EL MACBA I L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA: PROPOSO UN ARMISTICI

MACBA

1.

Prou manifestos en favor del MACBA!
Prou manifestos en favor del CAP al Raval!

Més encara:

Prou manifestos en contra del MACBA!
Perquè de manifestos en contra de l’assistència sanitària em sembla que no n’hi ha hagut cap. Perquè tots entenem que cap CAP és prou.
En canvi, creix una onada d'envestides en contra del museu, explícites o implícites, que voldria argumentar en el punt 2 d’aquest nomanifest.

Prometo que no tornaré a signar cap manifest sobre aquest assumpte. El que hauríem de fer tots plegats és exigir a les administracions públiques que busquin solucions, en privat, que es tanquin en una habitació amb els veïns i els més implicats i que no surtin d’ella fins que n’hagin trobat una , de solució,que permeti l’assistència sanitària i l’assistència cultural per tots.

En aquest període, demanaria que ningú més faci demagògia sobre l’enfrontament entre sanitat i cultura; que ningú més faci electoralisme sobre la qüestió; que els enfebrats antiColau callin i que els irredempts proColau també. I si fos possible que la conselleria de cultura de la Generalitat intervingués també en l’assumpte per a solucionar les coses, no per a fer articles amb paraules que no porten enlloc.

Solucions JA per part de les administracions!

Proposo un armistici entre tots aquells que no podem decidir res i sabem que la sanitat és fonamental (quin ximple no ho veuria així!), però que no ens cap al cap (perdoneu la broma) que hàgim de triar entre la medicina i la cultura alliberadora. A menys que...

2

El MACBA es veu com a una cosa inútil, minoritària (si no elitista) per part d’un fragment important de la societat. Sempre ha estat així en tota la història: l’art del passat és còmode, no fa cap mal; l’art del present, en canvi, sempre ha creat molèsties. En el cas del MACBA s’hi afegeix un mal virginal: és un museu controlat per la burgesia catalana des dels seus inicis. Pasqual Maragall, se suposa que amb bones intencions, ens va deixar aquesta penyora.

El problema és que no tenim un altre museu d’art contemporani. Ni possibilitats de crear-ne un de nou i convertir l’actual edifici en un gran hospital.

Davant d’això hi ha dues posicions. La primera: l’art contemporani és una enganyifa, ningú no l’entén i, en conseqüència, és innecessari. És el que defensa la dreta, el conservadorisme recalcitrant: ells volen un art ornamental, que no molesti, que no faci emprenyar, que entretingui (les indústries culturals que tant defensen els polítics presumptament d’esquerres que segueixen les directrius dels més carques). La segona és la que veu molt clar que una societat com la barcelonina (i la catalana) necessita més que mai d’un art que emprenyi, que es discuteixi amb el seu temps, encara que sigui des de l’error i des del fracàs. Perquè la cultura que evita els conflictes i es fa dòcil i submisa converteix la societat en una caricatura d’ella mateixa. I se la manipula molt més fàcilment.

En aquest sentit, un centre d’art contemporani és indispensable. Perquè les ferides físiques les guareixen a un CAP, però les ferides socials (la desigualtat, la pobresa, el racisme, la discriminació i tants altres mals) necessiten d’armes simbòliques.

Ho explicaré, per acabar, amb un exemple dit des de la cordialitat: quan David Fernández (pel qual sento una gran admiració per la feina que va fer al parlament i que fa ara des de fora de la institució) signa un manifest a favor del CAP (i explícitament en contra del MACBA actual, al·ludint al caràcter privat de les seves col·leccions), em pregunto què va fer ell i la CUP per denunciar l’estructura actual del MACBA, el poder absolut que allà dins tenen uns representants de la burgesia i que les administracions han permès i permeten.

En conclusió: jo vull sanitat i cultura transformadora. Puc demostrar que en els darrers deu anys he escrit molt críticament sobre la institució MACBA, més que molts dels qui ara es posen estupends i diuen que prefereixen la sanitat al MACBA. Perquè tinc la por que més que el MACBA els que el molesta és l’art que no puguin penjar a les parets de casa seva. I convertir-lo en una mena d’electrodomèstic invisible.

