SOBRE EL ODIO Y EL DELITO

Imagínese que ve un hombre con una nariz de payaso junto a un policía armado.
El gesto del payaso no es rabioso, no es violento; por el contrario, es irónico o sarcástico, previo a la sonrisa. La figura del payaso, de hecho, siempre ha tenido una posición contestataria.
Los grandes payasos de la historia crearon unos personajes que se enfrentaban al mundo, al orden establecido, aunque lo escenificaran mediante la pelea con una silla o cualquier otro objeto, sólo hay que ver las películas de Chaplin y Keaton para corroborarlo.
Ahora imagine que uno de los dos personajes debe ser culpado por incitar a la violencia: el payaso pacífico que lleva una nariz roja o el policía que va atiborrado de armas intimidatorias. ¿A quién elegiría usted?

Ya lo sabéis, este payaso, aunque sea ocasional, tiene un nombre, Jordi Pesarrodona. Y ha sido acusado de incitación al odio por parte de la guardia civil. Pero no sólo él: un mecánico que se negó a arreglar un coche de la policía nacional también ha sido denunciado. Y tantos y tantos representantes públicos. Hablar de odio se ha puesto tan de moda que el sistema ha perdido el oremus. Como si de golpe todos los árbitros de los campos de fútbol se hubieran puesto a gritar cánticos gamberros como energúmenos.

No es necesario —o no tendría que ser necesario— ser independentista para ver que todo es una insensatez mayúscula. ¿Un payaso puede generar odio? ¿Un político que se presenta con un programa independentista —¡Ah !, legal— y que lo defiende pacíficamente promueve el odio? ¿Un mecánico que decide a quien atiende en su negocio es un fanático? Y yo me pregunto: ¿no genera más odio una carga policial por más amparo legal que tenga? ¿Una pistola o una porra no son signos mucho más preclaros de la violencia que una nariz roja? ¿Las desmesuradas cargas policiales que tienen consecuencias crueles, como la pérdida de un ojo (se llame la víctima Ester Quintana o Roger Español), no son muestras explícitas de odio? ¿Que el Ministerio del Interior español incite a denunciar delitos de odio en Cataluña desde su web, pero sólo en un sentido, el de la ley, y no se disculpen por la violencia ejercida por sus fuerzas policiales o incluso hagan burla de ella, no genera odio? ¿Qué unos políticos elegidos por el pueblo estén en prisión sin habérseles probado delito alguno mientras un miembro de la familia real vive a cuerpo de rey (¡nótese la maldita redundancia!) no es un hecho odiable en sí mismo?

¿Odiar es un delito? Según la legislación española, sí. No se me escapa que la designación puede tener de inicio una buena intención: perseguir los actos racistas, sexistas, de fanatismo religioso ... El problema es cuando un estado aprovecha esta legislación para ampliar la persecución a quienes, sin violencia, ponen en cuestión el propio estado. Todo el mundo recordará que cuando ETA estaba activa y hacía atentados nos decían que en democracia se podía defender cualquier idea siempre que no hubiera violencia. La trampa, ahora, es hacer pasar una nariz de payaso, la canción de un rapero, unos tuits, una broma sobre la muerte de Carrero Blanco o la obra de unos titiriteros como actos violentos. Y, a partir de aquí, el odio (o si la palabra es demasiado fuerte, el rencor) lo esparcen aquellos que dicen que lo persiguen.

El problema lo detectó hace muchos años Stendhal: 'He vivido lo suficiente para ver que la diferencia engendra odio.' Y miles de personas reclamando un nuevo estado o, más aún, muchos miles más reivindicando un referéndum son una diferencia al que el estado sólo sabe enfrentarse con el abuso de la fuerza, la cual se convierte, por fuerza, en un abuso.



NOTA: Este artículo apareció el 13 de febrero pasado en Vilaweb en versión catalana. Desde entonces se sucede la persecución por delitos de odio: el escritor Jordi Galves; el director deportivo del Uni Girona, Pere Puig; y más y más y más...

