PER QUÈ CONTINUO TREBALLANT? (+ESP) (+ENG)

La crítica d'art Gisela Chillida va convocar alguna gent del món artístic i cultural amb la següent pregunta "Per què continues treballant?"

Aquesta va ser la meva resposta. En el portal A*Desk podeu trobar totes les respostes i les reflexions de la Gisela.

 

CATALÀ

1.

El primer és prendre consciència que el que fem en l’àmbit cultural és treballar. És a dir venem la nostra força de treball a algú que se n’aprofita, una institució pública o privada.

Que Marx ja va incloure el treball cultural quan, a El capital, va definir la força de treball com “el conjunt de les facultats físiques i mentals que hi ha a la corporeïtat, en la personalitat viva d’un ésser humà i que ell posa en moviment quan produeix valors d’ús de qualsevol índole”.

Que qui s’aprofita de la teva força de treball sigui de vegades un passerell (com tu?), el nervi més baix del sistema capitalista, no anul·la la posició subalterna que el teu treball té en la cadena de producció cultural.

Que t’agradi la teva feina no t’ha de convertir en un esquirol submís amb les condicions de treball que t’imposen. Per no ser, a més d’explotat, imbècil.

2.

En conseqüència, cal decidir, no si treballes o no, això només s’ho poden plantejar els qui viuen en l’opulència, la qual cosa vol dir que ells o els seus parents s’aprofiten o s’han aprofitat de la força del treball d’uns quants integrants de la classe subalterna, sinó que has de decidir el teu grau de compromís, inversament proporcional al grau de concessions que estàs disposat a oferir al sistema.

Que això dependrà, és clar, de si et compromets amb alguna cosa en la teva vida com a subjecte polític, qüestió indestriable del treball que despleguis com a artista, teòric, crític, etc.

Que Antonio Gramsci va escriure: «La conquesta del poder cultural és prèvia a la del poder polític». Estar d’acord amb aquesta frase o no estar-hi, posar-la en pràctica amb el teu treball o prescindir del que vol dir, encara que afirmis que combregues amb el seu enunciat en el registre teòric, és substancial i divideix els obrers de la fàbrica de la cultura entre els qui cerquen escletxes en el sistema cultural/polític per a posar-lo en qüestió i els qui treballen per a complaure el poder.

Que complaguis el poder amb la teva obra conscientment et converteix en un miserable. Que ho facis sent-ne conscient, però pensant que has fet un treball tan bo que ningú no se’l pot perdre pel bé de la humanitat, et converteix en un miserable insolidari.

Que buscar bretxes de seguretat en el sistema cultural a través de les quals bombardejar consciències individuals i col·lectives amb l’art i el pensament és feina complexa i llotosa. Sí, i què?

3.

Jo continuo treballant, en primer lloc, perquè encara hi ha qui m’encarrega o m’accepta projectes o coses, a pesar que cada vegada em basquegin més els consensos del món de l’art i de la literatura, o perquè al sistema l’hi importa una mè quina sigui la meva actitud política. Jo continuo treballant, en segon lloc, per poder (sobre)viure, tot pensant que tinc la sort que la meva lluita per l’igualitarisme la puc desplegar en el terreny de les idees i no cal que vengui la meva força de treball en una factoria metal·lúrgica, química, automobilística… com tantes persones han fet, fan i, malauradament, faran.

 

 

ESPAÑOL

 

1.

Lo primero es tomar conciencia de que lo que hacemos en el ámbito cultural es trabajar. Es decir vendemos nuestra fuerza de trabajo a alguien que se aprovecha de él, una institución pública o privada.

Que Marx ya incluyó el trabajo cultural cuando, en El capital, definió la fuerza de trabajo como «el conjunto de las facultades físicas y mentales que hay en la corporeidad, en la personalidad viva de un ser humano y que él pone en movimiento cuando produce valores de uso de cualquier índole».

Que quien se aprovecha de tu fuerza de trabajo sea a veces un cándido (¿como tú?), el nervio más bajo del sistema capitalista, no anula la posición subalterna que tu trabajo tiene en la cadena de producción cultural.

Que te guste tu ocupación no ha de convertirte en un esquirol sumiso con las condiciones de trabajo que te imponen. Para no ser, además de explotado, imbécil.

 

2.

En consecuencia, debes decidir, no si trabajas o no, eso sólo se lo pueden plantear los que viven en la opulencia, lo que significa que ellos o sus parientes se aprovechan o se han aprovechado de la fuerza del trabajo de unos cuantos integrantes de la clase subalterna, sino que tienes que decidir tu grado de compromiso, inversamente proporcional al grado de concesiones que estás dispuesto a ofrecer al sistema.

Que esto dependerá, por supuesto, de si te comprometes con algo en tu vida como sujeto político, cuestión inseparable del trabajo que despliegues como artista, teórico, crítico, etc.

Que Antonio Gramsci escribió: «La conquista del poder cultural es previa a la del poder político». Estar de acuerdo con esta frase o no estarlo, ponerla en práctica con tu trabajo o prescindir de lo que quiere decir, aunque afirmes que comulgas con su enunciado en el plano teórico, es sustancial y divide los obreros de la fábrica de la cultura entre los que buscan grietas en el sistema cultural/político para ponerlo en cuestión y los que trabajan para complacer al poder.