LA FUNDACIÓ MIRÓ COM A SÍMPTOMA DOLORÓS. Quan el museu cuida més les obres d’art que les persones

Estampo això al meu blog tot i que alguna publicació comercial m’havia demanat un article d’opinió. La raó és que aquest és un text molt personal i que escric des de la pena íntima. Pena particular perquè la Fundació Joan Miró (una institució per a la qual he treballat molt, des de fa molts anys, on hi tinc molt bons amics) acaba de despatxar a sis persones que conec, unes amb més intensitat que d’altres, i de les quals en sé la seva capacitat laboral i la seva cordialitat humana. Però també una pena social o col·lectiva, perquè el que està passant a la FJM suposa una derrota que va més enllà dels casos individuals, és un símptoma aclaparador del fracàs del món cultural català. Avui, podeu llegir els textos de la María Palau i la Roberta Bosco, que expliquen molt bé com han anat les coses

Ho publico al meu blog personal perquè, davant de la precarietat econòmica de tantes i tantes persones que viuen a Catalunya, davant dels tancaments de tants negocis i l’atur brutal que pateix la societat catalana des de fa tant de temps no voldria que qui em llegeixi es pensi que faig una diferenciació gremial. O sí que la faig, però per algunes coses que vull reflexionar en veu alta.

Voldria explicar que, quan una institució artística aplica els mecanismes del neoliberalisme per a acomiadar les persones que hi treballen, està convertint-se en un exemple d’assumpció del capitalisme salvatge que ens hauria d’espantar a tots. Perquè aquesta actitud potser haguéssim pogut esperar que passés a qualsevol altra institució cultural, però no a la Miró, un museu que des que jo era estudiant el preníem com un espai de llibertat. I els espais de llibertat el fan, sobretot, les persones que hi han treballat i que hi treballen.

Escric des de la pena perquè penso en aquestes persones (de totes les edats, una noia embarassada) que, de cop i volta, i amb males maneres, maneres d’empresa freda i inhumana, s’han quedat sense feina.

Escric des del desconsol perquè, abans de procedir a les males maneres, no s’han promogut iniciatives pròpies d’un espai de llibertat: reunir tots els treballadors i buscar conjuntament solucions a la greu situació econòmica de la institució. Quina bona oportunitat per aplicar solucions comunals, participatives, baixar-se tots els sous, per exemple, de manera inversament proporcional, és clar. Tot abans de malbaratar trajectòries humanes.

Escric des de la confusió perquè no sé si els qui despatxen gent no s’han preguntat abans si no són ells els qui haurien de plegar, sobretot els qui fa molt temps que són allà, tenen edat de jubilació i no han sabut aturar la deriva econòmica de la institució.

Escric des de la perplexitat, perquè la FJM no és una empresa a l’ús, és una fundació, participada només per un 15% del seu pressupost per institucions públiques. Per tant, no existeix una patronal en sentit estricte, sinó un seguit de persones que han estat cooptades (convidades a dit) per formar part d’un òrgan de direcció. I la seva responsabilitat en l’àmbit de la cultura és no deixar-se endur pel vendaval de l’economia.

Escric, per tant, des del desconcert perquè em pregunto si les persones que conformen el patronat de la fundació, moltes d’elles creadors i intel·lectuals lligats sempre a la llibertat, com el propi Joan Miró, estan d’acord amb aquests acomiadaments i si continuaran en la seva posició com si no hagués passat res.

Escric també des de la ràbia, per què no dir-ho?, perquè es torna a produir un fet d’una injustícia màxima: en els museus viuen molt millor les obres d’art que les persones. I em pregunto si en el sector de la cultura no haurem perdut el nord: per a poder conservar uns dibuixos, unes pintures i unes escultures es juga amb la vida de gent.

Fet i debatut, jo no sóc ningú però m’atreveixo a demanar que la FJM es faci enrere, que readmeti els treballadors despatxats i que aquell espai de llibertat torni a ser-ho, desvinculant-se de solucions tan allunyades de la trajectòria de Joan Miró.