DONES, ART, UNIVERSITAT I LLUITA DE CLASSES: 8 de març de 2018

 

Des que el març de 1993 em vaig incorporar a la plantilla docent del departament d’art de l’Autònoma he tingut el privilegi de tenir davant meu, a les seves aules, les d’elles i ells, una gran quantitat d’alumnes, dones i homes. Però, sobretot, dones. No sé quina és la proporció exacta, però des d’aquella època fins ara, el setanta per cent d’alumnes, pel cap baix, han estat dones. En la darrera dècada, la asimetria ha crescut, i molt. En una assignatura del darrer curs, per primera vegada en la meva trajectòria, totes les alumnes eren dones la majoria de dies, el cent per cent.

Amb el pas del temps, un se n’adona que aquesta proporció d’alumnat a les aules, s’inverteix en el món professional. Tampoc no tinc estadístiques, però no m’equivoco. No hi ha plaer més gran que, anys després d’haver-nos vist a la universitat, trobar-te amb alumnes que  estan treballant en museus, centres d’art, institucions culturals, escoles, entre més, i poden desplegar tota la seva potència creativa i intel·lectual (si no és que aquestes dues coses són la mateixa cosa). Però el plaer trontolla quan perceps que hi ha alguna cosa que falla en l’equació: aquella minoria d’homes a les aules ha invertit (o quasi) la seva presència en el món laboral. (Em refereixo al món laboral més o menys equilibrat, no a totes aquelles persones que són explotades per les empreses de subcontractació en museus i equipaments públics amb el recolzament d’institucions governades per presumptes formacions progressistes; de les altres ja poca cosa pot esperar-se.)

Sí, estudiar art (creació, gestió, anàlisi, crítica, història...) té un problema per tots els gèneres: que els polítics creuen molt poc en la nostra feina i aprofiten el sector per col·locar els seus correligionaris, encara que no sàpiguen res d’art i de cultura. Però les dones ho teniu pitjor.

Hi ha un factor que augmenta la crueltat  de la situació: si a més de dona, provens de classe treballadora, sortir-se’n és una feina molt més difícil. Per més que t’hi esforcis, per més que compensis la debilitat econòmica amb més hores d’estudi per dominar idiomes, llegir i llegir, la dificultat creix exponencialment. No parlo d’oïdes, no vull fer el resum dolent d’una novel.la de Dickens: tinc en la memòria els casos de molt bones estudiants que van arribar fins on van poder en la seva vocació, l’estudi de l’art i de la cultura, però que la situació de casa seva les va empènyer a haver de seguir uns camins laborals més directes per ajudar els seus pares, els quals ja s’havien esforçat molt a pagar-les una carrera, en la subsistència. Quina ràbia! Perquè una cosa és estudiar, però l’altra cosa és que un cop acabes d’estudiar hi ha persones, dones i homes, que parteixen d’una situació molt avantatjosa, van a l’estranger, cursen màsters caríssims, a sobre reben ajudes d’institucions financeres. També es mereixen el lloc on arriben, és clar, però pel camí hi ha tantes bones estudiants que podrien haver contribuït a millorar, des de la professió, la nostra societat!

Demà és 8 de març i, a pesar que sembla que pel fet de ser home se’m recomana que no faci vaga, jo la faré. No perquè no sigui conscient dels privilegis que com a home he tingut i tinc en la nostra societat, sinó pels privilegis que no he tingut per no haver nascut de la Diagonal cap amunt; per haver hagut d’estudiar i treballar tota la carrera; per haver hagut de suplir com he pogut les mancances en la meva formació. Si hagués estat dona, molt probablement, no me n’hagués sortit, ho sé. Ara vaig cap a classe i intentaré explicar a aquelles alumnes que no ho tinguin clar (que són poques) que dijous, no solament han de fer vaga, sinó que s’han de mobilitzar. I el que no penso fer és que mentre elles es manifesten, jo estigui tancat en una aula amb alguns nois parlant de l’art dels angelets.

He escoltat a l’Albert Rivera que les dones del seu partit no faran vaga perquè ells no són anticapitalistes. És a dir, ells no són feministes. Perquè el feminisme serà revolucionari o no serà, igual com la revolució serà feminista o continuarà sent un patriarcat de pijos.