Que complazcas al poder con tu obra conscientemente te convierte en un miserable. Que lo hagas siendo consciente de ello, pero pensando que has hecho un trabajo tan bueno que nadie se lo puede perder por el bien de la humanidad, te convierte en un miserable insolidario.

Que buscar brechas de seguridad en el sistema cultural por las que bombardear consciencias individuales y colectivas con el arte y el pensamiento es tarea compleja y cenagosa. Sí, ¿y qué?

 

3.

Yo sigo trabajando, en primer lugar, porque todavía hay quien me encarga o me acepta proyectos o cosas, a pesar de que cada vez me asqueen más los consensos del mundo del arte y de la literatura, o porque al sistema le importa una mierda cual sea mi actitud política. Yo sigo trabajando, en segundo lugar, para poder (sobre)vivir, pensando que tengo la suerte de que mi lucha por el igualitarismo la puedo desplegar en el terreno de las ideas y no es necesario que venda mi fuerza de trabajo en una factoría metalúrgica, química, automovilística… como tantas personas han hecho, hacen y, desgraciadamente, harán.

 

ENGLISH

 

1.

The first thing is to become aware that what we do in the cultural field is to work. That is, we sell our workforce to someone who takes advantage of it, a public or private institution.

That Marx already included cultural work when, in The Capital, he defined labour force as “the set of physical and mental faculties that are in the corporeality, in the living personality of a human being and that he puts in motion when he produces values of use of any kind”.

The fact that those who take advantage of your labor force are sometimes naive (like you?), the lowest nerve of the capitalist system, does not annul the subordinate position that your work has in the chain of cultural production.

Just because you like your occupation, you should not become a submissive scab with the working conditions imposed on you. So that you are not, in addition to being exploited, an imbecile.

 

2.

Consequently, you have to decide, not whether you work or not, that only those who live in opulence can decide, which means that they or their relatives take advantage or have taken advantage of the labour force of a few members of the subordinate class, but you have to decide your degree of commitment, which is inversely proportional to the degree of concessions you are willing to offer the system.

That this will depend, of course, on whether you commit yourself to something in your life as a political subject, a question that is inseparable from the work you do as an artist, theorist, critic, etc.

That Antonio Gramsci wrote: “The conquest of cultural power is prior to that of political power”. Whether or not you agree with this sentence, put it into practice with your work or disregard what it means, even if you claim to agree with its statement on a theoretical level, is substantial and divides the workers in the culture factory between those who seek cracks in the cultural/political system to put it into question and those who work to please the power.

That you please the power with your work consciously makes you miserable. That you do it consciously, but thinking that you have done such a good job that no one can miss it for the sake of humanity, makes you a miserable lack of solidarity.

That looking for security gaps in the cultural system through which to bombard individual and collective consciousness with art and thought is a complex and boggy task. Yes, so what?

 

3.

I’m still working, first of all, because there are still people who commission or accept projects or things from me, despite the fact that I’m increasingly disgusted by the consensus of the art and literary world, or because the system doesn’t give a damn about my political attitude. Secondly, I continue to work in order to be able to (over)live, thinking that I’m lucky enough to be able to carry out my struggle for egalitarianism in the field of ideas, and it’s not necessary for me to sell my labour force in a metallurgical, chemical or automobile factory… as so many people have done, are doing and, unfortunately, will do.

 

 

L’AFECCIÓ ESCLAVA PER L’ART

 

Avui no vull parlar dels altres, vull parlar de mi; de fet, sempre parlem de nosaltres, ja ho sé; però vull dir que la reflexió que vull fer m’ateny a mi, només a mi i, en tot cas, als qui us pugueu sentir partícips dels meus dubtes, de les meves recances. Els qui llegiu això i no us sentiu concernits per les meves sensacions, perfecte; no vull crear debat, menys encara polèmica de cap tipus.

El punt de partida és la situació en la que ens trobem, és clar. La pandèmia que no s’acaba, que brota i rebrota al nostre voltant. Des de Belltall estant, sembla com si aquí ens trobéssim salvats de les notícies preocupants sobre la covid-19. Però no n’estem, de salvats. Si em quedo aquí no podré portar a terme un seguit de projectes per a l’any vinent. I hauré de tornar a una certa normalitat, fer reunions presencials (imprescindibles per a triar material per a unes exposicions de les que m’he compromès a tenir-ne cura), i vigilar per la meva condició de persona de risc, brrrr!

Una d’aquestes exposicions fa temps que les amigues Muriel Gómez, Jordana Mendelson i jo mateix l’estem treballant. És una exposició que hem de fer a la Fundació Miró la propera primavera sobre Joan Miró i ADLAN. Ens hem confabulat tots plegats per tirar endavant el projecte, i fer-lo el millor que sabem, a pesar de la situació general de la cultura i de les màximes limitacions pressupostàries i d’altres tipus amb què hem de treballar. Per exemple, havíem de demanar una documentació a la Morgan Library de NY, però és probable que no en puguem disposar perquè allà els museus estan tots tancats i no sabem si faran préstecs. Volem donar aparença de normalitat, però tot són arenes movedisses.

