessió dels premis ACCA i he hagut d'anul.lar moltes coses perquè si no respires bé, la fatiga no et deixa ni pensar ni parlar en condicions. No és que sigui greu, d'entrada, però és molt cansat. Però no ho explico per fer pena, que ja sabeu que sóc guerrer de mena. (rodolí) Però avui la metgessa m'ha confirmat una sospita: que en el meu estat (tot el sistema bronquial inflamat), si em contagiés del "fuck virus" patiria. Això em fa pensar que els qui defenseu la llibertat individual en casos com aquests, oblideu que la llibertat d'algú infectat que estossegui o esternudi alegrement pot acabar amb la llibertat d'un altre. I que els qui ja vivim força confinats és normal que comprem productes de menjar i altres coses, com el paper tisú (que fi que sóc). Vaja, que per una vegada, i sense que serveixi de precedent, com que sóc part de la població de risc, estic d'acord amb totes les mesures preventives que estan acordant els governs, tant el del meu país com el del país veí. Apa, bona nit; els amics no us preocupeu per mi, i els no amics, que us bombin. I ni petons ni encaixades ni cap contacte, que diuen que quan estornudem envíem partícules fins a deu metres més enllà. Collovaris, quina potència!

 

Tots aquells que, insolidaris i egoistes, marxen de Madrid sense saber si són portadors del "fuck virus", en la vella Unió Soviètica els cauria el pèl (i més coses)... Però és que aquí defensem la llibertat individual, sobretot la d'aquells que voten capitalisme. De res.

 

 

14 de març de 2020

 

Ja ho deia la Dorita, al final de la pel.lícula:

"There's no place like home"

No hi ha res com ser a casa

 

Una observació: tots els qui feu fotografies de prestatgeries buides de supermercats i clameu al cel per la suposada histèria de la gent, heu fet aquestes fotos perquè també heu entrat a comprar, veritat? Fa molts dies que sóc tancat a casa i sort en tinc que la Montse surt a comprar algunes coses per poder menjar. Com la majoria, suposo.

Ho confesso: em van portar un camió ple de paquets de 48 rotlles de tisú (paper de vàter) i els tenim al garatge, que a casa som uns cagats...

 

 

15 de març de 2020

Heu vist la la serie "Chernobyl", quan el comissari polític ordena el silenci sobre l'accident. La frase és contundent! No sé a què em recorda mentre el número d'infectats i morts va creixent

 

 

16 de març de 2020

Mientras la ministra Robles dice quien es responsable politico y quien no, y los otros ministros se envuelven en la bandera patria, los metros y las carreteras a rebosar. #ThisisSpain Que vengan los soviéticos a poner orden

 

18 de marc de 2020

Ei, amigues i amics, avui dimecres a les 19:00 la Lu Rois interpetaràs unes cançons en directe pel seu compte d'Instagram i pel seu canal de Youtube. No us ho perdeu. Hem d'aprofitar la generositat de gent com ella, que ens omplirà el temps amb poesia musical. Em sembla que us heu de subscriure primer al seu canal de youtube. Jo ja ho estic de fa temps

 

A LES 9 DEL VESPRE REPICARÉ MOLT FORT EN CONTRA DEL CONSENS DE L'ENGANY QUAN ESTAVA ESCRIVINT L'ARTICLE NO SABIA QUE JUST AVUI LA MONARQUIA TINDRIA LA POCA VERGONYA DE SORTIR PER LA TELEVISIÓ. VISCA LA REPÚBLICA!

 

NO DEUEN SER POCS ELS QUI HAN SORTIT A PICAR ALS BALCONS, PERÒ QUE SOLEN VOTAR OPCIONS CONSTITUCIONALISTES. PERQUÈ, EI, GENT!, LA MONARQUIA I LA CONSTITUCIÓ IS THE SAME THING. DE RES

 

19 de març de 2020

 

Estos tipos llevan tantísimas insignias militares en sus casacas que, en lugar de hacer ver que luchan contra el coronavirus, deberían poner un puesto para vender chapas, imanes y otros artilugios.

 

Ni UnidasPodemos ni els Comuns no s'han sumat a la petició de la comissió d'investigació sobre els Borbons que avui han presentat diversos partits al congrés espanyol... Criden a repicar cassoles als balcons, però no volen tocar el sistema. Si no rectifiqueu sereu més traïdors que el PSOE de Suresnes. Apa! Ja està dit.

 

Emma Riverola d'El Periodico és un virus. De fet, ella és un virus i El Periodico el laboratori on s'ha anat multiplicant. Ho dic per una merda de lletres lligades (un article és una altra cosa) on atacava Oriol Mitjà, el científic. No ho enllaço per prevenir-vos el contagi. Només heu de pensar que l'ICeta se'l va fer seu, ell també virus infecciós. Quanta púrria!

 

Com sabeu els qui em freqüenteu per aquí (és que només pot ser per aquí ) portava molts dies a a casa per una crisi asmàtica de pebrots, els darrers dies diria que vaig millorant, però amb vaivens. Ara estic confinats com la majoria de vosaltres. En aquest temps de malaltia i reclusió he acabat dos textos que epr mi han estat importants, m'han ajudat a passar les hores pensant en què volia dir i com ho havia d'escriure i no en la respiració.