Perquè cal recordar que l’artista volia que la seva fundació fos un lloc de “contacte físic amb la gent, amb el poble, amb els homes”. I per continuar mantenint l’esperit que l’ha caracteritzat durant tota la seva existència s’ha d’aconseguir que no hi hagi víctimes. Si-us-plau, amics, feu-vos enrere i busqueu complicitats!

ELEGIA PEL DESNONAMENT DE LAURA ROSEL. TV3, LA PERMANENT ESTUPIDITZACIÓ

 

 

"LA TELEVISIÓ ÉS EL MIRALL ON ES REFLECTEIX

LA DERROTA DE TOT EL NOSTRE SISTEMA CULTURAL." (Federico Fellini)

 

TV3 ha fulminat Laura Rosel com a presentadora d'un dels pocs programes (“Preguntes freqüents”) que desentonaven de la banalització que presideix des de fa tants anys la graella de la televisió catalana. Què ha fet malament, Laura Rosel? El problema no és d’audiències, ben al contrari, ella ha fet pujar la ràtio que tenia el programa quan el va agafar. Tenint en compte que les indústries culturals, com la televisió, el primer que miren és el benefici, el lucre, la resposta l’haurem de buscar en un altre lloc. Quin? La política, la ideologia poruga que la televisió catalana demostra com a reflex de la covardia explícita d’aquells partits que diuen que ens portaran a una República, però no fan res per a corroborar-ho.

No m’equivoco, no; no penseu que és una sortida de to de les meves. Tret dels noticiaris, la programació de TV3 està farcida de programes frívols, que fan veure que els problemes del país no són tan greus i ens els podem prendre per la banda del riure: “Polònia”, “La nit dels Òscars”, “Està passant”, “El foraster”... ara ja s’anuncia “Trenquin tòpics”. Ja no es tracta que tot s’ho emportin els mateixos de sempre des de fa tants anys. Tampoc no es tracta de la legitimitat de cadascun dels programes per si mateix. El problema és l’abús del to banal, del riure fàcil, en tota la graella de la televisió nacional catalana.

I quan hi ha un programa que desentona clarament d’aquest abús de la banalització, un programa en què Laura Rosel donava prioritat a la paraula, al diàleg, a la topada d’idees, on fins i tot l’humor solia tenir un to mordaç, gens procliu al riure fàcil... quan es donava tot això, els dirigents del país es posen d’acord per treure-la fora malgrat que s’hagués convertit en un programa de màxima audiència.

Jo no sé com ho farà la seva substituta, la periodista Cristina Puig, però és evident que la nova ha acceptat situar-se en allò que la productora El Terrat i TV3 han pactat: la nova etapa de “Preguntes freqüents” té “com a objectiu reforçar l’entreteniment a l’hora d’explicar l’actualitat“, segons un comunicat oficial. Reforçar l’entreteniment? Un cop més, ens tracten d’idiotes, com si l’audiència televisiva catalana necessités entretenir-se per a debatre la realitat. Quan assistíem a les entrevistes que Rosel feia a personatges incòmodes de l’actualitat (recordo especialment la que li va fer a Bussel·les a Valtònyc, d’on surt la fotografia que il·lustra aquest text), ho feia cara a cara, sense adminicles decoratius, no hi havia concessions a la distracció. Ens entreteníem per mitjà del coneixement, no abocant-nos a l’estupidització col·lectiva, com pretenen els dirigents televisius (amb Saül Gordillo i Vicent Sanchis al capdavant).

Diguem-ho ben fort: la societat catalana és prou madura i no necessita que la televisió del país la tracti com a nens tanoques. L’actualitat és tan crua com és, i l’entreteniment indolent hi sobra.

I tot això, us preguntareu, què té que veure amb la política? Doncs que a primers de desembre, el govern de la Generalitat (PdCat i ERC) va pactar amb el PSC i Ciutdanas una nova composició de la Corporació (CCMA). No ho veieu? Els partits del govern ens venen de paraula que estan fent el camí cap a una República, però per darrere pacten amb els seus adversaris per al control d’un mitjà tan important com és la televisió. Per què? Perquè als partits del Procés ja els va bé tenir una televisió fossilitzada en l’entreteniment. I Laura Rosel els feia nosa.