Fa pocs dies, per estalviar, i no haver de pagar aquests preus abusius d’assegurança i transport que donem per bons, vaig comprar per la xarxa aquest plànol de la Barcelona de 1935 (molt ben conservat, entelat).

 

 

 

 

 

 

 

 

El farem servir, segur. Però en altres circumstàncies estaria molt més content (en moltes de les exposicions historiogràfiques que he comissariat, he aportat material propi): m’assalta la pregunta de per què preparo aquesta exposició (o els altres projectes en els que estic implicat). Quin sentit té mantenir una normalitat cultural en temps anòmals com aquests? I més si fa temps que tinc molts dubtes sobre aquesta normalitat cultural. Molt abans de la pandèmia ja he publicat textos on em qüestiono el paper de l’art en la societat actual. En concret, sobre el món dels museus o els centres d’art no em puc treure del cap unes reflexions d’un escriptor important per mi, Witold Gombrowicz.

En un dels seus dietaris argentins, Gombrowicz parla de “l’afecció esclava per l’art” i explica la visita que va fer amb un amic seu al Museo Nacional de Bellas Artes de Buenos Aires. El seu relat de la visita és demolidor, aquí un petit tast: “¿Qui va als museus? Algun pintor […] alguns afeccionats […], i, fora d’aquesta mena de gent, gairebé ningú més, tot i que tothom està disposat a jurar de genolls que Tiziano o Rembrandt són unes meravelles que li provoquen calfreds. No m’estranya aquesta absència. Les sales, grans i buides, amb les parets atapeïdes de teles, són repugnants i capaces de fer-nos caure en la desesperació més profunda.” No dic que l’escriptor polonès tingui raó, però no defujo les preguntes que el seu diagnòstic ferotge impliquen. Massa sovint, en el món de la cultura sembla com si anéssim amb un lliri a la mà i estiguem convençuts que la nostra feina és important. Jo prefereixo preguntar-m’ho, perquè si vas pel món convençut que el teu treball és la rehòstia, acabes convertint-te en un beneit, o molt pitjor, un integracionista institucional que es pensa que és un revolucionari.

Fer-se preguntes em sembla que és una característica del meu tarannà, en públic o en privat. En el meu dietari (publicat per Comanegra amb el títol A contratemps), la penúltima entrada, del 22 de desembre de 2010, ho explicava (o m’ho explicava a mi mateix perquè no escrivia allò per fer-ho públic): “He dinat amb la Jèssica Jaques. Moltes coincidències. No sé si també coincidiria amb ella en una cosa. Al llarg dels anys he vist que la gent de la professió, els intel·lectuals, per escriure-ho d’alguna manera, solen mirar-se al mirall i refermar-se; es veuen i es deuen dir, ‘que bo que ets’. Jo, en canvi, sempre he estat un dubtós, sempre replantejant si el que he dit estava bé, si les clases eren bones, si les conferències no eren soporíferes… Jo em miro al mirall i penso més en les coses que he de millorar, de vegades fins i tot em passo de deixuplinar-me per les coses que he dit o he deixat de dir. Sempre dubitatiu, tampoc no sabria fer-ho d’una altra manera. Ben mirat, els embeguts de si mateixos em provoquen nàusees.”

I, malgrat tot, continuo treballant en l’exposició sobre Miró i ADLAN, hi estem posats frenèticament en ple agost des de Nova York, Belltall, Barcelona..., per aconseguir un projecte immaculat. I, a ser possible, que no esclavitzi ningú. Què he de fer, altrament? Aquest mes d’agost, la Gisela Chillida ens ha preguntat a uns quants del món de la cultura, des de la plataforma A-desk, per què continuem treballant. I la meva resposta, almenys la meva, és decebedora, perquè, a pesar que l’adorni en un context marxista, s’intueix que jo també estic segrestat per “l’esclavatge de l’art”, visc en allò que fa temps vaig denominar la síndrome d’Estocolm estètica.

No vaig pensar a fer-li saber a la Gisela que Georges Bataille va respondre la seva pregunta abans que ella ens la fes. I ho feia en un text on reivindica la necessitat de no convertir-se en una làmpada. Deia Bataille: “Treballa per viure! Estic esgotat en l’esforç i tinc set de descans. Així que ja no és hora de dir: viure és descansar. Tot seguit, em sento avergonyit per una veritat decebedora: viure seria concebible d’una altra manera que sota la forma del treball? La poesia en si mateixa és feina. No puc consumir-me com una làmpada que il·lumina i mai calcula. He de produir i només puc descansar procurant-me la sensació que em desplego a mi mateix tot produint.”

Aquest text de Bataille, la seva làmpada, m’ha fet pensar en aquesta obra de l’amic Gonzalo Elvira (de la seva sèrie sobre la Bauhaus) que tinc penjada en una paret de casa, a la city, allà sola, ara il·luminant amb la seva força un espai que fa setmanes que m’espera per a treballar en aquesta feina nostra tan esclava, tan esclava, que no podem desprendre’ns.