Els dos textos tenen un títol similar perquè el marc teòric del que parteixo és el mateix:

1) Un text sobre una obra de la Núria Güell que sortirà en un llibre del Bòlit acompanyant textos d'altres amigues i col·legues. La Núria ens animava a no centrar-nos en la seva obra i jo, que sóc disciplinat i fag cas del que em diuen les persones estimades, ho vaig fer així. El títol d'aquest text: PER ACABAR AMB EL CONSENS DE L’ART. A PROPÒSIT DEL BURRO CATALÀ

2) Un text molt llarg que em van encarregar el Francesc Foguet i la Núria Santamaria com a lliçó inaugural del màster d'Estudis Teatrals (MUET), la lliçó l'he de fer la tardor, però aquell dia ja tenen la conferència publicada en format opuscle. He fet una cosa llarga, m'he repetit, cada vegada aprofito més coses pròpies, com feia Sebastià Gasch. L'encàrrec me l'he pres com a una cosa important, com dic al començament, jo sóc un intrús en les arts escèniques (per bé que vaig ser professor d'aquell màster quatre o cinc cursos) i no podia fer res més que un elogi de l'intrusisme implícit. El títol de la meva intervenció i del llibre: PER ACABAR AMB EL CONSENS DE L’ENGANY QUAN L’ESPECTADOR HA DE PRENDRE MAL! Espero que no acabin sent textos pòstums per culpa del coronavirus (Coi, sense humor negre, la vida seria més avorrida, i la mort ja ni miro d'explicar-ho.)

 

20 de marc de 2020

L'ÚNIC QUE NO S'ENCOMANA ÉS LA SALUT. (Rosa Batllori) La meva mare va treballar molts d'anys a la sanitat i solia dir això per fer-nos veure que anéssim amb compte. Avui la frase sembla idònia, oi mama?

 

22 de marc de 2020

En mi precario estado de salud (también mental por lo que se ve) he hecho el esfuerzo de oír detenidamente el discurso del Presidente. (No hacen falta los agradecimientos.) Lo peor, cuando suelta poesía barata: "en la adversidad sabemos el material del que estamos hechos"

 

La vida y los puestos de trabajo.

En septiembre de 2018, Pedro Sánchez y Margarita Robles permitieron la venta de bombas a Arabía Saudí que había pactado el gobierno de Rajoy. Pedro Sánchez dijo entonces que lo primero eran los puestos de trabajo. Ahora, a mí me parece evidente que el gobierno de Pedro Sánchez (y de Unidas Podemos, no se puede olvidar) no está adoptando las medidas necesarias para intentar parar la expansión de la pandemia en España (esto es, entre otras cosas, cerrar toda actividad industrial que no sea estrictamente necesaria) por la misma razón, no me refiero a los puestos de trabajo, sino a los beneficios de las empresas. En sus comparecencias con rostro alicaído y palabras patrióticas y militares (ver un post anterior mío) habla siempre de la economía pero está hablando de banqueros y grandes empresarios. Aquellas bombas vendidas a Arabia Saudí mataron a gente inocente, seguro, y ahora no se atreve (espero que de momento) a medidas drásticas no por los trabajadores, sino por el capitalismo. A veces lo he escrito en broma, ahora lo digo en serio: en crisis como estas el sistema soviético hubiera sido mucho más eficaz. Y no digáis nada sobre la libertad y esas cosas, porque aquí sale un militar por televisión y dice que todos somos soldados y nadie que yo sepa hemos roto el televisor.

23 de marc de 2020

Voldria ser enginyós Però l'enginy també El tinc confinat Ai las!

 

25 de marc de 2020

Tots som estadística. En la situació anòmala i dantesca en la que ens trobem, tots som un número en unes llistes. Jo fins ara era, com la majoria de vosaltres, un confinat. Des d’ahir que en les estadístiques he passat a un estadi diferent: m’han ingressat en un hospital. Encara no saben si tinc el bitxo o no tinc el bitxo, diuen que tot apunta a què sí. Aleshores passaré a ser un infectat. Com vosaltres comprendreu, després d’aquesta estadi vull passar a formar part de les estadístiques dels curats, una altra possibilitat no la contemplo (glups!). El metge m’ha donat molta confiança, des de mitjans febrer que em trobava malament, alguns ja ho sabeu, i confio plenament en totes les proves i més proves que m’estan fent i en els tractaments que m’estan donant. Els sanitaris a peu d’obra diuen que els falta material, però penquen com si ho tinguessin tot. Gràcies a totes elles!

Explico la meva situació perquè alguns amics s’han estranyat del meu relatiu silenci a les xarxes socials. Sóc un gran defensor de la possibilitat comunicativa que suposen, però vist des d’una habitació d’hospital, amb oxigen i sèrum permanent, traslladar el soroll de la majoria de periodistes i polítics a les xarxes ho trobo un error. L’escarni a Torra no té cap sentit si no el contrastes amb la parafernàlia autoritària d’un govern a Madrid que es diu d’esquerres i no ho és, i viceversa, és clar. No podem oblidar que, a partir del 2010, les retallades en sanitat es van produir tan a Espanya com a Catalunya (aquí, Boi Ruiz sota el mandat d’Artur Mas, quan Ferran Mascarell també derruïa els fonaments de l’àmbit de la cultura, és a dir els noCIUs en plena voràgine). Però ara la cosa hauria de ser molt més fàcil: eficàcia davant de la malaltia, ni generals de l’exèrcit ni ministres ni conselleres, que parlin només els tècnics i que es faci el que ells diuen, i la majoria de tècnics ja sabeu que fa dies que aposten per mesures extremes. Ho dic fa dies: necessitem la disciplina boltxevic! Ni malalt puc escapar de mi mateix, ja ho veieu. Us agraeixo ja des d’ara el vostre suport, molt especialment al Jon Letamendi, pels seus consells (seguiu el seu mur i aprendreu moltes coses sobre el bitxo). I una cosa: sense la Montse, l’Helena i el Pau això seria molt més difícil, em sento tan estimat i els estimo tant que, com diria el Ralph dels Simpson, “eso posible no ser”. Però ho és.